Ras i cru
Si algun lector vol saber per quina raó el recull de narracions La Cavalleria Roja (Konarmija), d’Isaak Bàbel és considerada, per un gran nombre de contistes, un del seus llibres preferits, per no dir de capçalera, ara ho té fàcil, gràcies a la traducció actualitzada que n’ha fet la sempre fidel Monika Zgustova per a Proa Edicions, a fi de celebrar el centenari de la Revolució Russa —tot i que, segurament, el que se celebra és l’inici d’una altra manera d’entendre el gènere curt.
Curt i ben curt, perquè fins i tot Ernest Hemingway, un dels mestres de la brevetat, de l’estil net i depurat, alliberat de qualsevol afegit innecessari, confessava que l’estil de l’autor d’Odessa era “encara més concís que el meu”. És possiblement per aquesta raó que l’autor escrigué tan poc. Per aquesta i per una altra, que ens revela la traductora: “No sé inventar. He de conèixer-ho tot fins a l’últim senyal, si no, no puc escriure. […] Després d’escriure cada conte m’envelleixo uns quants anys”.
I és per això, també, que convé emprendre els contes de Bàbel amb calma i prevenció. Amb calma, perquè si pretenen llegir-los de pressa, sense fixar-nos-hi gaire, interessant-nos més pel què explica que per com ho explica, no tan sols hi entendrem poc, sinó que hi perdrem molt, moltíssim: les seves narracions són, per damunt de tot, art, delicioses miniatures en prosa.
Amb prevenció, per dues raons. La primera, perquè si no partim d’aquesta premissa, del goig literari, gairebé poètic, que ens brindarà, ens quedarem no tan sols desconcertats, sinó a l’escapça. La segona, perquè la cruesa dels seus relats de guerra fan esgarrifar; son tan horribles, tan inhumans —de fet, tan humanament salvatges—, que cal que ho tinguem present, en capbussar-nos-hi. Si tenim la pell una mica sensible, el millor que podem fer és agafar aire, abans de posar-nos-hi.
Sobretot perquè el que més sobta de les narracions de Bàbel és la combinació de lirisme i de brutalitat. En tenim un exemple ja a la primera, “El pas del zbrutx”: “Al nostre voltant floreixen camps de roselles purpúries, el vent del migdia juga amb el sègol groguenc i el fajol virginal s’alça contra l’horitzó com un mut d’un monestir llunyà. […] El sol rogenc roda pel cel com un cap degollat. […] L’olor de la sang vessada ahir i la dels cavalls morts s’instal·la en la fredor vespral” (pàg. 19).
Ens narra els fets que va viure en la guerra entre Rússia i Polònia amb una força poètica gairebé inigualable però, al mateix temps, amb precisió tan exacta, amb una acuïtat tan dolorosa, que costa d’acostumar-s’hi, que no sabem si emocionar-nos amb la seva sensibilitat artística o esfereir-nos per l’autenticitat insofrible que desprenen les seves experiències. Si no sabem que en la literatura, com en la vida —en la literatura com a vida— el mal i el bé són indissociables.
dilluns, 25 de setembre del mmxvii
Publicat a Sonograma Magazine, el 29 de setembre del 2017
Altres anàlisis literàries de literatura russa
♠ Memòries de la Casa Morta, Fiódor Dostoievski.
♣ Dersú Uzalà, Vladímir Arséniev.
♥ La filial, Serguei Dovlàtov.
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons