Crítica de la raó pura, Immanuel Kant
(segon apunt)
La pedra de toc
Una vegada deixem enrere la introducció —que és del tot essencial per (assajar d’)entendre (tot) el que vindrà a continuació, Immanuel Kant prossegueix la seva (imprescindible) Crítica de la raó pura amb la primera part de “La doctrina transcendental dels elements”. O sigui, amb “L’estètica transcendental”.
El primer apunt, abans d’endinsar-hi, consisteix en saber què entén el nostre pensador per transcendental. Que és un dels conceptes crucials de la seva filosofia, de la seva crítica de la raó pura, aquell que el diferencia dels seus predecessors; el que permet alliberar-se de l’endormiscament dogmàtic.
Ens ho ha explicat una mica abans, gairebé al final de la introducció: “Anomeno transcendental tot coneixement que s’ocupa, en general, no tant dels objectes, sinó del nostre mode de coneixement dels objectes, en la mesura que aquest ha de ser a priori. […] Aquesta recerca, que no podem anomenar doctrina, ans només crítica transcendental, […] no té com a propòsit eixamplar el coneixement, ans només redreçar-lo i […] ha de fornir la pedra de toc del valor o la manca de valor de tots els coneixements a priori”, (p. 77).
El primer pas per a fer possible la recerca de la filosofia transcendental —que és “una filosofia de la raó pura i purament especulativa”, (p. 79)— consisteix en establir una doctrina dels elements.
L’estètica transcendental
Per poder seguir, pas a pas, els raonaments i plantejaments de Kant ens caldrà, de nou, estar molt i molt atents a fi de poder anar assimilant els conceptes que ens presenta. Conceptes que emprarà amb assiduïtat a partir del moment en que ens els ha explicat. Fent-ho donant per suposat que ja sabrem del què ens està parlant.
Conceptes com “intuïció”, “fenomen”, “matèria”, “sensibilitat”, “pur/pura”, entre d’altres.
Conceptes que us servirà de ben poc de buscar al(s) diccionari(s) —tot i que quan es llegeix l’autor prussià tenir un bon diccionari ben a prop pot anar d’allò més bé: el traductor, Miquel Montserrat Capella, ha optat, amb bon criteri, segons el meu parer, per mantenir el llenguatge del temps en que escriví l’obra (que és, crec, l’única manera de convertir-lo en permanent, de garantir, en la mesura que això sia possible, la seva endurança): “vers”, “forneix”, “al seu torn”, “aital”, “resti”, “llevarem”, “recerca”, “llur”, “tanmateix”, “esbrinar”, “car”, “rau”, “ans”, …—, atès que per a ell l’únic diccionari que comptava era el seu propi.
Raó per la qual resulta molt aconsellable aturar-nos el temps que ens sigui necessari fins que aconseguim capir o assimilar bé aquests conceptes, car, si no ho fem, les possibilitats d’anar seguint els raonaments que aniran establint les bases de l’estètica transcendental —“anomeno estètica transcendental una ciència de la sensibilitat a priori”, (p. 84)— són (més aviat) escasses.
Em temo que una de les raons per les quals l’autor de la Fonamentació de la metafísica dels costums —ultra l’alt nivell d’atenció i de concentració (i de paciència) que exigeix la seva complexitat— ha estat tan mal entès i tan mal interpretat, tan mal llegit i tan poc llegit directament és que la majoria dels que l’han començat a llegir no han fet l’esforç inicial d’assimilar aquests seus conceptes.
Conceptes que, quan tornen a aparèixer —i ho fan una vegada rere l’altra, atès que són les eines (en podríem dir, empíriques) que li calen per al seu treball científico-intel·lectual— no són entesos com ho haurien de ser, a la manera kantiana, i això impedeix poder seguir, en les condicions degudes —més que degudes, ineludibles — l’evolució dels seus pensaments.
Començar de zero
Com tot just acabo d’indicar, un dels errors insuperables que es produeixen en llegir Kant consisteix en donar per sobreentesos conceptes que ell reelabora o reconfigura.
Quan, precisament, el seu objectiu essencial, el que dóna raó de ser a la seva filosofia, al seu sistema filosòfic és, si no començar de zero, pràcticament de zero. O el que és el mateix: no acceptar cap idea, element o concepte fins que se n’hagi pogut demostrar la seva fiabilitat.
Perquè un concepte només serà útil si és fiable, si ha aconseguit establir-lo com a indiscutible, com a vertader, com a pur; alliberat de qualsevol imperfecció o contaminació
Com Descartes, doncs, el primer que cal, abans de poder avançar, abans de poder fer les primeres passes, és saber amb què podem comptar i amb què no; és establir els punts de referència, els fonaments; els principis dels principis[1].
Si Aristòtil buscava el primum movens o causa primària, el que busca Kant són els fonament de tots els fonaments.
Uns foments que s’han donat per entesos, per establerts, per veritables, però que li cal tornar a analitzar, a definir, a establir (més exactament, a redefinir, a reestablir) abans de res[2].
Sense fonamentació —més exactament, sense una nova fonamentació— de tots els conceptes, el coneixement no és possible. Si més no, el coneixement pur que està cercant ell; el coneixement transcendental, el coneixement alliberat dels dubtes.
El que, per a ell és el coneixement; el veritable coneixement; l’únic que en mereix la designació; aquell al qual dedicà (i justificà) la seva vida (sencera).
L’espai i el temps
És per això que, en aquesta estètica transcendental, li cal definir —exposar metafísicament, segons els seus termes— dos conceptes que semblen tan clars com el de l’espai i el temps. Perquè si els mal interpretem, com han fet la major part dels pensadors al llarg de tants segles, ens negarem la possibilitat d’abastar el coneixement veritable/metafísic/transcendental: “El temps no es pot intuir externament, com tampoc no es pot intuir en tant que alguna cosa en nosaltres”, (p. 86).
Li cal, doncs, (re)plantejart-se “Què són […] l’espai i el temps?”, (Íd. ). Què són i, sobretot, si serveixen de fonament del coneixement: “Són éssers reals?”, (Íd.).
No exposaré els seus raonaments —ni, encara menys, els explicaré: si els més grans pensadors posteriors no han fet més que malbaratar-los o desconfigurar-los, desdibuixar-los, com podria caure jo, també, en aquest parany?; qui millor que Kant per explicar Kant?—, ja que aquesta és una tasca que l’hi correspon a cada lector; que és un camí que no admet cap mena de drecera, sinó que em limitaré a assenyalar, de nou, la importància cabdal que té avançar a poc a poc.
A poc a poc —molt a poc a poc— i, sobretot, passa a passa: si en la majoria dels pensadors l’ordre en que presenta les seves reflexions o consideracions és molt rellevant, en Kant és crucial.
Si ha decidit començar pel punt 1 (“L’espai no és cap concepte empíric que hagi estat extret d’experiències externes, Íd.) i prosseguir amb el 2 (“L’espai és una representació a priori necessària que rau a la base de totes les intuïcions externes, p. 7), el 3 (“L’espai no és cap concepte discursiu o […] cap concepte universal de les relacions de les coses en general, ans és una intuïció pura, Íd.) i acabar en el 4 (“L’espai es representa com una magnitud donada infinita, Íd.), és perquè era l’única manera en què podia fer-ho; és perquè el punt 1 és la base del punt 2, i, naturalment, el 2 del 3; el 3 del 4; etc.; és perquè, sense el punt 1, el 2 no existiria.
De la mateixa manera que si comença, en primer lloc, per l’exposició metafísica de l’espai és perquè, sense haver-ho fet prèviament, seria impossible procedir a l’exposició metafísica del temps.
dilluns 13 i dimarts 14 de maig del mmxxiv
© Xavier Serrahima 2024
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499
*
[1] “el primer i més important quefer de la filosofia és aconseguir llevar-li [a la metafísica] d’una vegada per sempre tot influx perniciós, bo i cegant-ne la font dels errors”, (p. 47).
[2] Crec que aquesta remarca, referida en principi només a “l’estructura fonamental del coneixement sensible en general”, explica, mil vegades millor que no podria fer jo, aquesta necessitat seva, extensible o extrapolable a qualsevol àmbit, assumpte o nivell, de fonamentació (re-fonamentació) dels conceptes o coneixements donats com a sabuts o establerts: “Primer de tot, serà necessari que expliquem, tan netament com sigui possible, quina és la nostra opinió pel que fa a l’estructura fonamental del coneixement sensible en general, a fi de prevenir tota interpretació errònia del seu significat”, p. 98, el subratllat és meu).
Veure la llista completa d’autors i autores i títols analitzats
Veure la llista completa de traductors i traductores de les obres analitzades
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional (CC BY-NC-ND 4.0)