Tram 83, Fiston Mwanza Mujila
Cal advertir que el Tram 83 de Fiston Mwanza Mujila no té res a veure ni amb la Via Catalana ni amb la Via Lliure, ni amb la llibertat de Catalunya, però sí, i molt, amb l’alliberament del gènere novel·lístic: la seva proposta narrativa és arriscada, tant que potser no ho podria ésser més. Però, al mateix temps, i per això mateix, molt i molt temptadora.
Segurament hi ajuda, i força, la coberta, que suposa el primer advertiment: el que t’espera és alguna cosa especial, poc vista, diferent. La imatge del músic de Jazz ens prepara per a una sessió de Jam Session; una sessió on el millor que podem fer és esperar l’inesperable; on l’escriptura brollarà a raig fet, jugarà amb les paraules, amb els sons i amb les frases com ho fa el jazz modern amb les notes.
I en aquest punt cal destacar, en majúscules, la tasca d’Anna Casassas, que l’ha traslladat magníficament al català. Així com el gran encert amb què Yannick Garcia ha copsat l’ànima del llibre, en un pròleg que recomano llegir com a epíleg: després de la novel·la.
La de Mwanza és una literatura radical, incòmoda i inconformista, que no tan sols reflecteix la realitat, sinó que s’hi immergeix, que és la realitat, que la forma i la conforma: “Hi ha ciutats que no necessiten literatura: són literatura” (pàg. 113). Una literatura feta de sang i de foc, d’eufòria, accelerada, desmesurada, que en algunes ocasions força la màquina més que no caldria. Com succeeix, segons el meu parer, amb alguna que altra reiteració, fatigant, de tan repetida, o amb enumeracions excessives, el sentit i la raó de les quals no acaben d’entendre’s.
O, potser, que s’entenen massa, que no semblen producte de la necessitat (ni de la veritat artística), sinó de la conveniència, de la seva voluntat d’épater, de demostrar que pot anar més enllà, d’enlluernar amb un malabarisme literari tan fascinant com buit alguns mandarins culturals que encara equiparen transgressió amb mèrit, exhibició (i exhibicionisme) amb qualitat.
I són llàstima, aquests excessos, aquesta sensació de buscar més el premi que l’autenticitat, perquè sense forçar la mà, mostrant-se fidel a ell mateix, a la seva peculiar “manera […] de veure la vida”, aconsegueix una proposta molt engrescadora, impactant i innovadora formalment, però coherent, on el què exigeix el com.
On forma i fons van de la mà, perquè, de la mateixa manera que el tipus d’escriptura, el registre textual romp qualsevol convenció, també la història i el món que ens presenta són absolutament fora de normes, fora de qualsevol normalitat. I, essent-ho, només és pot retratar emprant un llenguatge, igualment i necessària, no convencional, fora de normes: : “Escriu amb les tripes. Implica’t en tot el que els passi” (pàg. 183); “la literatura es mereix un lloc d’honor en el procés de donar forma a la història. Per mitjà de la literatura és com puc restablir la realitat” (pàg. 59).
Un món del qual el seu escenari principal, el Tram 83, no n’és més que una metàfora, un escenari reduït dins de l’escenari principal, on els protagonistes, tot i ésser només una part, representen el tot: “el Tram encarnava la cohesió i la unitat nacional”; “el local passava per ser un autèntic teatre a falta d’un gran circ”. El tot d’una “Ciutat-País” que fa pensar immediatament en el París-Bis d’en Joaquim Soler, un altre món dins del món, una altra novel·la multiforme, proteica i polièdrica com aquesta, que es va creant i recreant a mesura que avança. Com duu a la memòria una altra bomba de rellotgeria de la revolució literària: L’escuma dels dies, d’un altre gran iconoclasta, Boris Vian.
Una obra, doncs, que com una tempesta o una tromba d’aigua, s’ho enduu tot per endavant, que no s’atura per res ni per ningú; arborada, èbria, coratjosa i, per tant, discutible. Potser, per dir-ho en termes nietzschians, no és per a tothom, però potser sí per a tothom que entengui la literatura, sobretot, com una aventura. I una aventura, sense risc, no és aventura.
Publicat al Suplement de Cultura d’El Punt Avui, 17 d’octubre del mmxv
© Xavier Serrahima 2015
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons