Carta oberta a Carod Rovira

Sembla que aquest estiu els mitjans de comunicació catalans hagin decidit afegir-se a l’esport cinegètic nacional espanyol, la caça i captura del més perillós i nociu animal de la fauna ibèrica: l’ínclit Josep Lluís Carod Rovira. Seguint aquella divisa d’abast universal que assegura que “de l’arbre caigut tothom en fa estelles” al nostre país s’ha obert la veda per a criticar-lo. I per a fer-ho sense mesura ni pietat.

Des del meu humil punt de vista, no ho entenc gaire. Com és possible menystenir, així com així, una figura tan cabdal per a la nostra història com la de l’amic Carod Rovira? Per sort, el temps acabarà fent justícia i col·locant cadascú al lloc que es mereix.

En primer lloc, se li critica acerbament haver escollit el seu germà com a director de l’Oficina de la Generalitat a París. Confesso la meva perplexitat! Com se’l pot blasmar per haver actuat amb tanta objectivitat? Quina culpa en té, si ha resultat, després d’una llarga i exhaustiva anàlisi de candidats, que cap dels set milions de catalans i catalanes no reunien unes credencials i una formació acadèmica i professional millors que la del seu germà! Què se suposa què havia de fer? Sacrificar la indubtable excel·lència d’Apel·les tan sols per aquest detallet insignificant?

En segon lloc, es posa en judici la necessitat de que nomenés un coordinador d’assessors de vicepresidència. Encara ho entenc menys… Com pot gosar, ningú que hagi viscut al nostre país els darrers anys, pensar que no era del tot imprescindible! De fet, no se m’acut cap necessitat més urgent que aquesta!

Si fins ara el vicepresident havia tingut sis assessors, potser ja era hora de que es decidís a ascendir-ne un per a posar ordre entre ells! Com pot algú, en plena possessió de les seves facultats mentals, dubtar de que calia que algú coordinés aquestes eminències que l’han vingut assessorant en les seves gestes? Gestes que l’han dut a convertir-se en el més cèlebre dels membres del govern…

Cal esperar, només, que l’escollit – que cobrarà un més que modest estipendi de 64.000.- euros – hagi estat el que el va assessorar en els seus moment de glòria més inoblidables: la visita llampec a Perpinyà per a convertir els llops en anyells (quan era President en funcions, no ho oblidem…!); a Israel amb la corona d’espines; en les seves declaracions sobre la candidatura de Madrid als Jocs Olímpics (que tant i tant van afavorir als balanços de les empreses catalanes…) i en la resta de fites excelses assolides en tan poc temps!

Si fou en Marc Marsal qui el va assessorar en aquests assumptes, es mereix mil vegades el seu sou! Se’l mereix tot i que, sense el nou finançament, el govern no pugui dur a terme algun altre servei essencial. Només cal consultar les hemeroteques i comprovar el que cobrava l’inimitable Groucho Marx per cadascun dels seus guions radiofònics…! Al costat dels assessors de Carod, no era més que un xitxarel·lo, un pobre aprenent sense enginy ni imaginació…

Així, doncs, amic Carod, no et deixis blegar per tots aquests que et volen mal. Aquests envejosos caragirats que parlen de nepotisme o de malversació de cabals públics…! Què saben, ells, si no disposen ni d’un simple assessor!

Comptes amb el meu suport incondicional! Això sí, quan et faci falta nomenar el supervisor del coordinador d’assessors de vicepresidència, pensa en mi… Malgrat que el sou sigui justet, sempre estic disposat a sacrificar-me pel bé del meu país!

dimarts, 12 d’agost del 2008

[download#45#image]