Els meus millors pròlegs, Ferran Escoda

Ridendo ridendo cogitem

Benvolgut editor “i tanmateix amic”, aquest informe de lectura no seria, estrictament, necessari, atès que un artefacte literari com aquest, tan amarat de “vel·leïtats humorístiques” i metaliteràries, i tan anticomercial com el seu mateix títol —Els meus millors pròlegs: que ens hem tornat bojos o què?, qui voldria comprar-lo?—,  no mereixeria ni l’esforç d’unes quantes línies justificant-ne el rebuig.

Amb tot, sabent com t’agraden les anècdotes sobre aquests il·luminats espontanis —que deuen creure’s genis— que ens envien els seus originals sense que els els demanem ni encomanar-se a Déu i al Diable (ni a cap padrí) —tinc ben present, com oblidar-la?, el d’aquell escriptor que pretenia que li publiquessis una novel·la de 300 pàgines, sense sexe, sense acció, sens rerefons històric, sense sang ni fetge (i el que és pitjor, sense cap possibilitat de convertir-se en guió de cinema!) simplement perquè estava escrita amb gran qualitat literària…!—, te’n faig cinc cèntims, a fi que puguis desfogar-te del teu estrés rient una mica; al capdavall, ridendo ridendo mores. A més, qui ho sap, potser algun dia podràs incloure-la a les teves memòries.

El seu autor, Ferran Escoda, talment com si ignorés que els llibres “tenen un èxit de vendes inversament proporcional al seu prestigi literari”, en comptes d’acceptar les lògiques exigències del mercat, acollint els incomptables beneficis “de la literatura de laboratori”, d’adaptar-s’hi, practicant “la verborrea acadèmica, la genuflexió comercial i la raspallada de compromís” habituals, comet la temeritat d’actuar exactament a la inversa; no només “s’expressa amb contundència, amb l’argumentació justa, sense retòriques embafadores ni salses adjectivals que ens amaguin el tall i emmascarin els sabors de la veritat”, sinó que comet la insensatesa de voler que li publiquin una obra… composta, íntegrament, de tot un seguit de pròlegs ficticis d’obres i d’autors també ficticis!

Una d’aquelles obres personals i intransferibles, d’alta qualitat que tracten als lectors de tu a tu, com a persones adultes i intel·ligents, que entren a dialogar amb ells, que els converteixen —ai, las!— en els seus còmplices literaris.

Una obra, doncs, que, sota la seva aparença inofensiva i d’haute cuisine —perquè, a desgrat meu, haig de reconèixer que serveix als lectors “unes pàgines que són un plat fort d’exquisida lectura i que els seran d’altíssim profit”— oculta una demolidora potència destructiva, que cal desactivar d’arrel.

Car, iconoclasta com és, es permet el luxe de posar en entredit alguns, per no dir tots, els fonaments de l’establishment literari (i editorial) de casa nostra —“desconfio de les escoles d’escriptura, em recorden a les botigues de llanes, amb tota la clientela fent mitja o ganxet i mirant patrons de les revistes”— i de posar en qüestió les virtuts de la literatura ben entesa.

I no tan sols això, sinó que, seguint amb enginy i traça, però sense cap mena d’imitació ni servilisme, les passes de l’innovador, desconcertant i tothora perillós Borges, se situa en la sempre conflictiva frontera entre la realitat i la ficció (en el qual Cervantes pot escriure la vida d’El Quixot, però el Quixot també pot escriure la vida de Cervantes), esculpeix amb tanta cura com precisió petites (i alhora poderoses) peces d’orfebreria literària deliciosament llamineres.

Jocs literaris que, oblidant que els bons llibres, editorialment parlant, són aquells que “tenen més de retòrica que de [literatura]”, s’entesten malaltissament en anar més enllà, en convertir-se en un, no ja innecessari, sinó preocupant, mirall que reflecteix, encara que sigui amb una successió d’imatges estrafetes —tot i que“ la caricatura mai no acaba de fer sang”— una manera (la seva) de veure i d’entendre el món.

Com si en la literatura tingués algun valor, sentit o raó aportar una “profunda reflexió sobre el fet d’escriure”. Com si hi poguéssim guanyar res si, en comptes de limitar-se a entretenir-nos, els autors maldessin, al mateix temps, per fer-nos “reflexionar sobre el fet d’escriure i sobre la condició humana”. Com si tingués algun mèrit que l’art mostri “algunes veritats de l’home”! On aniríem a parar!

Veritats, fins les més punyents i inconvenients —“m’horripilen els llibres que adjunten andròmines, crosses que intenten justificar el que la lectura no ofereix”— que no dubta en treure a la llum del dia; creient ingènuament que els lectors, que altra feina tenen, li agrairan algun dia la seva voluntat d’imposar “la força de la veritat” i de “despulla[r a]ls farsants davant dels ulls de la comunitat”.

Redactada amb un implacable i gens políticament correcte “fibló iconoclasta i crític” —que l’autor té la barra de definir com “una delícia irònica”!—, amb un sentit de la ironia (fins i tot, de la causticitat) fi i agusadíssim, mesclat amb un humor irresistible que no deixa res per verd, s’obsedeix en l’imprudent suïcidi literari d’oferir-nos “un joc intel·ligent i amable d’algú que, sens dubte, estima els llibres i gaudeix picant-nos l’ullet”.

O sigui, un d’aquells malaguanyats llibres que, en “trasllada[r-nos] a un món dispers i alegre, malalt de literatura, misteriós i estimulant”, en lloc de beneir-nos amb unes ben escalfades mostres de “peripècies de sexe i violència”, donen a les editorials molt d’allò que no us cal per res —el prestigi—, però res del que realment us interessa: vendre.

A més a més, al contrari del que acostuma a succeir en la major part dels llibres d’aquesta mena, en els quals la imaginació i l’enginy es va diluint, en aquest va incrementant de manera gradual la seva intensitat i la seva gràcia, fins a esdevenir una perillosíssima, explosiva, càrrega destructiva de tots i cadascun dels sagrats pilars que fonamenten el nostre tan estimat món editorial.

Tant és així que els set darrers falsos pròlegs —des de “Passatge a l’infinit” en endavant—, són, tan ben trobats, tan exactes, tan incisius i, alhora, tan transparents (s’hi pot veure, sota la seva hilarant causticitat, tan clarament les misèries d’alguns dels grans noms de les nostres lletres: “una colleta amb mètodes feixistes s’ha atorgat la propietat del llegat de la poetessa”; “hem pogut gaudir de títols tan singulars com Notes d’unes notes d’un esbós de diari”) que el seu efecte podria ésser devastador.

Com us podríeu, doncs, permetre publicar un llibre que, amb l’excusa de fer-nos riure —i (haig de confessar-ho, per més greu que em sàpiga), ho fa tant que sovint hem de deixar de llegir perquè les rialles ens impedeixen concentrar-nos—, brinda al lector un tan patent i encertat diagnòstic del món cultural de casa nostra?

Com podríeu permetre que qualitat literària, diversió i pensament arribin al lector en una sola obra?  I si s’hi acostumen i us en demanen més com aquesta? I si s’hi habituen i acaben preferint la qualitat a la mediocritat, l’humor intel·ligent a la paròdia grollera, la reflexió al simple entreteniment?

Potser el país hi sortiria guanyant, però, com podríeu sobreviure, la majoria d’editorials, a aquest tan desassenyat nivell d’exigència? Sens dubte, caldria ésser una editorial molt Temerària, per publicar-lo!

dimecres, 27 de maig del mmxv

© Xavier Serrahima 2015
www.racodelaparaula.cat