Portugal, Miguel Torga
Paisatge interior
Un dels majors plaers que pots sentir quan llegeixes un llibre és demanar-te: «Com és possible que a cap editorial no se li hagués acudit abans traduir i publicar-lo?». Una pregunta —i una satisfacció— que, per desgràcia, no es produeix gaire sovint. Al contrari, sovint et preguntes exactament el contrari: «Com és possible que a una editorial se li hagi acudit traduir i publicar una obra tan fluixa quan hi ha tants autors de casa que segur que n0 han escrit una de (molt) millor?».
Portugal (Portugal) de Miguel Torga, publicada per El Gall Editor i traduïda per Antoni Xumet Rosselló, ha estat, sens dubte, una d’aquestes grans, immenses descobertes. Per més que als anys 90 del segle passat van aparèixer en català La creació del món, aquesta no l’havíem pogut llegir en el nostre idioma, encara.
En un principi, avesats com estem a una literatura (o, potser, n’hauríem de dir, simplement, lectura?) més d’entreteniment, de distracció, ens sobtarà o ens costarà entrar-hi. Sobretot perquè, al costat de la velocitat, de la ràpida posada en escena dels personatges i de la situació, de la presentació del vertiginós argument que desplegarà l’autor davant dels nostres ulls ansiosos d’emocions i de sorpreses, el ritme és tan pausat i acollidor com el de la poesia; aquell ritme que requereix (i agraeix) una predisposició d’esperit amatent i calmada.
De l’esperit, perquè el gran poeta portuguès és a través de la seva ànima que ens parla, d’aquesta ànima seva, dotada d’una sensibilitat exquisida i d’una visió que veu molt més, que va molt més enllà del que veu, de els aparences, de la superfície de les coses i del paisatge, del que hi ha darrera el que sembla que hi hagi; perquè amb la seva escriptura, concisa, exacte però alhora detallista, no ens descriu tant les coses i els llocs com l’ànima de les coses i dels llocs: aquell seu alè (sovint invisible) que els fa ésser com són.
El seu llibre no és (per dir-ho amb major exactitud, no és, només) una guia de Portugal, i, encara menys, una guia de viatge a l’ús, sinó, en tot cas, una guia de viatge interior. Interior per, almenys, dues raons. Primera, perquè Torga, no ens descriu tant Portugal sinó el seu Portugal, el país que la seva manera de veure (i de viure) el món, el seu jo, el seu irreemplaçable ésser-en-el-món, ha anat fent seu. Segona, perquè a través del seu prisma espiritual el que ens presenta no és el país físic sinó l’ànima del país; no el que és o el que sembla, sinó com viu, com respira, com batega.
Un país on persones i paisatge es confonen i es conformen mútuament, on el paisatge ha anat fent les persones com són i on, com a torna, les persones també han anat transformant el paisatge on viuen, li han anat transferint el seu tarannà, la seva ànima pròpia, on país i paisanatge es retroalimenten l’un a l’altre: “Els habitants d’aquesta terra són incapaços d’obeir a res que els vingui imposat des de fora […]. L’eco d’una ordre que sigui estranya a la seva harmonia interior llisca per l’escorça de les seves ànimes sense alterar-les” (pàg. 26).
Una obra escrita amb la veu del cor que ens transmet la imatge de “la grandesa [més] autèntica” (pàg. 38), de “[l’]interior més profund” (pàg. 44), de “l’atmosfera mental del portuguès ” (pàg. 77) i de Portugal; de (tot) un món i de (tots) els que l’habiten.
diumenge, 10 de desembre del mmxvii
Publicat al Suplement Cultural d’El Punt Avui, el 21 de gener del 2018
© Xavier Serrahima 2018
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons