No hi ha murs infranquejables
El primer que hauríem de fer quan una editorial —i, més encara, si és valenciana— decideix publicar un llibre de Manuel de Pedrolo és congratular-nos-en: per raons que seria llarg de relatar (i que ben poc tenen a veure amb criteris literaris, sinó més aviat mercadotècnics), l’any passat es va deixar passar miserablement el 25è aniversari de la mort d’un dels més grans escriptors en llengua catalana del segle XX, talment com si no li deguéssim molt, com si ens poguéssim permetre el luxe de prescindir-ne.
Mentre alguns seguim reclamant amb insistència un Any Manuel de Pedrolo —el 2018, quan es complirà el centenari del seu naixement, no podria ésser més adient—, amb la sensació que ni se’ns escolta ni se’ns vol escoltar —potser l’autor de l’Aranyó, sempre tan revolucionari, segueix essent (gairebé) tan inconvenient per a les nostres autoritats com ho va ésser en vida?—, Sembra Llibres ens ve a donar un fantàstic cop de mà editant de nou Acte de violència, sens dubte, un dels llibres pedrolians cabdals.
Segurament no tant per la seva perfecció, atès que —com veurem— en alguns moments el missatge s’imposa a la literatura, però sí com a símbol de la voluntat de l’escriptor de convertir l’art, també, en una eina de combat contra la barbàrie i la imposició.
La mateixa història de la novel·la, amb els seus continus canvis de títol i el seu enginyós estira i arronsa amb la censura és quasi tan apassionant com l’obra —els que estiguin interessats, poden llegir l’article de Lidwina M. van den Hout— però no tindria sentit aturar-s’hi.
Com molt bé descrivia el seu títol original —Esberlem els murs de vidre—, la raó, l’objectiu i la finalitat del llibre era més política que no pas literària: era un crit, gens dissimulat, a dur a terme “un acte comunitari de desobediència civil” (pàg. 82), basat en “una actitud de resistència passiva” (pàg. 212), que digués «Prou!» a un poder dictatorial que, a canvi de l’ordre i l’estabilitat —“Gràcies al Jutge tenim ordre i podem treballar sense cap daltabaix” (pàg. 30)—, sotmetia, des de fa 15 anys, la Ciutat (el país) amb mà de ferro.
A partir d’una consigna o “mot d’ordre” (pàg. 55) que no se sap ben bé d’on ha sorgit, simple però clara i efectiva —“És molt senzill: quedeu-vos tots a casa”—, els ciutadans començaran una partida d’escacs contra el poder que fins llavors ha comptat amb un poder omnímode i incontestable sobre —i, en realitat, contra— la població.
Una partida arriscada, que comença amb un evident desavantatge, ja que el poder té el seu millor aliat en el temor que ha anat llaurant, amb violència, al llarg de tres lustres, però que quan es seguida per la pràctica unanimitat de la població, de manera pacífica, es va afermant i consolidant més i més durant les tres jornades que narra la novel·la, fins a situar l’Autoritat entre l’espasa i la paret.
Un punt de partida, doncs, que no pot ésser més actual ni més vigent, en aquesta primera quinzena del segle XXI, on les xarxes socials han permès que la veu de la societat, de tots i de cadascun dels individus particulars que la composen, però també, i el que és més important, de la suma de tots ells, s’expressi i es faci sentir. Tant el procés sobiranista català, les revoltes àrabs, com els moviments del 15 de maig podrien haver estat l’objecte (o la conseqüència) d’aquesta crida literària pedroliana a la desobediència, a la revolta.
Llàstima que, com he avançat, en algun moment aquest component de crida a la mobilització i a la insubmissió sigui massa evident, que el seu desig de promoure una actitud revolucionària que permeti foragitar l’opressor no desitjat es faci massa present; sobretot en alguns diàlegs, que sembla que tenen més l’objectiu de convèncer al lector que no pas complir la seva funció literària; amb la qual cosa, en ocasions, la versemblança se’n ressent.
En canvi, quan Pedrolo s’allibera d’aquest desig proselitista, el resultat és magnífic, ja que, servint-se majoritàriament dels diàlegs, aconsegueix un molt exacte encaix entre fons i forma: difícilment hauria assolit el mateix resultat sense recórrer a aquesta successió d’escenes, de marcat aire teatral, que composen el fresc final de l’obra. Com, sinó mitjanant una contínua presentació de personatges de diversa índole, que parlen ells amb ells, exposant els seus diversos (i, sovint, oposats) punts de vista, es podria haver narrat millor una obra coral com aquesta?, una obra on el bé de la comunitat se situa per damunt de l’individu.
Llegint la novel·la ens adonem que, feta la precisió esmentada, aquells que asseguren —amb aquell aire categòric propi dels que necessiten amagar la seva inseguretat— que l’autor la magistral sèrie Temps Obert escrivia massa i massa de pressa com per fer-ho amb qualitat, o bé no l’han llegit prou o bé no ho han fet amb l’atenció que requeriria. Si ho tornen a fer, sense prejudicis ni partits presos, ben segur que se’ns afegiran a la nostra reclamació de l’Any Pedrolo.
dimecres, 11 de maig del mmxvi
© Xavier Serrahima 2016
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499
Veure la llista completa d’autors i autores i títols analitzats
Veure la llista completa de traductors i traductores de les obres analitzades
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional (CC BY-NC-ND 4.0)