El Maestro y Margarita, Mijaíl Bulgákov
Apreneu-me a riure
Segurament, un dels majors problemes que afligeix la valoració de la literatura és que ens han ensenyat que les grans obres han d’ésser, per força, serioses. Que, ds de fa anys i panys, els entesos ens han dit —i repetit— que com més serioses són, més mèrit tenen. Per dir-ho d’una altra manera, que el seu mèrit (literari i artístic) depèn, en primer lloc i primordialment, de la seva seriositat. Com si la literatura —i les arts— fossin una fórmula química (infal·lible i ineludible): a major seriositat, major profunditat o qualitat.
És bastant probable que aquest tan lamentable com infonamentat sil·logisme sigui una de les raons —per no dir, la raó— que hagi fet que una obra tan cabdal com El Maestro y Margarita (Мастер и Маргарита), de Mikhaïl Bulgàkov, Navona Editorial, agost del 2020, no hagi assolit, encara, el lloc de privilegi que li correspon(dria) entre les grans obres de la literatura russa. D’aquesta literatura que és un món —més exactament, un univers— en ella mateixa.
Per llegir en condicions aquesta novel·la que “después de permanecer un tiempo guardada «en un cajón», conquistó la escena cultural de la Rusia soviética” (p. 495), per dir-ho en paraules de Marta Rebon, que ens ofereix una nova i esplèndida traducció, el primer que hem de fer és preparar-nos pel desconcert; preparar-nos per l’imprevisible. Per endinsar-nos en una obra que, des dels primers paràgrafs, no deixarà de sorprendre’ns, de causar-nos perplexitat. Una perplexitat que anirà en augment, fins a situar-nos al bell mig del més surrealista dels surrealismes; de la més irreal de les realitats.
Dic, conscientment, «la més irreal de les realitats», i no pas «la més irreal de les irrealitats» perquè, per més paradoxal que pugui semblar, la imatge que aconsegueix traslladar-nos a través d’aquesta perplexitat i irrealitat és la de la (ominosa) realitat soviètica del seu temps. Una realitat terrible, asfixiant, anihiladora, a la qual tan sols la irrealitat —i la sàtira— poden assajar de retre-li una certa justícia. Una certa, perquè, per més que es vulgui reflectir aquella realitat torturadora, és (del tot) impossible.
Impossible perquè, és —era— una realitat tan irreal, tan salvatgement surreal —subreal, de fet, atès que rebaixava les persones al seus límits humans i espirituals més baixos i vergonyosos, més deshonestos i decadents— que resulta increïble. Que, explicada des d’un punt de vista realista resultaria, encara, més irreal, menys versemblant.
És per això que, si no volem que ens faci perdre el cap des de bon començament —com li succeeix a un dels protagonistes de la novel·la: “El tranvía arrolló a Berlioz y […] salió despedido un objeto oscuro y redondo. […]/ Era la cabeza cortada de Berlioz” (p. 60)— el primer que hem de fer és deixar enrere tant com ens sigui possible la manera convencional i tradicional de veure el món dels personatges que retrata Bulgàkov: “La vida de Berlioz había discurrido de tal manera que no estaba acostumbrado a fenómenos insólitos” (p. 12).
Per endinsar-nos en les condicions més òptimes en El Maestro y Margarita és essencial que tinguem ben i ben present que, com va dir amb molt d’encert l’incommensurable Fiódor Dostoievski: “Tots [els escriptors russos] hem sortit d’El Capot, de Gógol”. I Bulgàkov, més que cap altre.
Tots han sortit d’una societat que condicionava la manera d’escriure. Una societat maltractada i sotmesa al més despòtics i intolerants poders omnímodes de torn —primer, els Tzars; tot seguit, els tzars comunistes. Una societat obligada per força a dir sense dir, a disfressar el que es diu, a refugiar-se en la sàtira; en (mig) dir una cosa per dir-ne (i referir-se) a una altra.
A convertir l’humor en una arma defensiva; de fet, en l’arma defensiva per excel·lència. En l’única que permet no deixar el cap (gens metafòricament) en l’intent. En seguir, doncs, el camí que va descobrir Aristòfanes i que tants d’altres (Apuleu, Molière, Rabalais, Cervantes, Switf, Sterne, Dickens, Čapek…) han continuat després d’ells.
No deixar-hi el cap propi i, el que és (molt) més important, posar els dels altres, el dels que manen, els poderosos, en perill; ja que el que en principi és una simple arma defensiva, en les seves mans, i gràcies al seu enginy endimoniat, no triga gens a convertir-se en ofensiva, en la més perillosa i destructiva de totes.
En aquella que permet no tan sols posar-ho tot de capgirell sinó, sobretot, posar el dit a la nafra, treure a la llum tot allò que hi ha de podrit en una societat. I, per tant, possibilita que els sotmesos es transformin, més tard o més aviat, en els gossos d’Acteó, que acabin amb la vida dels seus amos. Com va acabar succeint amb els Tzars. Encara que, per desgràcia, no pas amb els capitosts teòricament comunistes.
Perquè, per sort, els dictadors, fins els més poderosos, fins els que semblen invencibles, no tenen ni imaginació ni intel·ligència, i l’humor els deixa indefensos. Una indefensió, una absoluta i irresoluble incapacitat de reaccionar que l’autor de La Guàrdia Blanca retrata magistralment, fent anar de corcoll els implacables serveis de repressió soviètics: “Visitaron el apartamento nº 50, y más de una vez, y no solo lo inspeccionaron muy a fondo, sino que auscultaron las paredes, examinaron las chimeneas, buscaron escondrijos. Sin embargo, todas estas medidas no dieren resultado alguno, y en ninguna de esas visitas al apartamento lograron descubrir a nadie, aunque estaba perfectamente claro que tenía que haber habido alguien allí” (p. 417).
Perquè, en aquesta tragicomèdia embogida on tot és possible i res és impossible —en realitat, on l’únic que és impossible és el possible—, tot és inesperat, sorprenent, inusual, insòlit, fora de mida i de lògica. I ho és de bon començament, des que se’ns presenten els dos primers personatges i, de l’un se’ns diu que “su rostro, pulcramente afeitado, estaba adornado con unas gafas de un tamaño sobrenatural con montura negra de carey” (p. 11, el subratllat és meu), i, de l’altre, que “vestía una camisa de cowboy, pantalones blancos arrugados y zapatillas negras” (Íd.).
I, tot seguit, a fi que ho tinguem ben i ben clar des de l’inici, situa les cartes damunt de la taula, indicant-nos que les “anomalías” seran constants; que, de fet, el que serà anòmal, al llarg de la novel·la, serà la normalitat; que tota la irracionalitat i sobrenaturalitat que puguem imaginar-nos —i la que mai no ens hauríem imaginat, també! — ens espera a cada pàgina: “Por cierto, hay que señalar la primera anomalía de esta tarde de mayo […], no se veía ni un alma” (Íd.); “Y aquí ocurrió la segunda anomalía, solo en relación con Berlioz. De repente […] el corazón le latió con fuerza y desapareció por un momento” (p. 12, tots dos subratllats són meus).
I, a partir d’aquest moment, tant tots els protagonistes com el mateix escenari, van caient i caient més i més avall en un espiral indeturable del que d’entrada són —o, més aviat, semblen— anomalies però que van esdevenint més i més fantàstiques, més i més irracionals.
Endinsant-nos en un món capgirat, que demostra la immoridora vigència de la coneguda frase de Macbeth: “La vida és una història que ve a contar un beneit, inflada de soroll i ferotgia, que al capdavall no significa res” (“Life is a story told by an idiot, full of noise and emotional disturbance but devoid of meaning”).
Amb la gran diferència —i això l’autor ho havia après directament de Gógol— que el beneit no és qui explica aquesta vida, ni tan sols els que la representen damunt de l’escenari, com la major part dels personatges trastocats d’El Maestro y Margarita, sinó, per primordialment, els que els han obligat a caure en a bogeria, en el desvari; a cercar refugi en la desraó perquè la raó és encara més embogida i embogidora.
És per aquest motiu, perquè l’única manera d’intentar combatre la bogeria és encara amb una bogeria major, perquè intentar conservar la raó al bell mig d’un món boig és encara major bogeria, que l’absurditat i la més impensable de les irracionalitats pren la novel·la a l’assalt: “el cariz absurdo y estrambótico que estaba tomando todo aquel asunto” (p. 112); “¡Es ridículo! […] ¡Tanto si he hablado con él como si no, no puede estar en Yalta! ¡Es absurdo!” (p. 134); “una frase banal y, además, completamente absurda: / ¡Es imposible!” (p. 136); “Era imposible, y, por lo tanto, Stiopa no estaba en Yalta” (p. 138); “[en] el escenario […] estaban sucediendo nuevos milagros” (p. 161); “lo asombroso fue que con media palabra todas las mujeres la entendían, aunque no sabían ni una en francés” (p. 163); “¡Estas son la fábulas de La Fontaine que tengo que escuchar!” (p. 206);…
Més enllà de la ironia i de la sàtira —o, més exactament, mercès a la ironia i la sàtira, ja que d’altre manera no hauria pogut escriure ni una sola línia— aquesta obra bulgakoviana ens parla de la vida. De la vida en tots cadascun dels seus àmbits més fonamentals.
De l’amor. De tots els amors, des del més gran al més petit, però, sobretot, de l’amor convertit en la força més poderosa de l’univers: “Ella entraba por la cancela una vez, pero antes de eso mi corazón se ponía a palpitar con fuerza no menos de diez veces, no miento. Y luego, cuando era la hora de su llegada y las manecillas indicaban mediodía, mi corazón no dejaba de palpitar hasta que, sin hacer ruido, casi silenciosos, llegaban hasta la altura de la ventanita los zapatos de ella” (p. 179).
Però també d’altres àmbits vitals crucials, de molts altres. Quasi de tots els altres. Entre ells, per destacar-ne tan sols dos, el de la llibertat i el de la veritat i la mentida. Dos aspectes, en realitat, íntimament lligats: mentida i llibertat són incompatibles. Per dir-ho en paraules de Joan (8, 32): “coneixereu la veritat, i la veritat us farà lliures”.
Una veritat en que la història de Jesús i Ponç Pilat, que hi haurà qui considerarà sobrera o fora de lloc, és del tot essencial: “Berlioz quería demostrarle al poeta que […] Jesús, como persona, nunca había existido en la tierra, y que todas las historias sobre él se reducían a meras invenciones, a una leyenda de lo más común” (p. 13).
Una necessitat imperiosa de veritat i llibertat que l’autor exerceix escrivint i que converteix en el gran clam, al·legat o reivindicació de la novel·la: “Así es como hay que pagar por una mentira —decía—, y no quiero mentir más” (p. 186); “¡Natasha! Debería darle vergüenza […]. Es usted una chica culta e inteligente; la gente en las colas cuenta el demonio sabe qué mentiras, ¡y usted va y las repite! ” (p. 278).
Acabaré aquesta meva breu anàlisi literària o nota de lectura d’una obra tan recomanable indicant que tant la “Nota sobre la traducción” de Rebón com les fantàstiques “Notas”, a càrrec de Ferran Mateo, que s’inclouen com a annex al final del volum som molt interessants, però que, si volem gaudir com crec que convé de la lectura d’El Maestro y Margarita és preferible que hi acudim en el moment que ha previst, amb molt d’encert, l’editor: després —i només després— d’haver enllestit el llibre, d’haver-nos-hi submergit tal i com el seu autor volia que ho féssim.
dijous 28 i divendres, 29 de gener del mmxxi
© Xavier Serrahima 2021
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499
Si queréis, podéis leer la traducción castellana de esta anlisis literaria aquí.
Veure la llista completa d’autors i autores i títols analitzats
Veure la llista completa de traductors i traductores de les obres analitzades
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional (CC BY-NC-ND 4.0)