«The Paris Review», Entrevistas, Vol. I (1953-1983)
A llegir em convides
En general, els escriptors —com tots els artistes— tenen més aviat poca predisposició a parlar de la seva obra. Prefereixen que sigui aquesta la que parli per ells. La que digui el que ha de dir per ells. El que no sabrien dir si no fos a través de la seva obra. En alguns casos, però, quan l’ocasió o les circumstàncies ho justifiquen, accepten parlar-ne. Sobretot quan és la llegendària The Paris Review qui els fa la proposta.
«The Paris Review», Entrevistas, Vol. I (1953-1983), traducció de María Belmonte, Javier Calvo, Gonzalo Fernández Gómez i Francisco López Martín, publicat aquest desembre per Editorial Acantilado, recull 51 entrevistes fetes a alguns dels més grans escriptors i escriptores del segle XX. Entrevistes que ens permeten conèixer-los, conèixer les seves obres i, sobretot, entendre una mica millor que és això que en diem literatura. Aquesta art màgica que ha dut a una part de les ments més despertes de tots els temps a passar-se hores i hores davant d’una taula amb una ploma a la mà o picant una màquina d’escriure; que els ha dut a consagrar la seva vida a l’escriptura.
La llista dels entrevistats, presentada en estricte ordre cronològic, comença per E.M. Forster (1953) i acaba amb John Ashbery (1983), és esplèndida. Tant que resulta del tot absurd assajar de destacar algun nom per damunt dels altres. És possible que hi trobem a faltar algun autor o autora, però dubto molt que ningú pugui afirmar que n’hi un de sol que no s’ho mereixi. O el que és el mateix, el problema no seria afegir-n’hi algun o alguna altra, sinó quin sacrificaríem per fer-li lloc.
Si hi afegim que la selecció no podria ésser més àmplia i diversa, que ens ofereix una més que ben escollida panoràmica de la literatura dels autors i autores de la segona meitat del segle XX, no crec que se li pogués exigir més. Totes les perspectives i sensibilitats literàries hi són presents, de manera que qualsevol lector, sigui quina sigui la seva afinitat artística, hi trobarà, ben segur, l’escriptor amb qui identificar-se. Aquell o aquella que sembla que li estigui parlant a ell i només a ell.
Probablement la única pega que se li pot posar és que l’exagerada desproporció entre autors en llengua anglesa i en d’altres llengües. Així com que, com succeïa amb el cèlebre cànon de Harold Bloom, les literatures no occidentals no hi siguin presents. Una pega però que en cap cas podem atribuir a Acantilado, sinó a la Paris Review, que, al llarg de molt anys, va seguir-se mirant i remirant el melic, sense ésser capaç d’alçar el cap per veure la riquesa de les lletres d’altres territoris i cultures.
Feta aquesta precisió, cal dir que precisament és aquesta diversitat i la pluralitat la que confereix un dels majors atractius al volum, atès que no tan sols ens permetrà conèixer, molt millor, escriptors per qui ens sentim atrets, sinó descobrir-ne d’altres. Descobrir-ne i redescobrir-ne, en realitat, ja que, per més que creguem conèixer-los prou bé, el més normal és que en llegir-los ens sorprenguin; que ens ofereixin un visió diferent de la que en teníem; que ens ajudin a veure’ls —i, per tant, a llegir-los— d’una altra manera.
D’una altra manera perquè, en la majoria dels casos, els entrevistadors tenen clar que si volen obtenir un resultat vàlid, una imatge tan autèntica com sigui possible no ja tan sols dels escriptors que entrevisten sinó, el que és essencial, de les persones que hi ha darrera de les seves màscares autorals, el mes raonable o convenient és acostar-s’hi amb a intenció que ho van fer Simon Raven i Martin Shuttleworth en trobar-se, l’any 1953, amb Graham Greene: “venimos dispuestos a dejar que la conversación nos guie e intentar averiguar, en la medida en que usted nos lo permita, cosas de usted que nadie conoce…”, (p. 21).
Endinsant-nos en aquest primer volum —de gairebé 1.400 pàgines, la qual cosa m’ha dut considerar preferible analitzar-lo individualment; a deixar l’anàlisi del segon, novament de 1.400 pàgines per a més endavant— ens permet adonar-nos d’aquell component de meravella, de permanent sorpresa que suposa l’art d’escriure, d’aquest camí que, un cop inicies, no acostumes a saber on et durà: “uno apenas es consciente de esas cosas, normalmente avanza a trompicones. […] Si los críticos pudieran hacer un curso sobre todas las cosas que los escritores no tienen meditadas, sería un curso de varias sesiones…”, (p. 17), comenta l’autor d’Una habitació amb vistes.
Adonar-nos que, quan qui l’ha creada és un artista —Stephen Spender: “el tono de voz personal, que es una de las cosas más raras en poesía, es lo que distingue al gran poeta” (p. 1.125)— una obra no diu, sinó que és.
Que diu perquè és, perquè, abans de tot —i per damunt de tot— és una obra literària. “Siempre me preguntan qué significa esto o lo otro en mis cuentos: ¿Que simboliza esto? ¿Que representa aquello? Y siempre me cuesta convencerlos de que yo pretendía decir exactamente lo que dije como lo dije, nada más. Sería un desastre que la explicación de la obra estuviera fuera de la propia obra”, (p. 140), indica Isak Dinesen. Per la seva banda, William Faulkner afirmarà que: “La única responsabilidad del escritor es su arte”, (p. 90).
Ho entén de la mateixa manera, i amb la mateixa claredat Eudora Welty: “para mí la obra de un escritor debería bastar. […] Es su obra lo que hay que leer, y lo que hay que pensar es: he aquí algo que no existía y que creó una persona. Hay que leer la obra por lo que es” (p. 815). Afegint-hi, un xic més tard: “Toda mi obra surge de la propia obra […] Es como si la forma manara de una idea dada desde el inicio, como si el sentido de la forma fuera una especie de jarrón en el que viertes algo hasta llenarlo. Tengo la idea en mente desde el principio, pero no soy consciente” (p. 823)
Segurament, però, el major premi o fruit del volum és el convit a llegir que suposa. Que no ens convida sinó que, de fet, ens incita a llegir o a rellegir els autors entrevistats. A submergir-nos en les seves obres. Tant si ja ho hem fet com si no. Perquè si alguna cosa tenen en comú quasi tots ells —i dic, expressament, ells perquè només hi ha sis dones (Dorothy Parker, Isak Dinesen, Eudora Welty, Joyce Carol Oates, Joan Dindon, Elisabeth Bishop i Nadine Gordimer)— autors és la seva passió literària o artística. Que no escriuen pas perquè vulguin escriure o hagin decidit fer-ho en algun moment, sinó perquè necessiten escriure.
Ho expressa, amb la seva claredat habitual, Georges Simenon, aquest magnífic escriptor que tan sols els que no l’han llegit —o, per dir-ho amb major precisió, que no l’han sabut llegir— segueixen considerant com un autor de segona categoria: “Escribir se considera una profesión, pero no creo que lo sea. Creo que quien no necesita ser escritor, quien piensa que puede dedicarse a otra cosa, debería dedicarse a esa otra cosa. Escribir no es una profesión, sino una vocación de infelicidad. No creo que un artista pueda ser feliz nunca…”, (p. 54).
Ho rebla Yorgos Seferis: “Y cuando digo «necesario», quiero decir algo que tenía que expresar o me iba a asfixiar” (p. 804). Heinrich Böll ens diu: “[Mi estimulo para sentarme a trabajar es, ] en primer lugar, el deseo de expresar algo especial a través del lenguaje” (p. 1.243).
Una necessitat que té molt i molt a veure amb la d’aprofundir el coneixement del que en diem la condició humana, del que som, d’obtenir alguna resposta, sempre particular, sempre provisional a les tres grans preguntes: qui som?, d’on venim?, què hi fem, on som?
Resposta —més exactament: respostes— que seran, per força, diferents per a cada persona, ja sigui autor o escriptor: “No todos leemos igual la obra de Shakespeare, o incluso Caperucita Roja. La comprensión del arte depende en última instancia de la voluntad del espectador de extender su humanidad y ampliar su conocimiento de la vida humana”, (p. 43), explica Ralph Ellison. Qui, un xic més endavant, afegirà: “Escribir es, a fin de cuentas, una forma de comunicación”, (p. 44). Per la seva banda, Eudora Welty indicarà que: “el tema sobre el que yo escribo son los seres humanos” (p. 823).
Una necessitat que es converteix en coneixement, en aprenentatge. Un aprenentatge que han hagut de fer tots i que, talment com si el volum fos una versió renovada i plural de les Cartes a un poeta jove, de Rainer Maria Rilke, els autors i autores comparteixen amb nosaltres.
I, el que és més rellevant, a compartir-los no pas com a consells, ja que —al contrari del que acostumen a creure les (mal anomenades) escoles d’escriptura— la literatura i l’art és una tasca irrenunciablement personal, i, per tant, no pot mai oferir consells universals o vàlids per a tothom, sinó com les seves claus.
Claus extretes de la seva feina —“Siempre espero encontrar la forma correcta de abordar el tema que tengo entre manos. Para mi ese es el problema real y el desafío de literatura”, (Nadine Gordimer, p. 1.334)—, de les seves experiències personals: “Una de las lecciones que aprendes al escribir bajo presión en el mundo del periodismo es la concisión” (Lawrence Durrell, p. 219); “Madame Colette me dijo una vez que no hay que leer a los grandes poetas, sino respirarlos, porque lo que transmiten es una atmosfera” (Jean Cocteau, p. 446).
Unes claus que es basen, sobretot, en un fonament. En la idea que ni l’art ni l’artista poden ésser una creació artificial; que si no sents la necessitat expressiva mai no seràs un artista: “La palabra creativa me revienta. Me niego a ver la literatura como terapia”, (Elisabeth Bishop, p. 1.143); “Un escritor es como un pozo. Hay tantos tipos de pozos como de escritores, pero lo importante es que haya agua dentro, y es mejor sacar con regularidad una cantidad constante que dejar el pozo seco y esperar a que se llene de nuevo”, (Ernest Hemingway, p. 168).
Per tot plegat, si, a hores d’ara encara no teniu del tot clar quin llibre regalar —o regalar-vos— per Reis, aquests dos volums d’entrevistes de «The Paris Review» són, sens cap mena de dubte, una molt i molt bona opció.
Són una festa literària. Més exactament, una doble festa literària: no només us agradarà, i molt llegir-los, descobrir i redescobrir el costat més íntim i poc conegut del món literari occidental del segle XX, sinó que, el que és molt més enllaminador (i enriquidor), us convidaran a llegir (i a rellegir), amb més desfici encara, les obres dels autors i autores entrevistats.
dilluns 28, dimarts 29 i dimecres 30 de desembre del mmxx
© Xavier Serrahima 2020
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional (CC BY-NC-ND 4.0)