Cartes (1838-1867), Fiódor Dostoievski
Amb el cor a la mà
Per parlar —o escriure— sobre Fiódor Dostoievski potser caldria callar un moment, mantenir, almenys, un minut de silenci, respectuós, admiratiu; o potser, al contrari, alçar la veu i fer un crit, un «Al·leluia!» gegantesc, que arribés a l’altra banda del món —i si és possible, a la Gran Mare Rússia.
És tan i tan gran, l’escriptor rus, arriba tan i tan enllà, tan al fons de l’ànima humana, retrata amb una força tan impressionant i tan encertada la condició humana, que no ens queda altre remei que retre-li homenatge, cada vegada que el llegim.
Un homenatge que, per anar bé, per ser adient, per correspondre’s amb la seva figura i personalitat, hauria de ser tan apassionat com senzill; tan profund com clar.
Per sort, des de fa un temps es van omplint les encara nombroses llacunes de les obres d’aquest autor genial —crec que cal anar molt, molt, molt, en compte, a l’hora d’anomenar genial a cap artista, car n’hi ha ben, ben, ben, ben pocs, però si Dostoievski (com Marcel Proust) no ho és, qui ho serà?— que encara no havien estat traduïdes al català. De manera que cal esperar que acabem tenint tot Dostoievski traduït.
Cartes (1838-1867)
Les Cartes (1838-1867), publicades aquest mes de febrer per Edicions del Cràter, en traducció de Miquel Cabal Guarro, són, sens dubte, una aportació no ja important sinó, gairebé, imprescindible. Tan imprescindible com el seu Diari d’un escriptor. Imprescindible per saber qui era —qui va ser i com vivia.
Com vivia i, sobretot, i com a conseqüència (directa), com escrivia el creador d’Els germans Karamàzov. Com escrivia ateses les seves condicions. Atès, en primer lloc que, a diferència d’altres autors russos contemporanis, ell no era fill de nobles i, per tant, li calia guanyar-se la vida amb el seu treball. No disposava, com Turguénev[1], per exemple, d’ànimes —o sigui, servents— que treballessin per ell.
Una realitat que ja té present des de ben petit, en entrar, als 16 anys, a l’Acadèmia Central d’Enginyers: “Quina mesquinesa! Em vaig quedar ben parat. A nosaltres, que hem de lluitar per cada ruble, ens toca pagar, mentre que n’hi ha d’altres —fills de pares rics— que són acceptats de franc”, (p. 19).
Realitat que encara el condicionarà més a mesura que es va fent gran, quan la desastrosa combinació de les seves circumstàncies personals, els anys que passa a la presó i la seva indomable obsessió pel joc —“em vaig acostar a la taula i en un quart d’hora vaig guanyar 600 francs. Això em va excitar. De cop i volta vaig començar a perdre i no em vaig poder refrenar i ho vaig perdre tot”, (p. 291)— el converteixen en un deutor permanent.
Escriure per diners
La qual cosa fa que pràcticament sempre hagi d’escriure per diners. Per més que, ja al començament, quan està a punt de publicar la seva primera obra, Pobres gents, s’ho proposi fermament —“m’he jurat que em mantindré ferm i no escriuré per encàrrec”, (p. 53)—, no hi pot fer res: “els diners fugen com els crancs, en totes direccions”, (p. 55).
La qual cosa determina que escrigui sempre obligat —“he venut per endavant el meu gènere”, (p. 73); “m’he endeutat molt”, (p. 158)—, que li calgui, una vegada rere l’altra, “vendre’m la ploma per un bocí de pa”, (p. 229) i, el que és (molt) més greu, haver de treballar de pressa: “Hi ha moltes coses escrites a correcuita i amb molta fatiga”, (p. 74).
Per més que, com qualsevol artista amb consciència, tingui clar, que no pugui tenir més clar que no es pot crear amb la doga al coll, amb una data de finalització que t’encalci[2], que “treballar per diners i treballar per l’art són dues coses incompatibles per a mi”, (p. 203), per més que afirmi que: “ja n’estic tip, d’escriure per encàrrec”, (p. 291), no pot sinó acabar reconeixent que és més fort que ell, que: “segurament el meu destí és treballar per diners, en el sentit més incòmode de la paraula”, (p. 207).
Una situació que, per a un escriptor, no pot ser més contraproduent: “Treballar per necessitat, per diners, m’ha escanyat i m’ha consumit”, (p. 338)[3].
Vida i escriptura
Amb major raó, encara, si és possible, per a un autor per a qui vida i escriptura es confonen.
Per a qui vida i escriptura són una i la mateixa cosa. Per a qui viure és escriure i, escriure, viure: “Si no puc escriure em moriré. Val més estar quinze anys tancat amb una ploma a la mà”, (p. 105); “Sàpigues […] que els llibres són la vida, germà, són el meu aliment, el meu esdevenidor! ”, (p. 124).
A qui no és que li agradi o li vingui de gust escriure, sinó que necessita escriure. Que només concep la vida si escriu. Si, a través de l’escriptura, assaja d’entendre millor —per dir-ho amb major precisió, entendre més pregonament— la vida i, per tant, a ell mateix. A algú que, com a tots els artistes o creadors autèntics, li cal l’escriptura per entendre, per trobar i, sobretot, per entendre’s i per trobar-se.
Algú per a qui, per aquesta raó, la condemna a presó —sobre la qual no em puc estendre— va suposar una doble condemna. O, més exactament, una triple: presó, exili a Sibèria i privació dels llibres: “Al presidi llegia molt poc, no hi havia llibres en absolut”, (p. 164).
Privació del que nodreix el seu esperit: “et demanaré llibres. […] Has d’entendre com l’arribo a necessitar, aquest aliment espiritual! ”, (p. 136); “no necessito res més que llibres, poder escriure i estar tot sol unes quantes hores al dia”, (p. 131); “Vull escriure i publicar”, (p. 155); “No li sé expressar els turments que he patit perquè al presidi no podia escriure”, (p. 164).
Algú que, si escriu, és perquè una veu interior, imperativa, invencible, incallable, li ho demana: “aquesta novel·la […] tinc en cor fer-la”, (p. 200). Algú que hi deixa la pell i l’esperit, en tot el que escriu: “hi he posat l’ànima, la carn i la sang”, (p. 221).
Condició humana
Una escriptura, doncs, sorgida —més aviat, brotada, com un torrent, impetuós, indeturable: “Una font d’inspiració que em brolla directament de l’ànima mena la meva ploma”, (p. 86)—, del més interior de l’interior; que assaja, al seu torn, de reflectir o de retratar aquest interior, el que en diem la condició humana.
Aquell component que ens fa fer el que som, que ens fa comportar-nos com ens comportem. Que ens diferencia (si més no, que ens hauria de diferenciar) de la resta dels animals.
Per a Dostoievski la condició humana és del tot essencial. És essencial aquesta “atmosfera de […] [l’]ànima [de l’home que] està formada per la confluència de cel i terra”, (p. 20). Pel més baix —de la pols venim; som pols i en pols ens convertirem— però, també, del més elevat: de la vessant espiritual, que ens fa alçar-nos fins poder tocar el cel amb els dits.
Una condició humana que, per descomptat, a la qual no ens podem atansar mitjançant la ciència, sinó mitjançant els sentiments: “El coneixement de la natura, l’ànima, Déu, l’amor…, s’obté per mitjà del cor, no de la raó”, (p. 25).
Tota la condició humana
Per a l’escriptor rus, aquesta ànima, aquest esperit, per més que calgui observar-lo i analitzar-lo individualment —individualment i arreu, fins i tot als llocs més inesperats o insospitats: “els homes són homes a tot arreu. Fins i tot a presidi, entre criminals, al cap de quatre anys hi he acabat distingint homes”, (p. 123); “Quines ànimes més meravelloses, provades per 25 anys de dolor i abnegació”, (p. 116)— és extensible a tothom.
És per això que llegir-lo, que llegir qualsevol de les seves obres, significa no tan sols entrar en contacte i conèixer els seus personatges —i els seus personatges, si no són els més humans o persones de tota la literatura mundial, és perquè tant els dramaturgs grecs antics com Shakespeare (i, en un grau menor, Molière) van saber fer molt bé la seva feina artístico-creativa— sinó de qualsevol personatge o persona.
Suposa entrar en contacte i conèixer l’home (i, per descomptat, aquest genèric inclou la dona; aquesta dona que el creador de Crim i càstig no tan sols estima i valora per damunt de tot, sinó que descriu amb tant d’encert[4]) en general: “en nosaltres hi ha un sentiment humà universal”, (p. 130).
No en pot ser més conscient: “L’home és un misteri que cal desentrellar i, si et passes tota la vida desentrellant-lo, no diguis que has perdut el temps, Jo em dedico a aquest misteri, perquè vull ser un home”, (p. 32).
Vida
Condició humana, esperit, ànima que, tanmateix, mai no s’ha de confondre amb un concepte o amb una aproximació abstracta o genèrica —que, en la dicotomia cel i terra que vèiem abans, sigui més a prop del cel que no pas de la terra— sinó, al contrari, del tot a tocar el sol.
Si ens parla (exposa, retrata, reflecteix, evoca, analitza) l’ànima humana és per parlar-nos (exposar-nos, retratar-nos, reflectir, evocar, analitzar) millor la vida; la vida quotidiana: “La vida és vida a tot arreu, la vida és dins nostre, no pas a l’exterior”, (p. 101).
La vida, qualsevol vida, totes les vides, que és, per a ell, la major raó de tot, el que dóna —o, si més no, el que potser pot donar: com els grans artistes, Dostoievski també escriu per (assajar de) desvetllar els seus dubtes; la seva és una mirada interrogativa— sentit a l’existència: “La vida és un do, la vida és felicitat, cada minut pot ser un segle de felicitat”, (p. 106); “No perdi la vida, tingui cura de l’ànima, cregui en la veritat”, (p. 343).
dilluns 6 i dimarts 7 de març del mmxxiii
© Xavier Serrahima 2023
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499
****
[1] “Com és que jo, amb les meves necessitats, només rebo 100 rubles per plec, mentre que en Turguénev, que té 2.000 ànimes, en cobra 400?”, (p. 220); “Estic convençut que no hi ha ni un dels nostres escriptors, vius o morts, que hagi escrit mai en les condicions en les que jo escric constantment; en Turguénev es moriria només de pensar-hi”, (p. 387).
[2] “vaig començar a escriure [una novel·la]; […] d’aquí dos mesos o dos mesos i mig confio que la tindré acabada […]. Ara bé, com que només me’n donen 500 rubles i no els 1.000 que necessitava […] no ja només no puc saldar definitivament els deutes, sinó que no em puc mantenir”, (p. 205).
[3] “Les meves millors idees, els meus millors projectes per a novel·les breus i llargues, no els volia profanar treballant de pressa i amb un termini marcat. Me les estimava tant, tenia un desig tan gran de crear-les no amb pressa sinó amb amor, que em fa l’efecte que m’hauria mort abans de decidir-me a ser deshonest amb les meves millors idees”, (p. 203).
[4] “El cor d’una dona, el patiment d’una dona, la compassió d’una dona, la bondat il·limitada que ignorem i que, per la nostra ximpleria, sovint no percebem, són insubstituïbles”, (p. 145).
Veure la llista completa d’autors i autores i títols analitzats
Veure la llista completa de traductors i traductores de les obres analitzades
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional (CC BY-NC-ND 4.0)