Aprendre a viure sense xarxa
En general, quan d’alguna obra tothom en parla tan bé i de manera tan unànime, convertint-la quasi en una obra de culte o canònica fins i tot abans d’arribar a les llibreries —junt amb les biblioteques, les veritables Cases dels Llibres—, no puc evitar sentir un calfred a l’espinada, una certa, lògica i justificada, prevenció. Amb major motiu quan s’afegeix, invariablement, com si això suposés alguna vàlua suplementària, que l’ha escrita “la filla d’XZ” —ho deixo així, perquè entenc que aquest és un element subsidiari, que no aporta res.
Més en un país com el nostre, on els malpensats o malèvols —per no dir envejosos— que proven de redimir la seva mediocritat rebaixant els mèrits dels que arriben més lluny que ells són legió. Sobretot, no cal dir-ho, els crítics que, en el millor dels casos, som escriptors frustrats amb ànim de venjança. I estem temptats de dir: «És clar, li publiquen per ser filla de qui és…!»
Doncs bé, si per algun d’aquests motius teniu dubtes sobre También esto pasará, de Milena Busquets, Anagrama Editorial, gener del 2015 (També això passarà, en traducció catalana d’Ara Llibres), no ho podeu tenir més fàcil: llegiu-la!
Això sí, feu-ho de bon matí, un dia de festa en que tingueu hores de lleure per endavant, ja que així que el comenceu en quedaren envescats. Quedareu captivats pel seu je ne sais quoi: i l’art, el gran art, no acostuma a deixar-se definir ni qualificar amb facilitat; no el podreu deixar; us l’endureu amb vosaltres al llit —precisament, un dels escenaris privilegiats, (quasi obsessius) de la novel·la— i no us podreu adormir fins haver-lo enllestit.
I potser us sorprendrà que us pugui no ja interessar sinó apassionar tant la història, curulla de pensaments i reflexions, d’una dona de quaranta anys de la zona alta de Barcelona; tan de Diagonal cap amunt que una de les seves amigues, en un moment d’ira, li diu que és una “niña pija que vive de renta” (pàg. 142); un món poc accessible que fa la impressió d’estar més enllà del bé i del mal, que tot sigui tan perfecte i ordenat com els jardins de les grans mansions.
D’una dona que sembla tenir-ho tot —“la chica” (pàg. 39), “la canguro” (pàg. 47), la casa a Cadaqués…—, que, malgrat la seva edat, segueix vivint en un permanent conte de fades infantil i infantilitzat, que creu etern i indestructible, fins que la mort de la seva mare la sumeix en un estat de desesperació i de descol·locació total. Mancada del seu gran suport —“Mi lugar en el mundo estaba en tu mirada” (pàg. 77)—, del seu únic, indefallible amor —“el amor de mi vida eras tú, […] ningún otro amor huracanado podría con el tuyo” (Íd.)—, d’un dia per l’altre s’adona que els contes només són contes, i que el que fins llavors havia pres per un castell inabordable no era més que un fràgil castell de cartes.
Un retrat, o més aviat metàfora, dels fills i filles de la gauche divine, “de […] los asilvestrados […] educados por padres lúcidos, brillantes, exitosos y muy ocupados, adultos empeñados en que el mundo fuera una fiesta, su fiesta” (pàg. 160), marcats a foc per les seves circumstàncies que, encomanats per la Síndrome de Peter Pan —“he conseguido ser una niña hasta los cuarenta años” (pàg. 77); “la primera corona que perdemos, y tal vez la única imposible de recuperar, es la de la juventud” (pàg. 97)—, acaben rebent l’arribada del seu vaixell al port del món adult gairebé com un naufragi desolador: “Soy un fraude de adulto, todos mis esfuerzos por salir del patio del recreo son estrepitosos fracasos, siento exactamente como sentía con seis años” (pàg. 47).
Però és, sobretot, amb una autenticitat i una cruesa que fa esfereir, l’esplèndida i inoblidable, trasbalsadora carta de comiat d’una filla a la seva mare; el coratjós, catàrtic —i, en algun instant, impúdic— despullament artístic i, encara més, emocional i espiritual, de l’autora. La seva manera d’aconseguir alliberar-se de la feixuguesa —“la tristeza hace que todo pese dos toneladas” (pàg. 67)— de l’absència més inesperada —“unos meses antes, cuando tu muerte era todavía algo impensable para mi…” (pàg. 51)— i insofrible: “Tengo un aullido en mi interior […], me araña el pecho, me crispa la mandíbula, me golpea las sienes” (pàg. 62).
I és, per damunt de tot —i això és, no cal dir-ho, crucial—, una magnífica obra literària. Perquè, per més que resulti difícil, per no dir impossible, imaginar que el llibre no té una pregona, i dolorosíssima, arrel autobiogràfica, el que compta no és pas això, sinó que Busquets ha assolit el miracle de convertir la vivència en creació artística, en obra d’art; ha transformat el que era particular en universal.
I ho fet valent-se de l’eina que dóna raó i sentit a la literatura: el llenguatge; un llenguatge que mestreja esfereïdorament bé, que dóna llum, color i aroma —i, gairebé tast i olor— a unes pàgines enlluernadores, on el paisatge humà i el físic (un Cadaqués més paradís perdut que mai) s’agermanen tant que esdevenen ànimes bessones, indissociables.
Publicat al Núvol, diumenge, 8 de febrer del mmxv
PS: Una advertència final —que seria extrapolable a la majoria dels llibres, però en aquest és indispensable: eviteu de totes totes la indelicadesa —i la irresponsabilitat— de llegir la contracoberta; a banda de cometre el pecat imperdonable d’avançar-vos (molt) més que no convindria, descobriríeu el perquè del títol; perquè que, més que raonablement i amb gran astúcia literària, l’autora ha reservat per a l’Epíleg.
© Xavier Serrahima 2015
www.racodelaparaula.cat