L’Àfrica (negra) també existeix
Quan parlem de la literatura —i, encara més, del cànon literari— tenim el mal costum de centrar-nos en el món occidental i deixar de banda el que s’escriu a d’altres zones, com poden ésser l’Àsia i l’Àfrica. Sobretot, al continent africà que és, també culturalment, el continent oblidat, el continent on fa la impressió que la literatura no existeixi. Per fortuna, de tard en tard hi ha alguna editorial que se’n recorda, com va fer no pas gaire Raig Verd amb Ngũgĩ wa Thiong’o.
En aquesta ocasió és Club Editor qui té l’encert d’acostar-nos l’obra de Nii Ayikwei Parkes, publicant la seva primera novel·la, L’enigma de l’ocell blau (Tail Of The Blue Bird). Un llibre del gènere negre que, tal i com ens indica el seu traductor, Xavier Pàmies, l’autor considera que «més que un whodunnit (contracció de who has donne it, “qui ho ha fet”, en el sentit de novel·la policíaca), aquesta obra no es basa tant en el who sinó en el how, en el com».
Una afirmació que és doblement certa. En primer lloc, pel que fa al gènere negre: el que és més important no és tant qui ha estat el criminal, sinó com ha dut a terme el seu crim. I és per això, precisament, que el protagonista no és un policia o un investigador, sinó un metge forense, Kayo: perquè necessiten algú que, fent servir els mètodes del CSI televisiu —“¿Has vist CSI?” (pàg. 73)—, aclareixi què és el que va passar i, per damunt de tot, com va passar.
O, més exactament, què és allò —“La cosa que hi havia estesa sobre el kϵtϵ d’en Kofi Atta” (pàg. 17)— que s’ha trobat en una cabanya d’un petit poblet de Ghana; allò tan estrany —“Semblava ben bé un adanko (una llebre) escorxat, però sense ossos, i era vermell vermell, com la sang de les dones” (Íd.)—, que d’entrada havien cregut que era un cadàver, però que, segons el primer forense, “no és una persona morta” (pàg. 21).
En segon lloc, l’afirmació de l’autor és certa també literàriament, ja que en el que destaca més la novel·la no és tant en l’argument, sinó en com està escrita, en l’estil, en la voluntat d’oferir-nos una visió neta, directa i clara (i, consegüentment, autèntica) d’un dels països més negligits de l’Àfrica mitjançant la manera d’escriure; mitjançant una rica i enriquidora diversitat de registres. Registres que permeten, molt millor que un miler de feixugues dissertacions, que ens fem una molt precisa idea de les diferències socials que el caracteritzen.
O el que és el mateix, que Ghana, com gran part dels països del continent africà, és un país i, alhora, molts països; és un país a l’interior del qual conviuen (més aviat, sobreviuen) diversos països que tenen ben poc a veure. Països que no és que siguin molt i molt diferents, sinó que viuen d’esquena, que es desconeixen, mútuament, i s’ignoren, els uns als altres.
Països que viuen, de fet, no tan sols en àmbits geogràfics diferents sinó en societats que no tenen res a veure. A ciutat, seguint l’estela occidental; a l’interior, mantenint els usos i costums tradicionals. O el que és el mateix, països que, tot i l’aparença, per no compartir, ni el segle, no comparteixen: als poblats, els segle XXI no e´s més que una pura, llunyana, quasi quimèrica, entelèquia.
És per això que la llengua —i no tan sols pel que fa als termes que empra, alguns d’ells, autòctons— i l’estil de la narració canvia força segons el lloc on es trobi. A ciutat, on treballa Kayo fins que és comminat per la policia a col·laborar amb ells, el registre lingüístic és molt més seriós, molt més convencional (molt més estàndard, si ho preferim dir així) que no pas al poblat. Allí, les persones no només fan servir els seus idiomes propis, sinó que parlen d’una altra manera. Una manera que, si no m’erro, té a veure amb el substrat oral de la seva cultura tradicional.
Aquesta diversitat de registres la percebrem, principalment, en els diàlegs —que l’autor ghanès domina magistralment—, tant diferents segons el lloc on es desenvolupi l’acció. Quan té lloc a ciutat, tant el protagonista com tots els que l’envolten, s’entenen, parlen el mateix llenguatge; quan és al poblat, no s’entenen. O, per ésser més precís, no s’entenen prou. I no s’entenen perquè, al poblet —“som dotze famílies i prou” (pàg. 10)—, només es diu el que no hi ha més remei que dir; la resta, no cal dir-la: sense necessitat d’expressar-la en paraules, ja la sap tothom; ja es dóna per sobreentesa i, per tant, per quin motiu caldria recórrer a les paraules (que només podrien produir confusió allí on no n’hi ha)?
I si la literatura vol reflectir aquesta realitat, i vol fer-ho de veritat, copsant-ne i retenint-ne l’aroma, l’ànima, l’essència, ha d’adaptar-s’hi, ha de trobar el (millor) mitjà per donar-la a conèixer, per transferir-la al lector, per a que ell la visqui i la revisqui en la seva lectura. Com es podria fer millor que amb el llenguatge? Amb una de les característiques essencials que defineixen els individus però, també, i a través d’ells, les comunitats on viuen. Perquè la llengua, tot i que alguns vulguin confondre’ns, no és mai un element accessori, intercanviable, sinó consubstancial.
Per tot plegat, és recomanable llegir llibres tan inusuals com aquest. Entre d’altres raons, per una de crucial: perquè, “per experimentar del tot la condició humana, s’ha[…] d’estar sempre obert a tot el […] nou i desconegut” (pàg. 155).
dijous, 8 de juny del mmxvii
Publicat Nació Digital, el 9 de juny del 2017
© Xavier Serrahima 2017
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima
Altres anàlisis literàries de Club Editor
♠ Incerta glòria, Joan Sales.
♣ Mercè Rodoreda–Joan Sales, Cartes completes (1960-1983).
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons