L’art d’enlairar-se
Una frase feta catalana afirma que «Al pot petit hi ha la bona confitura», però com que no hi ha sí sense no, a algú se li acudí afegir-hi una continuació —«… però també el verí!»— que, en principi, sembla incompatible, però que, potser, no és més que una, molt assenyada, mostra de com n’arriba a ésser d’irremissiblement heraclitiana la realitat del món: la lluita de contraris, o, més aviat, la coexistència permanent i gairebé ubiqua de contraris, com a base de l’existència. Perquè, en el fons, tant la frase inicial com la seva continuació són certes, i ho són no pas sucessivament, sinó al mateix temps, en un mateix moment.
Si pretenem, en debades, de fer cinc cèntims —encara que sigui amb una simple voluntat introductòria— d’un llibre tan fora de mida en tots els sentits com Breus notes sobre literatura-Bloom (Breves Notas sobre Literatura-Bloom), de Gonçalo M. Tavares, traduït per Pere Comellas i publicat per Edicions del Periscopi, segurament haurem de fusionar les dues frases: en aquest assaig / cant / guia / contra-guia breu, brevíssim s’hi concentra (i mai millor dit: no podria ésser més intens) la bona, la millor literatura, amb el verí literari més àcid o corrosiu; la confitura que ens delecta, amb el seu tast i el seu gust, amb les seves frases magnífiques, bellíssimes, polides fins al darrer extrem, amb el verí, que provoca la intoxicació i la mort.
Un verí que és, de fet, verí i vacuna alhora: ens vacuna contra el conformisme i el dimoni de la facilitat, del camí fressat que ofereix seguretat però no dóna res o ben poc, però al mateix temps ens inocula el verí de la dissidència, d’ésser heterodoxos fins i tot amb la heterodòxia.
Perquè si bé l’autor d’Un viatge a l’Índia ens ofereix, en forma de breviari o diccionari de butxaca, els seus particulars i intransferibles consells per a joves (i no tan joves) escriptors, a la manera de Rainer Maria Rilke, però sense necessitat que cap Franz Xaver actual li ho hagi demanat, amb una prosa metafòrica i poètica que enlluerna però deixa pòsit, alhora ens convida, tot fent-ho, a trobar el nostre camí, el nostre jo literari, la nostra, sempre imprescindible, veu pròpia.
I ho fa des de bon principi, advertint-nos, en la «Nota inicial» que “Hi ha infinites maneres (definitives) de fer literatura” (pàg. 19), i la seva és la literatura Bloom, aquella que es proposa surar “molt per damunt de terra” (pàg. 31), aquella constituïda per “frases-llop o frases-tigre”, on cal que “el lector provi de ficar-hi el cap” (pàg. 37), frases davant les quals “l’escriptor no ha de dubtar, però [el lector] sí” (pàg. 48). Una literatura, doncs, que s’arrisca i obre camí, que crea i recrea, que converteix en lector en un còmplice necessari, no en un ésser passiu, sinó en un motor —o co-motor— de l’obra; que ha d’entendre el llibre com una lluita (compartida) en la qual tant ell com l’autor poden acabar vencent o essent vençuts: “La mort de la literatura comença en el moment que el lector és capaç de preveure el comportament de les frases següents” (pàg. 68).
Una literatura exigent i esforçada —“Un mapa eficaç en literatura no és el que ens fa caminar menys fins al destí, sinó precisament al contrari: el que ens fa caminar més” (pàg. 89)— que demana que hi posem molt de la nostra part, que ens fa gruar, però que, com a torna, ens dóna més encara, ens transforma, ens fa veure el món —si més no, una part del món— d’una altra manera; una literatura que queda, que deixa petja. I si algun escriptor té la pretensió d’assolir-la, d’acostar-s’hi, almenys, d’aventurar-se per la literatura costeruda que no admet dreceres, aquest llibre és, sens dubte, un (que no l’únic) molt recomanable manual d’iniciació.
dimecres 2 de novembre del mmxvi
Publicat al Suplement de Cultura d’El Punt Avui, el 18 de desembre del 2016
© Xavier Serrahima 2016
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons