La marca de l’aigua, Joseph Brodsky
Que la novel·la és un gènere tan difícil de definir com de classificar ho sabem des dels seus inicis remots, des que Apuleu escrigué L’ase d’or, Cervantes el Quixot o Sterne La vida i opinions de Tristram Shandy. La novel·la és, alhora, tot i no-res; el que és, el que pot ésser i, fins i tot, el que no és. És un gènere generós, ampli, que gairebé —i, des del segle passat, sense gairebé— ho admet i ho assimila tot, que s’alimenta i retroalimenta de tot.
Tant és així que hem de considerar que una novel·la serà allò que el seu autor —o editor, en el seu defecte— consideri que és una novel·la. En termes de Schopenhauer, podríem dir que no depèn tant del seu contingut, sinó de la voluntat —no de l’ésser, sinó de la voluntat d’ésser. És per aquesta raó que cada dia resulta més absurd balafiar el temps tractant d’escatir dins de quina casella genèrica cal encaixonar les obres literàries. L’ordre, l’afany de catalogació és més una necessitat nostra —induïda per l’obsessió de cercar una lògica a la il·lògica del món (i de l’existència)— que no pas literària.
Ben poc profit obtindrem, doncs, si provem de classificar —com caçadors que llueixen al menjador de casa seva les testes de les seves malaguanyades captures— amb mil·limètrica precisió tot allò que anem llegint. La marca de l’aigua (Watermark), de Joseph Brodsky, Viena Edicions, Barcelona, 2011, és una novel·la, un llibre de viatges, un diari, un dietari, unes memòries, un conjunt de reflexions vivencials, poesia en prosa, poesia?
Segurament totes i cadascuna d’aquestes opcions són vàlides. En realitat —i això és el que li confereix més grandesa—, és totes i cadascuna d’aquestes coses alhora, de manera simultània. És tot això, al mateix temps i, com succeeix amb les obres literàries de mèrit, molt més.
El propi autor ja ens adverteix en el mateix text de la innecessària futilitat de catalogació i, per tant, de limitació: “El que ve tot seguit (…) potser no equival a una història sinó a un corrent d’aigua fangosa «en la pitjor època de l’any»” (p. 20), per la qual cosa convé submergir-se en aquest llibre, que “viatja sobre —i en, hi afegiríem nosaltres— l’aigua” (p. 15), tot oblidant-se “d’un mateix” (p. 49) i deixant-se amarar pel torrent de sensacions i emocions que ens desvetlla, amb els ulls ben oberts i l’ànima nua, sense esperar res en concret, ans anant assaborint —i (sense cercar) trobant—a cada passa.
Fruint del goig —i l’aprenentatge— d’acompanyar el poeta rus en el seu vagareig d’atzar per la ciutat de “textura visual clarament paradisíaca” (p. 30), d’atmosfera “mitològica, ciclòpia per ser exactes” (p. 14), on “tant li fa per quina raó surts de casa: et perds en els seus carrerons llargs i recargolats que t’impel·leixen a penetrar-hi a seguir-los” (p. 38); ciutat única i irrepetible, que l’encisà i li deixà a l’ànima una “marca d’aigua” tan pregona que decidí que les seves restes mortals reposessin al cementiri venecià de l’Isola di San Michele.
Paladejant amb serenor unes melodioses pàgines escrites amb el ressò de les emocions, amb un doll de sensacions, amb pinzellades tan poètiques com espirituals, copsant i fixant al vol l’instant, el pensament efímer, que normalment passa —i s’esvaeix— sense que el veiem, sense albirar-lo o aprehendre’l, inconscient, incontrolable, indominable.
Caçador de moments immòbils en el temps, de fotografies fugaces que deixen petja, que per un segon enlluernen amb el seu esclat de llum la fosca ombra de la vida, convertits, en certa manera —i si se’ns permet l’agosarada expressió— en el negatiu positivat del temps, en la imatge eterna, indeleble, del que és voluble i evanescent, inasible. Fins i tot, potser, en l’alè del temps fugit sense remei.
Un llibre allerat, antidogmàtic, antiromàntic i desmitificador —“una infantesa rarament (…) és [gaire feliç], més aviat tendeix a ser una escola de fàstic d’un mateix i d’inseguretat” (p. 9); “Allò que no fan mai els venecians és anar en gòndola. (…) Només els turistes estrangers, i d’entre aquests els més benestants, s’ho poden permetre. (…) La visió d’aquests [septuagenaris], Romeus decrèpits i de les seves Julietes atrotinades és invariablement trista i desagradable, per no dir horripilant.” (p. 97)— fonamentat en l’ètica de l’estètica, de l’art i la bellesa. De l’art i la bellesa com a sublimació darrera de tot el que paga la pena, com (possible) justificació d’una vida mancada d’objectiu i de sentit..
La bellesa de l’art i de les paraules, de l’arquitectura, l’escultura i la poesia com a mostres més elevades de la creació humana —única via per a fregar les aromes de la divinitat—, com a símbol de la vida eterna, immarcescible, com a superació dels límits intransgredibles de l’home, de la mort implacable que ho esborra tot: “Una metàfora —o, per a dir-ho més clarament, el llenguatge en si— és en general oberta a tot, anhela la continuïtat: un més enllà, si voleu.” (p. 60).
Obra sadolla d’amor al llenguatge, a la paraula, apologia lírica clapada de tocs de geni —alguns d’ells, de sentor palesament planiana: “Sobre el plànol, aquesta ciutat fa pensar en dos peixos a la brasa posats a la mateixa safata, o potser en dues pinces de llagosta a punt d’entortolligar-se” (p. 38); “El silenci era veritablement geològic” (p. 43)—, d’una poesia tan excelsa —“ran d’una filera de ciclops abaltits que jeien a l’aigua negra i que, de tant en tant, s’alçaven i obrien una parpella” (p. 14) —com captivadora i evocadora —“Els finestrons s’assemblen a les ales dels àngels” (p. 39); “la música, bessona de l’aigua” (p. 73)— però també de silencis. Dels silencis i la música de la marca de l’aigua que Marcel Riera ha sabut traduir amb una exquisidesa admirable.
Brodsky s’obre, estrenu, a la ciutat, la identifica i s’hi identifica, la descriu i es descriu a ell mateix. S’obre, doncs, i, tot obrint-se, ens obre tot un món desconegut i insospitat. Un món marcat per l’aigua, per la fluïdesa, pel constant esdevenir heraclità, però també del fang de la perennitat i la permanència. Del fang creador de vida, producte de la comunió inextricable de l’aigua i de la pols, que ho emmotlla i ho perpetua tot, que converteix l’efímer en etern; el perible, en immortal.
I ho fa navegant —tan físicament com metafòrica o poèticament— per aquesta màgica ciutat híbrida, d’aigua i pedra, que li permet el diví plaer de passar “desapercebut” i fondre’s “amb el decorat” (p. 8), on “no hi ha nord ni sud, ni est ni oest”, on “l’única direcció és de través”, que “t’envolta com les algues glaçades” i on “com més t’escarrasses i més frises per orientar-te, més et perds” (p. 39). (Metàfora preciosa, permeti’ns-ho dir entre parèntesi, que esdevé, ensems una conspícua definició de la realitat de la vida humana.)
Ciutat que, talment com el palazzo que descriu “tenia un aire més definitiu, com si no s’hi pogués afegir més pols. Totes les superfícies anhelen la pols perquè la pols és la carn dels temps, com va dir un poeta, la veritable carn i sang del temps” (p. 46).
Poeta que no fou pas Lord Byron, com de bell antuvi podria pensar-se —tot i que l’influx del seu Childe Harold’s Pilgrimage, i especialment del seu Canto IV esdevé ben palesa en l’obra que analitzem: «Ours is a trophy which will not decay / With the Rialto; Shylock and the Moor, / And Pierre, cannot be swept or worn away – /The keystones of the arch! though all were o’er, / For us repeopled were the solitary shore.»*— sinó d’un dels seus llunyans, i no tan il·lustres, predecessors, George Herbert, que al vers Church Monuments, escrivia:
And wanton in thy cravings, thou mayst know
That flesh is but the glass which holds the dust
That measures all our time; which also shall
Be crumbled into dust.
El qual, en traducció nostra —i, per tant (forçosament) aproximada— faria més o menys així:
I maliciós ens els teus desitjos, podràs saber
Que la carn no és més que el vidre que conté la pols
Que mesura tot el temps nostre, el qual igualment
En pols s’engrunarà.
El definitiva, doncs, La marca de l’aigua és una obra de difícil —quan no impossible— classificació que s’ha de degustar o assaborir més que no pas llegir amb afanys i descurança, una obra que s’adreça directament als sentits i a les emocions. Una obra que, per poc que ens ho proposem, converteix la Venècia brodskyana en la nostra Venècia. Potser, fins i tot, en aquella Venècia que, àdhuc sense conèixer-la ni haver-la visitada mai, tots duem, d’una manera o altra, dins dels nostres cors.
dissabte 3 i diumenge 4 de març del mmxii
© Xavier Serrahima 2o12
* (Proposta de) traducció:
«El nostre és un trofeu que mai no decaurà / Amb el Rialto; Shylock i el Moro / I Pierre, no poden ser ni oblidats ni destruïts / —Són aquí les claus de volta de l’arc! — i quan tot sigui enderrocat, / nosaltres repoblarem les ribes solitàries.»
|
Comparteix
|
