L’àngel i la infermesa del pensament, Ivette Nadal
I, en el dubte, la paraula
En aquest país nostre, tan i tan amant des etiquetes —el que encara és (molt) pitjor, on els que les adjudiquen i reparteixen ho fan entre els seus amics i coneguts (capellístics)— i de les categoritzacions, dels compartiments artístics estancs, incomunicats, on admetre que un (molt) bon pintor pugui ésser també, i alhora, un (molt) bon poeta sembla, si no una heretgia, almenys una temeritat, cal celebrar que una col·lecció tan prestigiosa com Jardins de Samarcanda aculli el nou llibre de poemes d’Ivette Nadal, L’àngel i la infermesa del pensament, Cafè Central / Eumo Editorial, febrer del 2020.
Sobretot quan el primer que afirmen, a la contraportada, és que és “poeta i cantautora”. I ho fan, i aquest extrem és fonamental, en aquest ordre: “poeta i cantautora”. O sigui, deixant clar, de bon començament, que la poesia, el dir, la necessitat de dir, és i ha estat sempre el primum mobile de la seva creació artística; que, com a cantautora, al contrari que Lluís Llach, per exemple, la paraula procedeix i forma (i con-forma) la seva música; que la música—i la veu— l’ha ajudat en el seu quest pel dir, però que l’impuls primer sorgeix de la necessitat de dir amb la paraula —i, en no poques ocasions, en aferrissada lluita amb ella).
Una paraula que si és breu, esquemàtica, fugaç, quasi —“L’evolució del text,/ és un bes”— no ho és pas per cap raó formal preestablerta, per cap prevenció o apriorisme, sinó perquè ho ha d’ésser; perquè, per dir-ho amb els seus mateixos termes, la fragilitat o infermesa de les paraules així ho ha exigit.
Perquè en un dir —més exactament, un voler dir— que dubta, que no únicament cerca més respostes que no pas preguntes sinó que, seguint l’estela de Víctor Sunyol, s’interroga sobre el mateix llenguatge, que converteix (el dubte sobre) el mateix llenguatge en matèria de la seva poesia, la brevetat no és que sigui aconsellable, és que és (del tot) imprescindible. Perquè ha estat el fons el que, ineludiblement, ha determinat la forma.
Cal no oblidar que, en realitat, en l’art poètica, tant el fons com la forma són convencions; que, en qualsevol poema que en mereixi la definició, no és que no hi hagi fons sense forma, és que el fons i la forma són una única, indivisible —més encara: indissoluble— cosa. Perquè, en l’art poètica, el fons és la forma i, la forma, el fons. Perquè, en l’art poètica, el vers, el dir, la paraula és (i només pot ésser) fonsforma.
Entenc que, com a analista o prescriptor literari, la meva funció no és —o, si més no, no és tant— descriure el què i el com de l’obra —que, com tot just acabo de dir, es con-fonen— sinó donar-ne un tast, oferir algunes raons que convidin els lectors i lectores a llegir-la, a acostar-s’hi i gaudir-la. En definitiva, a fer-la seva. A convertir el dir —més aviat, suggerir— poètic en el seu sentir. A fer-ne una lectura seva i només seva. A, si se’m permet expressar-ho així, apropiar-se-la. A descobrir-lo descobrint-se. A trobar-se i a re-retrobar-se en les paraules del llibre de versos.
El primer que haig de dir és que potser m’equivoco —el dubte és la poesia del pensament— però, de les tres parts del poemari, n’hi ha dues, la primera (“L’àngel”) i la tercera (“Pensaments”) que, tot i amb algunes diferències, formen una (certa) unitat, que comparteixen no tan sols un manera de dir, sinó una (certa) ànima, una manera de veure-viure el món. Per contra, la segona (“Apunts sobre la infermesa”), no acaba de lligar-hi, ni (del tot) formalment ni temàtica o d’ànima.
Una part que em fa la sensació que no acaba d’encaixar en el volum, que va ésser escrita en un moment i en unes condicions que tenen poc a veure amb les altres parts; que, situada al bell mig de l’obra, no suposa una continuïtat, sinó (una certa) interrupció, una desviació de l’anterior; una alteració que pot, si no confondre, almenys fer distreure el lector o lectora.
Distreure perquè al contrari del que succeeix a “L’àngel” i a “Pensaments”, l’experiència que relata i retrata —de lluita, de dolor, de força i de superació: “L’anorèxia és/ fer-se invisiblement visible”— és molt específica. Tant que crec que probablement hauria convingut més situar-la en un altre volum o, si més no, en el mateix però al final i ben diferenciada.
Pel que a les altres dues parts, en aquests poemes que són esclats, llampecs fugaços però d’una enorme intensitat que deixen petja, punts de llum en el bell mig (en “l’entrevall”) de la tenebra dels dubtes —“És la paraula qui actua,/ o és la veu?”; “Soc el que escric/ o soc el que em guardo de l’escriure”— Nadal ens parla de la vida i del llenguatge.
O, per (provar de) dir-ho amb major precisió, de la vida en el llenguatge i del llenguatge en la vida. D’un llenguatge que interroga la vida tot interrogant-se ell mateix: “El conflicte no és l’estètica de la paraula,/ sinó el seu contingut”; “Canto des del dubte/ de no poder parlar”; “Cap poema,/ cap cançó,/ no arriba a traduir els meus sentiments”; “Espero la cançó/ que no ha sentit mai ningú/ (i desitjo que la cantis tu)”.
Una recerca del llenguatge més enllà del llenguatge, del dir del dir, d’essència sunyoliana, que plasma en un vers magnífic, que et resta clavat, indeleble, en la memòria (o, potser, en la retina):
Anar més enllà de la paraula
amb la paraula,
i després,
si pot ser,
tornar-hi.
Un vers que, alhora, amb el complement d’algun altre —“Em determino/ en la indeterminació,/ en el silenci/ i en l’espera/ de la meva nova llengua”— (i de tots, alhora: en els bons poemaris, els versos s’il·luminem i re-il·luminen mútuament els uns als altres), ens forneix (algunes de) les claus de lectura del llibre: “més enllà”, “paraula”, “si pot ser”, “tornar-hi”.
Unes claus a les quals caldria afegir-hi d’altres paraules: “silenci”, “dir”, “no dir”, “veu”, “cançó”, “nou”, “nova”, “jo”, “tu”, “dubte”, “cos”, “ànima”, … Així com tenir molt present la importància que l’escriptora concedeix a l’encavalcament. Encavalcament que reforça el dir —“Un silenci net,/ fràgil/ i conscient”— però, encara més el doble dir; la dualitat, la complementarietat o pluralitat del dir: “m’ajuda a tastar la vida,/ i a mossegar un nou jo”; “El meu cos/ sent/ i fa parlar el meu silenci”.
Complementarietat o pluralitat que posa l’èmfasi en la base antinòmica, contradictòria, heraclitana —“et fas el nen d’Heràclit/ jugant amb els daus”— de la condició humana, que el llenguatge mateix escenifica i exemplifica: “una nova alegria/ que m’angoixa”; “veig que el no-res/ m’omple el tot”.
Una contradicció, un és i no és, alhora, que, més enllà dels encavalcaments, és molt i molt present en una bona part dels versos —“El soroll que fa el silenci d’una paraula”; “Cada moment repetit amb tu/ és únic”; “Quan et veig/ és quan més et trobo a faltar”; “aquesta irracionalitat racional”, “he vist/ bellesa en el dolor”, …— perquè és crucial en la manera de veure-viure el món de la poetessa: “Cal escoltar/ i estar agraït/ de sentir la veu que ens contradiu” (el subratllat és meu).
Perquè per a ella, la vida és contradicció —“per fer servir bé la paraula/ em cal saber utilitzar el poder del silenci”—, dubte —“canto des del dubte”, “canto per esbrinar”— i interrogació, un permanent, incansable preguntar(-se) i re-preguntar(-se); explorar(-se) i seguir(-se) explorant: “La veritat/ no és la llengua ideal,/ és el dubte i seguir explorant”.
diumenge, 1 de març del mmxx
© Xavier Serrahima 2020
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons