Pensar el territori, Joan Tort i Rosa Català
A Pidiendo un Goethe desde dentro, Ortega y Gasset afirmava que “La biografia és (…) un sistema en el qual s’unifiquen les contradiccions d’una existència”. Per més que la frase és més afortunada que real —si la biografia reïx a unificar les contradiccions vitals esdevindrà més aviat hagiografia— no podria ésser més escaient per a tractar de definir aquest “llibre de difícil classificació” (p. 15) que és Pensar el territori. Converses amb Albert Serratosa, de Joan Tort i Rosa Català, Dèria Editors, 2011.
Si ja és prou arriscat publicar una biografia d’una persona cèlebre, encara ho és més centrar-la en una persona que, malgrat el seu treball constant, és coneguda estrictament dins del seu àmbit professional. Per tal d’evitar el suïcidi editorial, cal aconseguir, indubtablement, que sigui quelcom més que una biografia. Si més no, que esdevingui, alhora, el retrat d’un temps i d’una generació: que assoleixi un caràcter més general.
O el que és el mateix, que sigui capaç d’unificar les contradiccions entre el que hauria d’oferir i el que finalment ofereix. Una fita complicada que, de manera inesperada, aquesta curiosa obra supera amb prou bona nota. Segons el nostre parer, no tant pel qui (la persona que és objecte de la biografia) sinó pel què (per les seves obres i, sobretot, per les seves reflexions). Així, dobla el seu públic potencial, afegint, als interessats per l’urbanisme, totes aquelles persones que se senten atretes per les reflexions o opinions de caràcter genèric.
Per més que, òbviament, es trobin ben lluny de les tan emblemàtiques com sublims obres de Pascal, de La Rochefoucauld, del nostre Joan Fuster o —no caldria sinó!— de Montaigne, aquestes tan ben estructurades converses, ultra explicacions tècniques (per la seva exhasutivitat, en alguna ocasió més feixugues que no convindria), brinden tot un seguit de pensaments i consideracions personals d’un interès humà més que destacable. Realitat que es correspon perfectament amb el fet que el primer article que publicà el futur urbanista no tingués un caràcter científic, sinó que es titulés, profèticament , “Filosofando”.
La qual cosa corrobora que, per més que en pogués fer la impressió, els autors de Pensar el territori no exageraven —almenys, no més del compte— en assegurar, a la nota preliminar, que “darrera la figura que ens ocupa, i més enllà del seu perfil com a tècnic, va emergint (…) un autèntic pensador. És a dir, algú que posa sempre les idees en el punt de partida de l’acció” (p. 19). Ho evidencien, entre d’altres, les reflexions que exposa sobre assumptes tan diversos com poden ésser: la devastació de la Costa Brava (p. 31), l’enriquiment que suposen els viatges (p. 37), les autopistes i els peatges (p .240), el transport públic (p. 287) o la importància de l’escala Europea (p. 295).
Necessitat de reflexió —“anhel de raonar els comportaments i de buscar una lògica, una explicació a tot allò que succeeix al nostre entorn”, “una aspiració declarada a l’equilibri i a l’harmonia universals” (p. 352)— que encara queda més patent en les seves consideracions de caire estrictament urbanístic, sàviament dosificades al llarg de tot el llibre a fi d’evitar que produeixin més fatiga de la imprescindible.
Consideracions que ha tingut sempre present en el moment de planejar i dur a terme les seves actuacions urbanístiques, primer a la capital del principat i després pel tot el país. Una ampliació paulatina, tant de responsabilitats com d’extensió territorial, que considera altament beneficiosa: “M’ha ajudat molt [a reflexionar sobre la lògica dels processos d’articulació dels territoris] el fet de tenir, com a referents d’escala Barcelona, per un cantó, i Catalunya per un altre. (…) En definitiva: uns magnífics laboratoris per al planificador, a escala real”. (p. 126-127).
Una planificació —inspirada en el respecte, el mestratge i una admiració majúscula pel creador de l’Eixample: “implicar-me progressivament amb l’urbanisme barceloní em permet adonar-me de la immensitat de la figura de Cerdà, (…) de la importància del llegat de l’il·lustre urbanista” (p. 114)— que assolirà les fites més remarcables de la seva carrera amb el Pla General Metropolità i, sobretot, amb el Túnel del Cadí, esmentat quasi de manera obsessiva al llarg de tota l’obra.
En definitiva, un llibre tan sorprenent com agraït, que satisfarà per igual tant als amants de l’urbanisme com als de la cultura i el coneixement en general; a tots aquells que comparteixin la divisa de Descartes: Cogito, ergo sum!
Publicat al Suplement de Cultura El Punt Avui, el dijous 16 de febrer del 2012
© Xavier Serrahima 2o12
