Un dels grans trets característics que diferencia el nostre país del del costat en els processos electorals és la possibilitat real d’escollir entre diverses opcions polítiques. Mentre a Espanya el bipartidisme casa vegada és més acusat, amb una presència purament testimonial d’IU (més com a símbol històric que no pas una altra cosa), a Catalunya el Parlament és més representatiu de les divergències que, afortunadament, coexisteixen a la nostra societat. Principalment perquè, a la tradicional (i cada dia més teòrica) distinció dels partits en l’eix dreta-esquerra, cal afegir-hi la de l’eix nacional.
Qualsevol manual elemental de democràcia considerarà imprescindible garantit i protegir la pluralitat política i la igualtat d’oportunitats, com a bens escassos que són. (Si el manual és espanyol, generalment només acceptarà una excepció, en la ineludible necessitat de protecció de la biodiversitat, de les espècies en perill d’extinció: la de la llengua catalana. En aquest cas, s’ha de permetre que la natura faci el seu curs, no foc cas que la pobra i desvalguda llengua vernacla nostra comporti l’extinció de la poderosíssima lengua común…).
És per això que la Ley orgánica 5/1985, de 19 de junio, del Régimen Electoral General estableix, al punt III del seu preàmbul, amb una modèstia exemplar, que (tradueixo, és clar): “La Constitució espanyola s’inscriu, de forma inequívoca, entre las constitucions democràtiques més avançades del món occidental, i per això estableix las bases d’un mecanisme que fa possible, dins de la plena garantia de la resta de les llibertats polítiques, l’alternança al poder de las diverses opcions derivades del pluralisme polític de la nostra societat”. Afegint, al seu article 8, que “L’Administració electoral té per finalitat garantir (…) la transparència i objectivitat del procés electoral i del principi d’igualtat”.
Tenint present aquest principi d’igualtat, cal felicitar amb fervor els tres partits que es van oposar a la celebració del debat a dos entre Mas i Montilla. En primer lloc a les dues cada dia més similars i indistingibles formacions espanyolistes parlamentàries (la que assegura que és de centre i actua com si la dreta li quedés curta; i la que es defineix com a no-nacionalista i s’embolica amb la rojigualda sempre que pot). Així com a ERC, aquesta colla de valents que no han gosat alçar ni una sola vegada la seva veu mentre els seus socis del Psc arrencaven la crosta nacionalista de Catalunya fins a deixar-la en pell viva.
I, sobretot, a l’amic Ernest Benach, que palesà la seva clarivident manera d’entendre la democràcia en manifestar que el debat cara a cara entre Mas i Montilla “desvirtua un dels principals valors de la política catalana, que és la diversitat i aquesta pluralitat política que sempre hem tingut”. Un valor, el de la pluralitat política, que tant ell com el seu partit no defensen pas ara, per motius oportunistes, sinó per una pregona i arrelada convicció. Com ho han demostrat des al llarg de la campanya electoral.
Una altra cosa hauria estat, per descomptat, que ara diguessin blanc allí on havien dit negre… Per exemple, no havent-se oposant-se a la ignomínia dels mal anomenats blocs electorals, o havent acceptat amb anterioritat, un debat a sis a TV3 on no hi fossin presents totes les forces democràtiques significatives (començant per Reagrupament i Solidaritat) que donen cos i sentit a la pluralitat política! Però, és clar, com ho sap tothom —i es profecia— només la dreta és capaç d’ésser tan desacomplexadament incoherent…
divendres, 26 de novembre del mmx
© Xavier Serrahima 2o1o
