En el seu tan oportunista com tendenciós editorial de diumenge, Qui té por dels moderats?, La Vanguardia afirmava d’una manera tan concloent com infonamentada que “és encoratjador veure com creixen, a tot Espanya, les opinions i pronunciaments favorables a la revisió i reforma del model de 1976-1980. […] El corrent d’opinió favorable a les reformes va creixent” i que, per tant, havia arribat el moment d’escoltar els moderats.
Era un intent, tan hàbil com poc honest, de tergiversar la realitat i, sobretot, d’acusar d’immoderats, quan no de radicals, a la majoria dels catalans i catalanes, a tots aquells que van participar a la Via Catalana i als que els donen suport. Des del seu punt de vista autista, la societat catalana, que es manifestà lúdicament i pacifíca, no tan sols ha perdut el nord, sinó que ha esdevingut radical. La tàctica és prou coneguda: quan una cosa no t’agrada, acusa els que hi combreguen de radicals. En el cas català, converteix els assenyats en arrauxats.
El problema, per al diari del Grup Godó, és que la realitat és tossuda, que les falsedats aviat queden en evidència. Ahir ho vam poder constatar: aquells que segons la seva visió clarivident estaven canviant cap a opinions “favorables a la revisió i reforma del model de 1976-1980” tenien una magnífica oportunitat de demostrar-ho, votant en contra de la moció d’UPyD “contra la fal·làcia del «dret a decidir». O el que és el mateix, contra un dret fonamental i universal de tots els pobles com és Dret d’autodeterminació, reconegut pels tractats internacionals.
Aquesta moció, impròpia de qualsevol estat de dret i democràtic, que proclama, en el seu punt primer, que “sota cap concepte, una part de la ciutadania pot decidir sobre l’organització territorial de l’Estat, ni sobre qualsevol altre aspecte o precepte de la Constitució, excloent a la resta d’una tal eventual decisió”, fou votada a favor tant pel PP com pel PSOE, anul·lant d’arrel les possibilitats de diàleg entre el govern de Catalunya i el d’Espanya.
El problema, doncs, no és (ni ho ha estat mai) tant —de fet, no és gens— qui té por dels moderats, sinó: on són els moderats espanyols?; on són els que estan disposats a dialogar? O, més exactament, existeixen? O, també, com el dret a decidir per als representants polítics espanyols, no són més que una (nova) fal·làcia?
dimecres, 30 d’octubre del mmxiii
© Xavier Serrahima 2013
www.racodelaparaula.cat