El setè àngel, David Cirici
Les bones intencions
De la mateixa manera que al país veí tenen no ja clar, sinó claríssim que el Goncourt és el gran guardó de les lletres franceses, aquell que consagra la millor novel·la inèdita de l’any, entenc que el Sant Jordi hauria de complir, a casa nostra la mateixa funció: premiar una obra excepcional, d’aquelles que quan t’hi submergeixes et suposen un goig permanent, una plasmació de fins a quin punt l’art literari pot assolir la sublimació; una d’aquelles obres que et sacsegen, que et commouen profundament, que et canvien —encara que tan sols sigui un poc—, que et fan la sensació, immediata, que quedaran.
I és per això que quan llegeixes el darrer Sant Jordi ho fas amb moltes ganes, i n’esperes no ja molt, sinó moltíssim; esperes que et faci recobrar la confiança en la màgia i el poder de la (gran) literatura. El setè àngel, de David Cirici, publicat per Proa Edicions comença prou bé i et fa creure, en les seves pàgines inicials que el miracle —tan poc habitual— que esperaves es produirà. La història d’un pare que, en un accident nàutic del que se’n sent responsable, perd un fill al mar i durant molts dies no sap si és mort o és viu, és prometedora; entre d’altres raons, perquè tracta una qüestió, la de l’amor indefallible entre un pare i un fill, que ha merescut molt menys interès literari que, per exemple, l’amor d’una mare per el seu fill (o filla).
Les possibilitats que aquest començament ofereix per aprofundir en l’anàlisi psicològica de la relació pare i fill són magnífiques, atès que acostuma a ésser en moments de gran tensió quan s’alliberen més les passions i les pulsions humanes i, per tant, el protagonista podria mostrar a cor nu els seus sentiments i els seus pensaments; i ho podria fer, i aquest extrem és del tot essencial en literatura, amb l’art de la paraula. Per desgràcia, des del meu punt de vista, l’autor no triga a desaprofitar l’oportunitat de fer-ho quan decideix que amb aquesta trama no n’hi ha prou; quan, per dir-ho net i clar, decideix que la moralitat entri en escena i, progressivament, vagi ocupant el lloc que, en una novel·la, a dreta llei li correspon(dria) a la literatura.
A partir d’aquest instant, quan la balança entre les bones intencions i la intensitat i la força literària es desequilibra clarament a favor de les primeres, a favor del el missatge, tota la narració inicia una deriva indeturable que la duu a naufragar. A partir del moment en que a la història pare-fill, entre l’Ernest i el Marc, es mescla, sense cap necessitat, teleològicament, amb la denúncia o exposició del drama dels refugiats, l’obra no tan sols perd el nord, sinó que es desfibra; i es desfibra, sobretot, perquè en el seu ànim de posar-se al costat de les víctimes, de criticar una situació en veritat esgarrifosa, Cirici oblida un criteri essencial: la literatura que en mereix la denominació ha d’ésser, per damunt de tot, una creació artística o espiritual, una obra d’art que tingui validesa per ella mateixa, com a obra d’art, amb independència del tema.
El tema, la raó de l’obra, si es vol, la guspira que l’ha posada en marxa hi ha d’ésser, per descomptat, és tan important com la forma, però ha d’ésser invisible, ha de formar part del paisatge, però no ha d’ésser el paisatge. És possible que en periodisme el mitja pugui ésser el missatge, però en literatura el missatge no pot ésser el mitjà. I, per desgràcia, en El setè àngel, en la majoria d’ocasions, el missatge és el mitjà: Cirici no ens fa veure o intuir a través de la creació literària el que ens vol dir, sinó que ens ho explica.
Ho fa amb paràgrafs com aquest —i és, només, un exemple—, de tipus informatiu que només essent molt generosos podem considerar com a literaris o novel·lístics: “Les màfies eren gent que guanyaven molts diners organitzant els viatges dels fugitius. Els venien armilles fetes de qualsevol manera, que amb prou feines suraven, i que no servien per mantenir un cos amb el cap fora de l’aigua” (pàg. 57).
Potser adonant-se d’aquesta praxi discutible, recorre a un recurs literari perfectament vàlid, com és el del reportatge periodístic d’un dels seus personatges, Maria Figuereido, on pot explicar, sense forçar la versemblança literària, el que succeeix als refugiats. Tanmateix, fins i tot en aquest cas, considero que també en fa un ús excessiu, convertint un recurs, que emprat en la seva justa mesura és útil i preciós, en un mitjà per dir el que no ha sabut dir d’una altra manera.
Altres vegades, l’estratagema és un menys elaborat o dissimulat i ens brinda la informació o la documentació, la crònica —“una crònica massa previsible” (pàg. 72)— a través del seus personatges, que, en general, no fan tant l’efecte de persones de carn i ossos, i, sobretot, amb personalitat pròpia, sinó de simples portantveus d’idees.
Així, massa sovint, els diàlegs no serveixen per caracteritzar els personatges, sinó per difondre el missatge i les bones intencions de l’autor, per explicar-nos la desgràcia dels refugiats, per provocar la nostra reacció, per induir-nos a prendre consciència i a actuar; els personatges no parlen, en realitat, amb els seus interlocutors, sinó amb el lector: “A la televisió no es veuen mai les criatures destrossades per les bombes. […] No ho heu vist tot, no heu vist res… Els franctiradors… Al barri en teníem un. No es podia sortir al carrer, sabeu? Maten les dones, els nens. Cap pietat. […] Els agents del govern tenien fotos i vídeos dels manifestants i els buscaven un per un, […] si t’identificaven, estaves llest” (pàg. 272).
Alguns diàlegs, doncs, esdevenen eines de proselitisme —positiu, beneficiós, segurament aconsellable, però proselitisme, al capdavall. I l’art, la literatura és —hauria d’ésser, si més no— una altra cosa. Per denunciar, per advertir de les desgràcies del món, ja tenim altres mitjans, el periodisme i els documentals, principalment.
I, segons el meu criteri, el que ens ofereix l’autor, sota una poc convincent disfressa de novel·la, és un esfereïdor documental crític sobre el drama dels refugiats. Un documental al qual se li ha afegit, encara amb més calçador, més innecessàriament, com si no n’hi hagués prou amb un sol, omnipresent, missatge, el de la violència de gènere. Cal que la periodista que fa una crònica del refugiats hagi patit abusos sexuals per part del seu superior?
Tanmateix, el més greu, essent-ho molt, no acaba essent la preponderància exagerada del missatge, la inevitable sensació que el que importa més és el que es vol dir —més aviat, denunciar—, la evident voluntat de l’autor de tractar un tema d’actualitat i posicionar-s’hi, sinó els efectes d’inversemblança i d’irrealitat que una tal voluntat provoca sobre la novel·la. Força tant la situació per parlar dels refugiats que la credibilitat de la novel·la se’n ressent completament, que costa que ens la puguem creure; i, per tant, que ens la fem nostra, que ens hi identifiquem i que la vivim com una realitat.
Potser podem creure —i no avanço ni desvetllo res que no pugui llegir-se en la contracoberta— que un nen de set anys caigui al mar, al bell mig d’una tempesta; també, tot i que ens costi un xic més, que sigui recollit per una llanxa de refugiats; fins i tot que, desesperat i desconcertat, en un primer moment no es vulgui separar dels que l’han salvat, però és necessita una innocència angelical per creure que, una vegada superat de l’ensurt, no tingui al cap una única idea: tornar amb el seu pare i, per tant, explicar la seva situació al primer policia que trobi, en comptes d’acceptar d’acompanyar uns desconeguts, durant hores i dies, fins a la frontera entre Grècia i Macedònia. Les múltiples i tan oportunes casualitats que, ad hoc, va creant l’autor, per provar de fer-nos acceptar aquesta incongruència són, en aquest sentit, ben poc sostenibles o creïbles.
En definitiva, i en conclusió, ja que parlo de creences, se’m fa difícil de creure que no hi hagués, entre totes les presentades al Premi Sant Jordi, cap altra novel·la que fos més mereixedora del guardó que aquesta. Aquesta que, des del meu (personal, modest i fal·lible) punt de vista, queda ben lluny del nivell d’excepcionalitat literària que el premi major de les lletres catalanes requeriria. Fins i tot, si, malauradament, no s’hi hagués presentat cap de més adient, no es podria haver declarat desert, el premi? O potser és la raó comercial —quin serà el llibre més venut enguany el Dia del Llibre, si no existeix el Premi Sant Jordi— el que preval? (Perquè, la valori com la valori jo, no em cal ésser endeví per pronosticar que el 23 d’abril El setè àngel se situarà al capdamunt de les llistes de vendes).
diumenge 5 de febrer del mmxvii
Publicat al Suplement de Cultura d’El Punt Avui, el 19 de febrer del 2017
© Xavier Serrahima 2017
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499
Veure la llista completa d’autors i autores i títols analitzats
Veure la llista completa de traductors i traductores de les obres analitzades
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional (CC BY-NC-ND 4.0)