Ara i aquí. Cartes (2008-2011), Paul Auster – J.M. Coetzee
Per fortuna, malgrat els constants avanços de la tècnica en la comunicació interpersonal —que, sovint, ens aïllen més que no acosten: “Els telèfons mòbils […], que es van crear per unir les persones però […] de fet sovint les separen, (pàg. 249)— la temptació a la concessió del Twitter no ha bandejat del tot el meravellós costum d’adreçar-se cartes. Si els que ho fan són dos escriptors de la qualitat de Paul Auster i J.M. Coetzee, la satisfacció del lector gairebé està garantida: d’ells se’n pot esperar qualsevol cosa menys la trivialitat o l’adotzenament.
Sensació que fa la impressió de desmentir l’inici d’Ara i aquí. Cartes (2008-2011), (Here and now. Letters Paul Auster and J.M. Coetzee [2008-2011]), Edicions 62, Barcelona, 2012, quan ambdós autors no tan sols intercanvien consideracions sobre qüestions que semblen “gairebé sense excepció insulses i fades, absolutament banals”, (pàg. 11), sinó que en referir-se a un assumpte cabdal, el de la crisi de finals de 2008, els seus comentaris revelen un desconeixement preocupant, una visió pueril de les regles econòmiques: “Què va passar, doncs, què ens ha empobrit? La resposta que se’ns dóna és que determinats números van canviar. […]. Però […] no pot haver estat la caiguda dels números en si el que ens ha fet més pobres.” (pàg. 25).
Tanmateix, l’inesperat descoratjament —el desencís, per què no dir-ho?— passatger s’esvaeix tan de pressa com ha arribat. A partir del moment en què prenen el pols a la correspondència, van agafant confiança l’un en l’altre i se sinceren més, les lletres esdevenen més personals, s’esvaeix el miratge de la futilitat i esclata amb força el poderós atractiu de l’epistolari. Així que se senten més à l’aise, que es poden mostrar tal i com són, les seves converses escrites s’envolen fins a abastar un nivell d’alçada admirable.
Aleshores, coincidint pràcticament amb el final de l’any 2008, enllestit el procés inicial de tempteig, una volta han fonamentat els pilars de la seva amistat, alliberats del formalisme i les prevencions, quan obliden a qui escriuen, què escriuen —i, fins i tot, el mateix fet d’escriure— reneixen, deslliurats, els veritables Coetzee i Auster; aquells que captiven tants i tants lectors i lectores. Amb major raó, encara, quan se centren en quefers literaris —“una cosa que pots dir d’un bon llibre és que no ha estat escrit abans”, (pàg. 37)—, llavors (mercès també a la lloable traducció d’Albert Nolla i Dolors Udina) resulta impossible apartar l’atenció del volum o cloure’l.
Ells recobren la seva sensibilitat artística i nosaltres reconeixem en les lletres que redacten esclats lluents de la seva intransferible personalitat, empremtes inconfusibles d’autor: “Hi ha coses que ens passen en el món real que semblen de ficció. I si la ficció es converteix en realitat, llavors potser hem de repensar la definició de realitat…”, (pàg. 42), afirma el creador nord-americà, tot parlant de Crim i Càstig; “Aventurar-se en una llengua sempre és trepitjar terreny prohibit. I encara és molt pitjor si ets prou bo en anglès per sentir a cada frase que surt de la teva ploma ressons d’usos anteriors, recordatoris de qui era l’amo de la frase abans que tu!”, (pàg. 75), comenta per la seva banda el narrador sud-africà resident a Austràlia.
Les seves reflexions sobre el fet literari són tan interessants com coratjoses: “Vivim en una època d’incomptables tallers d’escriptura, postgraus d’escriptura (imagina’t tenir un títol d’escriptura), hi ha més poetes per metre quadrat que mai, més revistes de poesia, més llibres de poesia, […] i tot i així […] no s’escriu gaire cosa destacable. […] Ja ningú no creeu que la poesia (o l’art) pugui canviar el món.”, (pàg. 100); “Una cosa és certa […]: l’estupidesa ha augmentat en tots els fronts. Si llegeixes les cartes dels soldats de la guerra de Secessió, resulta que moltes són molt més literàries, més coherents i sensibles als matisos de la llengua que els escrits de la majoria dels professors d’anglès d’avui dia”, (pàg. 110).
Però no únicament aquestes, també ho són les seves opinions sobre d’altres temes, tan diversos com l’esport, l’etern conflicte entre els jueus i els palestins, la democràcia, la passivitat televisiva, la família, les celebracions, la intel·lectualitat, la modernitat, la maduresa, les relacions interpersonals, l’amistat…
Tan àmplia és la seva pluralitat que nosaltres, catalans i catalanes amenaçats d’espanyolització pel ministro Wert, no podem evitar de deduir que l’autor de Bogeries de Brooklyn té al cap l’exemple espanyol, representat pel seu “!A mi háblame en cristiano!”, quan dictamina: “Estàs tan completament impregnat de la teva pròpia llengua, la teva visió del món està tan profundament formada per la llengua que parles que qualsevol que no parli com tu és considerat un bàrbar o, a la inversa, t’és inconcebible que el fill de Déu pogués parlar una llengua que no fos la teva”, (pàg. 78).
Per tot plegat, aquest recent aplec de cartes entre dos dels escriptors vius més reconeguts esdevé tan oportú com recomanable, tant pel seu tractament sobre afers de caire general com per la possibilitat que ens forneix d’aprofundir el coneixement de les seves figures i, el que és més important, de les seves obres, atès que, tal i com expressava Rainer Maria Rilke en una lletra de 10 de febrer del 1923 adreçada a Xaver von Moos: “Sempre tinc la impressió que ha estat amb una mateixa ploma que ho he escrit tot, el meu treball i les meves relacions amb els altres, i haig de reconèixer fins i tot que la primacia li correspon a les cartes, així em resulten d’entranyables, perquè constitueixen una part de la meva vida i del meu rendiment que ha sorgit amb naturalitat”.
dijous, 6 de desembre del mmxii
© Xavier Serrahima 2o12
www.racodelaparaula.cat
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons