En memòria de Felip Calvet i Costa (1920-1999), Àngel Jiménez
El nostre no és tan sols un país escanyat econòmicament, que no es decideix a fer la passa endavant que hauria de fer, sinó que té una memòria ben esquifida. Tan miserablement esquifida que tan sols és capaç de mantenir en el record quatre noms, negligint tots els altres, talment com si la història no la fes la comunitat —si més no, una determinada suma d’individualitats— sinó les excepcionalitats.
Quan es tracta dels exiliats catalans de la guerra civil espanyola la situació esdevé encara més flagrant i imperdonable: l’oblit ha engolit quasi per complet la immensa majoria dels que havien estat els protagonistes de la República, convertint-los en poc més que unes ombres difuses, arraconades del tot, deixant sota els focus únicament un parell de figures —Francesc Macià i Josep Tarradellas— i obscurint les altres, gairebé com si ni haguessin existit. Qui coneix, a hores d’ara, personalitats tan cabdals com poden ésser Carles Pi i Sunyer, Rovira i Virgili o Josep Irla?
Per fortuna, algunes petites i coratjoses editorials han començat a recobrar part d’aquests insignes avantpassats nostres, tot i que sense l’èxit que segurament mereixerien. Raó que explica que sovint hagin d’ésser les administracions públiques les que s’encarreguin de mantenir la presència d’altres exiliats no tan reconeguts. Com ho feren l’any 2003, l’ajuntament de Sant Feliu de Guíxols i la Diputació de Girona publicant En memòria de Felip Calvet i Costa (1920-1999), amb la finalitat de mantenir viva la presència d’un dels seus fills més il·lustres.
Tal i com remarca amb gran escaiença el pòrtic, l’objectiu del llibre —emmarcat en el projecte de recerca global que promou el Grup de Recerca de l’Època Franquista (GREF) de la vila— era dur a terme “un gest institucional de rehabilitació jurídica i moral de tots els guixolencs que van ser víctimes del franquisme durant la immediata postguerra” (pàg. 7), entenent que “l’actual convivència democràtica no es pot basar en l’oblit, ni ha de tenir por d’enfrontar-se amb la veritat del que va passar, ni de ‘ferir sensibilitats’ […] Es tracta d’aconseguir la veritable reconciliació, a partir del reconeixement i l’acceptació de la responsabilitat de cadascú.” (pàg. 9).
Per a assolir aquesta tan àrdua missió, res millor que recobrar el testimoni, pràcticament esborrat, d’un home que, tot i la seva volguda modèstia, deixà petja per allí on passava; aquell home que —acompanyat tothora per la seva esposa, Teresa Rovira, tan lluitadora, infatigable i discreta com ell— convertí la fidelitat a Catalunya en la seva infrangible pauta de conducta.
El precís recorregut biogràfic que en fa Àngel Jiménez, en realitat serveix tant per a homenatjar-lo a ell com a una gran part de la ciutadania del país. Com tants d’altres, acabà pagant amb dolor i sang la comissió d’un delicte imperdonable: mantenir-se coherent amb les seves conviccions morals i democràtiques i defensar la legalitat vigent que d’altres conculcaven bàrbarament, sense cap mena de complex ni restriccions. I, sobretot, situar-se al costat dels desprotegits, dels que no tan sols no havien tingut mai res, sinó que tampoc mai no heretarien la terra.
Des d’aquest punt de vista, doncs, un fet no podria ésser més evident: la recuperació d’allò que s’ha definit com la memòria històrica no és només convenient, és absolutament necessària i tan sols motivacions poc clares o poc justificades —tot i que, molt ens temem que siguin, en realitat, massa clares i del tot justificades— poden oposar-se al fet que es dugui a terme. L’oblit, i amb major raó quan concerneix a la meitat de la població més desafavorida, mai no permetrà superar l’horror ni el dolor.
No obstant això, en l’obra que comentem a l’interès general o global se n’hi afegeix un altre, el del mateix biografiat. Recordar-lo és garantir-li l’eternitat. O, si més no, una certa eternitat. Ho expressava, amb l’enginy i l’encert habitual de la seva magnífica prosa aquell qui fou el seu sogre, Antoni Rovira i Virgili, en un dels articles recollits al Teatre de la ciutat, “Les coses perdurables”: «La vida és un somni, una il·lusió, diuen els pessimistes antics i moderns. Seria molt més just de dir que somni i il·lusió és la mort. El concepte de la mort, essencialment humà, no correspon a la realitat del món. Es un terme figurat, relatiu. Les transformacions, els canvis, no sols no són la mort, ans encara són la llei i el ritme de la vida. Quan els homes dediquen llurs pensaments als morts i a les coses passades, donen prova de la perdurabilitat de la vida. Cauen i desapareixen les vides individuals i les coses temporals; i es mantenen les coses perennes que donen unitat al món, caràcter a les races, puixança als pobles, personalitat als individus».
Felip Calvet i Costa, personalment i col·lectiva mereix ésser recordat: obligat a exiliar-se —i, el que li fou més insofrible, a deixar els seus pares al seu darrera— quan encara no havia complert els vint anys, reféu la seva vida a Montpeller, llicenciant-se en Història i començant a treballar en l’empresa surera dels germans Irla, iniciant així una relació amb el futur president que es va anar consolidant fins a esdevenir una amistat tan ferma com permanent. La qual cosa permeté, que quan Josep Irla substituí l’ajusticiat Francesc Macià en la presidència de Catalunya Felip es convertís en un dels seus més constants i eficients col·laboradors.
Col·laboració que es mantingué en el temps, no tan sols en vida d’Irla, sinó fins i tot quan desaparegué aquest, duent a terme una lloable tasca de recerca històrica de la seva vida i obra, que acabaria donant lloc a la primera biografia d’aquell preclar prohom català: Josep Irla, president de la Generalitat a l’exili, escrita de manera conjunta amb l’historiador Josep M. Roig i Rosich. Biografia que només ha estat superada, molts i molts anys després, per una altra obra tan monumental, canònica com imprescindible: La Generalitat de Josep Irla i l’exili català, de Mercè Morales.
En síntesi, podríem dir que tot i la modèstia de les seves 84 pàgines, fotografies incloses, es tracta d’un llibre prou recomanable, que ens permet acostar-nos a una figura tan interessant com negligida, però, per damunt de tot, a un temps i un país que alguns tenen la innoble voluntat que oblidem. Alguns que són, precisament, els hereus d’aquells que es proposaren anihilar la nostra terra, convertint-la en un erm cultural i intel·lectual. Propòsit que, si no fou finalment assolit, es deu exclusivament al nostre desig col·lectiu de supervivència; a la nostra voluntat d’ésser —de seguir essent.
Voluntat de pervivència que Felip Calvet, junt amb tants d’altres, representa perfectament. Per si no n’hi hagués prou amb el dit fins ara, una nova mostra, que val un imperi. Si Calvet i Teresa Rovira es volgueren casar a Andorra no fou només per a facilitar la possibilitat que hi assistissin els pares d’ells —possibilitat frustrada, com no!, per les tan poc cristianes com catòliques autoritats franquistes— sinó per una raó de principi: es negaven a ésser casats en cap altre idioma que no fos el català!
(És per això —diguem-ho una vegada més entre parèntesis— que quan hom té el privilegi de comprovar la infinita afabilitat, l’aplom, la serenitat, el coratge, la decisió i la visió clara —més que diàfana, clarivident— que manté, avui en dia, als seus més de 90 anys, la seva esposa Teresa, la filla del colossal Rovira i Virgili, no pot deixar de demanar-se: per quina raó no podria dirigir ella els destins de la nostra tan maltractada terra? Si ho fes, ben segur que els (teòrics) horitzons desconeguts ens serien, en quatre dies, tan coneguts com favorables!)
diumenge, 5 d’agost del mmxii
© Xavier Serrahima 2o12
