Sí, Thomas Bernhard
Bussejant a fons
Un dels més grans (i, sobretot, més greus) inconvenients que pot comportar —i, de fet, ben segur que el comporta— l’indeturable i inassumible allau de novetats de narrativa que es publiquen cada setmana a Catalunya és que alguna obra de mèrit quedi, literalment, ofegada, i no arribi al bon port que li correspondria: a mans dels lectors que el rebrien amb les mans (el cor i l’esperit) ben esbatanats, per fruir-lo i assaborir-lo. I. Per descomptat, aquest és un luxe que no ens podem permetre.
Sí (Ja), de Thomas Bernhard, El Gall Editor, en esplèndida traducció de Clara Formosa Plans, és una d’aquestes obres: una novel·la breu, tot just 116 pàgines, que posa de nou de manifest que l’autor austríac és un dels (més) grans entre els (més) grans; un d’aquells excepcionals escriptors que no tan sols compta amb una veu pròpia, immediatament identificable, irrepetible, riquíssima, sinó que busseja com ben pocs en les més pregones i intenses fondàries de l’ànima humana.
És possible que a alguns lectors, (mal)acostumats al fast read, a la literatura de manual, apta per a tots els paladars, precuinada, pensada, feta i condimentada per llegir-se de pressa (i oblidar-la encara més veloçment), per consumir més que no pas per gaudir, per passar el temps més que no pas per venerar-lo, la prosa de l’autor d’Els meus premis li resulti no ja difícil, sinó indigesta. Avesats a que no se’ls exigeixi més que el mínim esforç possible, haver de col·laborar amb l’escriptor, re-crear amb ell l’obra, se’ls pot fer molt costa amunt.
Però, tots aquells que cregueu que la literatura és alguna cosa més que un simple entreteniment, els que estigueu d’acord amb la idea, exposada per Jaume Cabré a Les incerteses, que els escriptors mai no han de “renunciar a la possibilitat remota però tan humana de descobrir algun secret de la vida armat[s] només amb la llanterna del llenguatge”, no deixeu d’acostar-vos a aquest llibre; a aquest llibre que, per poc que estiguem disposats a posar-hi de la nostra part, ens pot dur tan i tan lluny en “les nostres ments i per tant en els nostres pensaments” (pàg. 106), que ens endinsarà en els misteris de l’existència.
És probable que si no som, almenys, un xic flexibles, si no som capaços d’alliberar-nos d’algunes de les regles dels cànons —que, en general, serveixen de guia als deixebles però tallen les ales als mestres (que més que seguir-les, les estableixen; per rompre-les de nou, tan aviat com els convé— ,en llegir-lo puguem pensar que Bernhard no només escriu d’una manera enrevessada i perdedora, sinó que tendeix en excés a la reiteració, tornant, una vegada i altra, allí on ja ha anat, dient, ara sí, ara també, el que ja ha dit. Si això és cert en la major part de la seva obra, en aquesta ho és encara més: les idees i els pensaments, els neguits i les preocupacions de l’anònim protagonista de la novel·la es repeteixen des de l’inici fins al final.
Però aquesta característica, a banda de donar autenticitat i versemblança a l’obra —en la nostra vida quotidiana, que és més habitual, quan tenim un problema greu, què hi pensem una sola vegada o que no ens el puguem treure del cap?—, l’enriqueix, li atorga gruix i consistència; car, com en una simfonia, cada nova represa complementa i completa l’anterior — l’aclareix i, ensems, l’amplifica.
Amb major raó en aquesta novel·la, que és la història, o més aviat, la confessió, d’un obsessiu, d’un perfeccionista que, incapaç de fer res si no s’atansa a la sublimitat —“tot allò que s’escriu sempre s’ha de tornar a començar des del principi i sempre s’ha de tornar a començar de nou, fins que al menys [sic] un cop t’hi apropes, encara que sempre sense quedar-ne satisfet” (pàg. 35)—, en els apunts que redacta per a ell mateix (que és el text de la novel·la que llegim), mai no deixarà d’insistir en les mateixes reflexions, fins que no hi trobi —o, millor dit, perquè, obcecat com n’està, no hi troba ni hi pot trobar— el desllorigador: “I és possible que ara aconsegueixi, després d’haver fracassat ja en molts intents en aquest sentit, conservar aquest record en aquests papers” (pàg. 34).
Un protagonista que, en alguns detalls, s’assembla força al mateix Bernhard —un d’aquells escriptors que, per l’infrangible i indefectible lligam que estableixen entre vida i literatura, era autobiogràfic fins i tot quan, conscientment, no es proposava d’ésser-ho—, qui, com reconeixia en una carta adreçada a Siegfried Unseld, el seu editor, no només [seguia] “solo mi camino y me ocupo de otras frases y de sus trampas mortales” sinó que “esa ocupación es mi única pasión”.
Entre d’altres raons, perquè, com ell, està igualment dotat d’una extraordinària “capacitat de percepció i […] d’observació [que] té els avantatges més grans”, però, alhora, i, al contrari del que podria semblar d’entrada, també “els [seus] desavantatges”, atès que “una persona així, que ho percep tot i ho veu tot i ho observa tot i això ininterrompudament, no és apreciada, més aviat temuda” (pàg. 48), i li cal, per això mateix, viure aïllada de tot i de tothom, en companyia dels llibres i de la natura. Un aïllament, imprescindible per a la creació que, quan no esdevé fructífer, pot desembocar, gairebé ineluctablement, en una perillosa “malaltia anímica i intel·lectual” (pàg. 7).
Per concloure, podria dir, fent servir el subtítol de l’Així parlà Zaratustra de Friedrich Nietzsche, que aquest és un llibre per a tots i per a ningú, que exigeix una certa dosi d’atenció i d’exigència, un d’aquells “llibres suprems […] que només s’obren i es deixen desxifrar en un estat de capacitat màxima i, per tant, capacitat d’assimilació i mereixement d’assimilació” (pàg. 52), però que si tenim el coratge d’emprendre’l amb (prou) temps, calma i interès, esdevindrà, com a torna generosa i sens cap mena de dubte, “una companyia ideal per a la intel·ligència i l’ànim” (pàg. 107).
sant Joan del mmxvi
© Xavier Serrahima 2016
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional (CC BY-NC-ND 4.0)