(Continuació. Comença aquí)
Segurament el que costa més d’entendre de la vida de Ramon Mercader és que el dugué al que en podríem dir el seu encontre amb el mal: què el va fer decidir acabar amb la vida d’una persona. O, per dir-ho amb major precisió, com és possible que la seva convicció política s’imposés a la seva consciència, al seu sentit moral?
Com succeeix amb el terrorisme jihadista, la resposta en principi és fàcil: el fanatisme. Únicament un fanàtic, una persona que ha convertit allò que haurien d’ésser les seves idees en un dogma de fe cec i obsessiu, que no viu sinó per defensar-les, pot creure que té dret a decidir sobre la vida dels altres; i pot creure, sobretot, que els (teòrics) objectius justifiquen els mitjans —tots els mitjans, fins i tot els més abjectes.
Però aquesta resposta fàcil ens deixa gairebé allí on érem: com és possible que el fanatisme assoleixi un nivell tan aberrant que acabi per esborrar no ja el criteri propi, sinó les fronteres entre el bé i el mal?
A la introducció, Eduard Puigventós afirma que “el mal atreu, […] fascina. L’estudi sistemàtic del nazisme n’és la prova màxima, pel que suposa d’enigmàtic, per la crueltat mostrada, per la capacitat d’adoctrinament d’un poble, la fe cega en un líder” (pàg. 15). I entenc que aquests és el quid de la qüestió, l’adoctrinament i la fe cega en un líder; en la pèrdua de la consciència i la individualitat, que converteixen l’ideal, el III Reich en al cas de l’alemanya nazi, la dictadura del proletariat, en el de la URSS, en la raó —més aviat, desraó— de tot.
I en aquest punt, els dos grans genocides del segle passat, Hitler i Stalin, foren ànimes bessones. Ho posa de manifest Alan Bullock en el seu magnífic, i malauradament encara sense traducció al català, llibre Hitler and Stalin: Parallel Lives.
La idea de la fe cega, del cabdillatge, del sacrifici individual per una causa superior, l’exposa clarament l’autor a Ramon Mercader. L’assassí del piolet. Ens explica que “les darreres setmanes [abans de l’assassinat] per a Mercader havien de ser d’una gran pressió, i d’aquí que li canviés el caràcter o emmalaltís. […] Els últims dies tenia tremolors, un caminar lent, fumava molt, la mirada perduda, se’l veia cansat… No s’aixecava ni per menjar, i contestava pràcticament només amb monosíl·labs […] Els nervis se’l menjaven per dins, conscient que es convertiria en un assassí, però convençut que era necessari per a la causa, i sabent que potser no en sortiria” (pàg. 340 i ss.).
Perquè per a ell, com per a tots els adoctrinats, per a tots els fanàtics que creuen que tenen la raó del seu costat, que el món es divideix entre els bons i els dolents, els que els mereixen viure i els que poden ésser ajusticiats per si s’oposen a l’objectiu, la causa ho justifica tot.
En el seu polèmic Eichmann in Jerusalem, Hannah Arendt eludia la resposta fàcil del psicòpata i establia el concepte clau de la banalitat del mal, i indicava que “Sota les condicions del Tercer Reich, només es pot esperar que reaccionin normalment les excepcions”. La majoria seguirà el corrent i farà el que faran els altres. I si es plantegen la moralitat d’un fet, ho faran tan sols un temps, a partir d’un determinat moment, qualsevol acte, fins el més cruel i inhumà, l’exterminació física dels enemics, per exemple, s’acabarà acceptant si no com a natural, almenys com a necessari. Necessari, s’entén, per a la causa, que se situa per damunt de tot.
I Puigventós exposa que, per als comunistes d’obediència stalinista, la consecució de la causa i el concepte de l’obediència deguda eren tan indiscutibles com per als fixistes alemanys. I ho fa transcrivint un parell de testimonis. Testimonis que, vistos amb ulls d’avui ens semblen increïbles, però que en aquells temps no es posaven en qüestió.
En primer lloc, el d’un dels membres de la NKVD implicat en el complot contra Trotski “Pavel Sudoplatov, a cinquanta anys vista, i mentre escrivia les memòries, seguia veient aquell i altres assassinats com una cosa normal dins la dinàmica de l’època, encara que a les generacions posteriors els costi d’entendre. «Ara em sembla clar que la present moral és incompatible amb la crueltat de la revolució, la guerra civil, i les lluites pel poder que la seguiren. Stalin i Trotski s’oposaren un a l’altre, emprant mètodes criminals per aconseguir els seus fins. La diferència principal era que durant l’exili a l’estranger Trotski s’oposà no només a Stalin, sinó també a la Unió Soviètica. Aquesta confrontació era un estat de guerra que s’havia de resoldre amb la victòria o la mort. No hi havia possibilitat per a Stalin de tractar Trotski a l’exili merament com un escriptor de llibres filosòfics; Trotski era un enemic actiu que havia de ser destruït.»” (pàg. 380).
El segon, “molt més explícit[…] en aquest sentit fou [el de ] la comunista catalana Teresa Pàmies:
«Suposant que Ramon Mercader del Río matés Trotski, s’ha de suposar, també, que el seu fou un crim polític. Justificar-lo? No es tracta de justificar res […]. Allò que va fer Ramon Mercader –si ho va fer–podia haver-ho fet qualsevol de la seva generació de joves comunistes estalinistes. Qualsevol de nosaltres. Més ben dit, qualsevol, no. Es requerien unes condicions, una perseverança, una dedicació que no teníem tots. Un home superior? No: un fanàtic. Un fanàtic enfront a un altre fanàtic: Lleó Trotski. Per entendre el crim […] s’ha de saber quina era l’educació, la formació política dels joves comunistes de la meva generació. […] El moviment revolucionari ha estat i és un aprenentatge constant, a força de batzegades, derrotes, encerts i errors. La mort de Lleó Trotski fou un error polític, fou la insistència en l’error que pot dur fins al crim. Si fou Ramon Mercader, el planyo, i de la seva mala sort també me’n sento responsable.»” (pàg. 381).
Publicat al Suplement de Cultura d’El Punt Avui, 5 de juliol del mmxv
Primera part: pàg. 1 / pàg.2 /pàg. 3
© Xavier Serrahima 2015
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons