Els homes no són illes, Nuccio Ordine
Els llibres són continents
Ells llibres, els bons llibres, els que deixen petja són companys —o, més exactament, amics— que ens acompanyen sempre (més). Amics, gairebé germans, que, en llegir-los, s’introdueixen endins nostre i formen part de nosaltres. Aquest nosaltres que, sense els llibres que hem anat llegint, seria un nosaltres molt més pobre, molt més monolític.
Tal i com ja havia fet amb Clàssics per a la vida. Una petita biblioteca ideal, en el seva nova obra, Els homes no són illes. Els clàssics ens ajuden a viure, (Gli uomini non sono isole), Quaderns Crema, 2022, traducció de Jordi Bayod, Nuccio Ordine ens ofereix un nou tast de tot un seguit de llibres de tots els temps, des dels més antics als més nous.
51 obres
Entenc que, per més que cadascú tindrà les seves preferències, no té gaire sentit destacar uns obres o unes altres.
N’hi haurà prou, crec, indicant les primeres obres i autors, per fer-se’n una idea: Sàtries, de Ludovico Ariosto; La metafísica, d’Aristòtil; Nova Atlàntida, de Francis Bacon; «El jardí dels senders que es bifurquen», de Jorge Luis Borges; L’òpera de tres rals, de Bertold Bretch.
El procediment, en els 51 obres que inclou, és el mateix: de cadascuna d’elles n’escull un paràgraf, breu, i el comenta. O, més que no pas comentar-lo, en treu conclusions. En treu conclusions que van molt més enllà del mateix fragment i de la mateixa obra. En treu —n’extreu— conclusions de caràcter general.
Així, de la sàtira d’Ariosto, on un ase entra en un magatzem de gra, en menja tant que no pot tornar a sortir per l’esquerda per on havia entrat, i un ratolí li diu que l’única manera de fugir és buidar el budell, Ordine en conclou: “L’exemple, naturalment, és bo també per a tots els que tenen relació amb els poderosos de qualsevol mena. El que vulgui conservar la llibertat haurà de ser capaç de renunciar a dons i privilegis”, (p. 108).
Convit a anar més enllà
Les conclusions no són, és clar, tan important per elles mateixes —malament rai, si ens les prenem al peu de la lletra o si creiem que no n’hi ha (moltes) d’altres, igualment vàlides que les seves— sinó per convidar a cada lector o lectora extreure’n de pròpies.
Per prendre consciència que les obres literàries veritablement meritòries mai no s’esgoten. Sempre se’n pot extreure alguna cosa més enllà de la primera aparença. Sempre diuen molt més del que semblen dir.
O, per provar d’expressar-ho amb major precisió, sempre ens diuen molt més del que ens han dit en el primer contacte. Ens, perquè les obres d’art no diuen res en concret i, menys encara, de manera categòrica o indiscutible, sinó que ens diuen, a cadascun de nosaltres, el que ens han de dir. El que tan sols ens han o poden dir a nosaltres.
Obres d’art
Això, sense oblidar que una obra d’art és —ha de ser; només pot ser— una obra d’art. Que, abans de res i per damunt de tot, ha de produir-nos o desvetllar-nos un plaer estètic. Estètic en el més ampli dels sentits: ha de captivar-nos, ha de fer-nos gaudir.
Perquè, de la mateixa manera que Ordine té tota la raó del món en afirmar, en la seva tan interessant, imprescindible, introducció, que “els homes no són illes”, cal sempre tenir molt i molt present, en llegir, que el que caracteritza, essencialment, una obra literària no és el que diu, sinó com ho diu. Que una obra literària no diu, sinó que és.
dimecres, 11 de gener del mmxxiii
© Xavier Serrahima 2022
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499
Vols donar suport a les llibreries independents (a la Llibreria de guàrdia que tinguis més a prop de casa)? |
Veure la llista completa d’autors i autores i títols analitzats
Veure la llista completa de traductors i traductores de les obres analitzades
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional (CC BY-NC-ND 4.0)