M’agradaria, Amanda Mikhalopulu
Dur a terme un comentari analític sobre una obra literària comporta sempre el risc de dir-ne més que no convindria i desvetllar abans d’hora més que no seria aconsellable, de no respectar el ritme de descoberta que l’autor ha anat llaurant amb la seva escriptura. Amb major raó, encara, quan, com en el cas present, el procés de recreació, de coneixement i de reconeixement, esdevé un dels fonaments primordials —i, per tant, un dels majors goigs i al·licients— de l’obra.
És per això que, tot i que procurarem anar amb molt de compte per a evitar que les sorpreses del llibre deixin d’ésser-ho, us recomanem que, abans de seguir endavant amb aquesta crònica, la deixeu provisionalment banda, prengueu el llibre i el llegiu. Ben segur que ens agraireu el consell i no en sortireu decebuts —sempre i quan, és clar, sigueu d’aquells amants de la literatura que considereu que la lectura ha d’oferir quelcom més que una simple distracció, que ha d’ésser, un reflex i una reflexió sobre l’existència. En acabat, si així us vaga, repreneu la lectura d’aquesta nostra anàlisi literària.
M’agradaria (I’d Like), d’Amanda Mikhalopulu, Barcelona, 2012, el segon llibre publicat en català per la novençana Raig Verd Editorial, traducció de Mercè Guitart, tot i amb algun excés poc justificable, ens capbussa en un tan inesperat com pregon viatge existencial, on es mescla de manera inextricable la literatura, en la seva condició més pura i essencial —com una de les disciplines de la creació artística— amb la reflexió, amb la voluntat d’escandallar les arrels més pregones de l’ànima humana.
Fonamentada, sobretot, en aquell període de la vida que en un grau major defineix i afaiçona la nostra personalitat —“Les paradoxes de la primera infantesa marquen en profunditat la personalitat de cadascú”, afirmava Raimon Galí en les seves Memòries—: la infància. El viatge per l’existència de l’autora grega constitueix, per damunt de tot, un intent de recobrar la infància perduda. Infància que, com acostuma a succeir, és més aviat dickensiana o freudiana que no pas waltdisneyiana o hollywodiana.
Sens dubte, la infància ens forma i ens conforma. I per això el llibre es va construint i reconstruint al voltant dels records de la infantesa: d’aquells records que determinen el que som, però també el que no som —en altres termes, allò que no vam poder arribar a ésser. Perquè, com conclou amb perspicàcia l’escriptora, el gran canvi de la vida és el pas del “vull” al “m’agradaria”: “«M’agradaria». […] Tants desitjos trepitjats en una sola paraula. Si volgués que es fessin realitat, diria un simple i rotund «Vull». La forma preferida dels nens”. (Pàg. 27).
Precisament és aquesta escriptura progressiva —però, també, en espiral, retornant una i altra vegada en i sobre ella mateixa—, aquest dinamisme incessant de work in progress, el que li confereix al volum la seva essència, la seva individualitat o personalitat. Personalitat indiscutible i intransferible que converteix la seva lectura en una experiència literària tan atraient com exigent, que no deixarà ningú indiferent: o captivarà o produirà descoratjament.
A alguns —a aquells que estiguin disposats a participar activament en el repte o joc literari que l’autora els proposa— els captivarà; a d’altres —a aquells que cerquin en la lectura una simple distracció; als que no estiguin disposats a implicar-s’hi, de manera activa— els incomodarà. Si fóssim al teatre, els primers l’aplaudiren amb fervor, mentre els altres la xiularien i picarien amb els peus, tot just un xic abans d’abandonar el pati de butaques.
Més que no pas d’una qüestió d’un elitisme cultural mal entès —les grans obres de la literatura, aquelles que el judici infal·lible del temps les converteix en clàssiques, generalment han comptat amb el suport del públic: Tirant lo Blanch, El Quixot, Gargantua i Pantagruel, les Mil i una nits, les obres de Shakespeare, Molière, Boccaccio, Dostoievski, Tolstoi, Dickens, Austen…—, és una qüestió de sensibilitat, de gust, de manera d’entendre el fet literari.
Certament, la lectura de M’agradaria és exigent. Requereix, ja de bon inici, un esforç: la implicació del lector o lectora. I, també, la confiança —i la paciència. No se’ns dóna ni se’ns obre amb facilitat, ans al contrari, ens desorienta i ens fa dubtar. D’entrada (—“Ara! Està sol! / En Vandoros, al davant nostre, es rascava el masclet pèl-roig. Amb guants de pell, una mirada penetrant, ben bé com una guineu.”, pàg.11), no tan sols et sobta, sinó que no hi entens res.
Llegeixes i no saps què està passant: tot és tan directe, tan immediat, et trobes tant al bell mig de l’acció —talment com si haguessis arribat al tercer acte d’un representació teatral i t’haguessis perdut la presentació dels personatges— que et sents perdut. Més encara, la impressió inicial és que si l’autora no t’ajuda a situar-te una mica, si no abandona el seu estil tan impersonal, tan flaubertià, seguiràs perdut i no hi entendràs res.
Com tan sovint ocorre, la impressió inicial és fal·laç: si ets tenaç, no tan sols entendràs sinó que, el que és molt més important (i agraït), assaboriràs la seva literatura, el seu món literari. I ho aconseguiràs —i ací rau gran part del mèrit (o, més aviat, de la màgia) de l’autora grega— sense que a ella li hagi calgut canviar el seu estil propi per a fer-ho possible. Per a ella, escriure és, abans de res, descriure, convertir-se en una narradora o transcriptora d’allò que succeeix; situar el mirall shakespearià davant els esdeveniments, procurant evitar les connotacions o interpretacions.
Sense que això impliqui, tanmateix, que la imatge que reflecteixi el mirall hagi d’ésser, inexcusablement, real o realista. En ocasions, serà surrealista. En puritat, sobre-realista: es col·loca per damunt o més enllà de la realitat —de la realitat tal i com la coneixem, de la nostra realitat. Perquè per a Mikhalopulu la realitat és molt més complexa i polièdrica del que no estem acostumats; no té una, sinó múltiples cares o facetes.
Per això, per a reflectir-la no n’hi ha prou amb un sol costat del mirall. Tal i com descobrí Lewis Carroll —tot i que amb mitjans i objectius que poc o res tenen a veure amb el creador d’Alícia—, l’autora té clar que la vida cal veure-la, també, a través del mirall. O, millor encara, més enllà del mirall.
Entre d’altres raons, per una de principal: perquè la literatura ha d’ésser un reflex del món però, sobretot, ha d’esdevenir un món en ella mateixa. La funció de la literatura —i la de l’art— no és tant la de reflectir el món real sinó crear-lo i recrear-lo, subvertir-lo per a tornar a bastir-lo sobre unes bases noves. Sobre les bases i els fonaments de la creació artística, sobre la ficció literària, que ha d’esdevenir la més real de les fal·làcies (o la més fal·laç de les realitats, segons ens ho mirem).
Les 13 narracions de M’agradaria constitueixen tot un món —un món literari tan complet com complex. Un món que no té altra raó ni justificació que ell mateix, que el mer fet d’existir, que ésser. Un món —o potser, un país o una ciutat literària, atès el seu caràcter decididament endogàmic— que no només es crea i recrea constantment, sinó que es troba i retroba. Una realitat ficcional que va prenent més i més presència, més cos i ànima, a mesura que avança l’obra. Per a convertir-se, al final, en un tot tan enter com inescindible.
Malgrat que alguna de les narracions que composen l’obra no manté l’elevat nivell de la majoria —pensem, principalment, en Clau i Relat per a ximples—, cap d’elles no es pot negligir si es vol obtenir el profit (i el plaer) que brinda la seva lectura. O, més aviat, la seva lectura i relectura, atès que, així com la majoria de llibres de vàlua acostumen a aconsellar o requerir almenys una relectura, en aquest la relectura —que és, alhora i sobretot, una recreació o nova lectura— és del tot ineludible. Entre d’altres motius, per un de prioritari: tan sols al final se’ns facilitaran les claus per a immiscir-nos de veritat en l’univers literari de M’agradaria.
Un univers literari tan profund com convincent, que se situa més enllà del temps i de l’espai, que els supera per a convertir-se en una entitat superior. En una entitat que deixa enrere totes —si més no, una gran part— de les barreres de la realitat convencional. De la realitat constatable, de la realitat nostra de cada dia, però, igualment, de la realitat literària.
Partint de referents tan obvis com poden ésser Borges i Calvino —però també Kafka i Dickens (l’ombra allargada dels espectres de la seva Cançó de Nadal, que permeten transgredir els límits temporals, és omnipresent)— Mikhalopulu ha trobat la seva manera, tot incorporant els aprenentatges dels seus mestres però descartant la temptació del seguidisme o la imitació servil —que convertiria el benvingut bagatge en adotzenament, en futilitat balafiadora.
Per a ella, el de la literatura és un món sense límits ni horitzons, on tot és possible i tot se situa en un sol pla. Un món on l’autora i el lector comparteixen escenari; on el lector o lectora són, almenys, tan importants com la pròpia autora. Perquè la literatura és —i ha d’ésser— diàleg; i el diàleg exigeix sempre un mínim de dos interlocutors: “Però que no era això el que volies? Que et parlés entre línies?” (pàg. 34).
Partir d’aquesta constatació o, més encara, convertir-la en un dels eixos de la seva escriptura és, des del nostre modest punt de vista, un dels més grans encerts de l’autora: com més avança el llibre, més va prenent consciència el lector que, sense ell, sense el seu protagonisme —no pas extern o passiu, ans necessari, conditio sine qua non del seu avanç— l’obra no només perdria una gran part del seu vigor i la seva validesa, sinó que no seria possible. O, si més no, seria una altra —una altra, probablement, de menor categoria.
L’única llàstima és que l’obra es vegi llastada, en no poques ocasions, per una més que palesa aroma autobiogràfica —per si hi havia algun dubte, la dedicatòria “Als meus pares” ho confirma— i per la seva voluntat de forçar un xic les coses, de situar-se en excés au-dessus de la mêlée, d’abastar més que no pot. En definitiva, d’imitar Ícar, mostrant-se més impacient del compte, no mesurant les seves capacitats, pretenent tocar el cel amb els dits abans d’hora, proposant-se volar molt més amunt del que les seves ales no li permeten, i corrent el risc de no arribar a bon port. En aquest sentit, les transcripcions de Rilke no podrien ésser més simptomàtiques.
En conclusió, M’agradaria evidencia una més que considerable maduresa d’una autora —gairebé desconeguda al nostre país— que, si aconsegueix contenir millor la seva ambició literària, té un tan brillant com esperançador futur per endavant. Fóra bo, doncs, no deixar-la de petja.
© Xavier Serrahima 2o12
Publicat al Suplement de Cultura El Punt Avui, el 28 de juny del 2012
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons