El passat dilluns José Montilla va oferir una conferència al saló rosa del Palau anomenada Enfortir Catalunya per a celebrar els dos any del Govern. Un acte de caire institucional que comptava amb presència, entre l’audiència , dels dos caps de fila dels seus socis d’executiu: Josep-Lluís Carod Rovira i Joan Saura.
Si més no, això semblava d’entrada, ja que després de sentir algunes de les seves paraules, resulta com a mínim discutible el caràcter institucional de l’exposició pública… Més que de Govern, fet en nom i representació del Tripartit, va esdevenir un acte de partit, del secretari general del PSC.
Per més que el Govern d’Entesa ens hagi avesat a esperar sempre el més inversemblant, resulta quasi impossible arribar a creure que ICV o ERC poden compartir algunes de les idees expressades teòricament en nom de l’executiu català… Hem d’entendre que ERC comparteix la seva voluntat de limitar-se a respondre amb “fermesa institucional i realisme polític” una més que possible nova retallada de l’Estatut?
Després de tants anys d’atribuir a Jordi Pujol una malaltissa tendència a confondre partit i govern, segurament hauria estat molt més escaient fer la conferència a la seu del PSC o bé deixar-la en mans del seu portantveu parlamentari, si es preferia fer a Palau…
En un to marcadament messiànic i presidencialista, Montilla va assegurar que mai no “s’havia governat Catalunya amb tant sentit de país com en aquests darrers anys”. Un sentit de país posat de manifest, des del seu punt de vista, per “l’ampli consens parlamentari obtingut en la majoria de lleis aprovades” i per “l’important acord polític” en els pactes nacionals.
Se li ha de reconèixer que té la raó, tota la raó i res més que la raó: Convergència i Unió, durant els llargs vint-i-tres anys en que havia governat, mai no ho havia fet amb tant de “sentit de país”…, si entenem aquesta noció alla maniera del PSC! Mai no s’havia basat primordialment en una voluntat d’obtenir consensos parlamentaris i acord polítics. Mai no s’havia limitat a defensar allò que podríem definir millor com a “sentit de govern” o “sentit d’entesa”, certament…
Els successius governs de Jordi Pujol, en aquella seva obsessió nacionalista que sempre li ha retret el PSC, entenia que “sentit de país” significava, irremissiblement, posar per davant de tot la consciència d’identitat nacional i el desig d’assolir el màxim nivell d’autogovern possible. De defensar, per damunt de tot, el país, la nació catalana i els seus trets diferencials. D’oposar-se a la secular voluntat homogeneïtzadora de l’Estat espanyol, que pretén reduir Catalunya a una pura especificitat provinciana i folklòrica.
Tan avesats estem a la perversió terminològica que acceptem sense protestar que “sentit de país” admeti una lectura tan pràctica i conjuntural?
Suposa tenir “sentit de país” diluir els 25 diputats del PSC dins del brou del PSOE en totes i cadascuna de les votacions de les Corts espanyoles? Ho suposa renunciar a la possibilitat de crear un grup o portantveu propi? I votar en contra de la traspassar a la Generalitat la gestió dels ports i aeroports catalans? I del reconeixement internacional de els seleccions catalanes? O, més recentment, a favor de l’obligació de traduir a l’espanyol els certificats judicials europeus escrits en català que s’adrecin a jutjats catalans?
A quin “sentit de país” ens referim, quan el Sr. Montilla decideix assistir a l’homenatge a les Forces Armades el dia de la Hispanidad? O quan progressivament, sin que se note el cuidado, es va arrencant la “crosta nacionalista” de TV3 i de les emissores de la Generalitat? O quan es perd el referent nacional a les ràdios i televisions públiques per a acceptar una visió regional i etnocèntrica espanyola? O quan no s’usa la força política davant del Germà Gran de Madrid per a evitar la promulgació del Decret que imposa la tercera hora de castellà a les escoles ni tampoc s’usa la majoria parlamentària per a impedir-ne la seva aplicació a casa nostra?
Potser, més que de sentit de país, el PSC – amb en Montilla al capdavant – hauria de referir-se a “sentit d’estat…, d’Estat espanyol, per descomptat!
dimecres , 26 de novembre del 2oo8
[download#284#image]