Arran de la polèmica que provocà Elisa Díez amb la seva crítica sobre La dona vinguda del futur, de Marc Rosich i Guille Milkyway, el dramaturg Guillem Clua ha aprofitat l’oportunitat que li posaven en safata per a qüestionar si les crítiques dolentes són o no positives. Contundentment, afirma: “Oblideu-vos doncs d’una vegada que la crítica serveix d’alguna cosa a l’artista”. I d’una manera encara més taxativa que “d’allò negatiu només en poden sortir més coses negatives. Estalvieu-vos [les crítiques negatives]. Si no us agrada un espectacle, calleu i parleu d’un altre que sí us hagi agradat”.
Jo no tinc el sa costum de fer crítiques sobre espectacles teatrals, sinó sobre literatura. Tanmateix, tot i que ningú no m’hi hagi convidat, crec que haig d’oferir la meva opinió. Exactament això: la meva.
Entenc que el primer que caldria plantejar-se és quin sentit o funció tindria la crítica si només fos positiva. Si l’únic objectiu dels crítics és referir-nos a aquelles obres que considerem reeixides —o, exclusivament, d’allò que ens ha semblat més positiu de les que considerem que no ho han estat tant— quant de temps podrem seguir fent la nostra tasca? Quan de temps trigarien els lectors en llegir-nos si no els oferim cap punt de comparació?
Si tot és bo —si no hi ha (o no es pot dir) res de dolent— el concepte de valor perd el seu sentit. Com ens ho farem, per a destacar allò que considerem millor que allò altre? Com podran saber, els que ens llegeixin, allò que considerem una bona obra i allò que no ens sembla prou reeixit? Potser hauran de fixar-se en la qualitat del nostre entusiasme?
Això a banda, si apliquéssim el criteri que proposa en Guillem Clua —“Si no us agrada un espectacle [obra literària o artística], calleu i parleu d’un altre que sí us hagi agradat”, el desconcert i la inconcreció serien totals: aquells que segueixen un crític, caldria que deduïssin, a sensu contrario i automàticament, que una obra ens ha desplagut, si no en parlem, que totes les obres de les quals no parlem ens han desplagut?
No seria aquesta solució encara pitjor que l’actual? En comptes de saber que una obra en concret no ens ha agradat —no ens han agradat prou— els nostres lectors pensarien que la majoria d’obres (per més temps que hi dediquem, tan sols en podem analitzar una part) no ens han agradat (prou).
Des del meu modest punt de vista, crec que, més que no pas demanar-li que no critiqui allò que no li ha semblat prou bo, és que ho faci amb criteri; que ho faci tan bé com li sigui possible. I, sobretot, aplicant sempre el mateix criteri. Aplicant allò que jo en dic la subjectivitat objectiva del crític (que es proposa de fer bé la seva feina): subjectiva en tant en quant ofereix la seva opinió, però objectiva —si més no, objectivable— en tant en quant es guia sempre per uns principis i idees idèntics.
Considero que aquesta subjectivitat objectiva és el que se li ha d’exigir sempre a un crític, tant si l’obra li sembla excel·lent, notable, bona o passable. Això, és clar, i que raoni i exposi els motius pels qual ell considera que l’obra ha assolit un o altre nivell de qualitat. Com més bona sigui la base d’anàlisi —no oblidem que la crítica, segons el Diccionari català-valencià-balear (DCVB), és un “Judici sobre les qualitats i defectes, especialment d’una obra artística, literària, científica, etc.”— millor (o més fiable) serà la crítica.
Òbviament, els crítics som els primers que hem d’acceptar que se’ns critiqui —a (gairebé) ningú li plau que li diguin que allò que li ha costat tan esforç no és (prou) bo— i a ésser rebatuts: hi estem avesats. En realitat, ho agraïm —o ho hauríem d’agrair—, atès que saber on ens hem errat ens ajuda a millorar. Perquè, no caldria dir-ho, ens podem errar tant (o més) que els altres —en el meu cas, modificant una magnífica frase d’Alícia d’A través del mirall, afirmo que “Sovint m’he equivocat sis vegades abans d’esmorzar”— i no seríem coherents si no acceptéssim les crítiques que se’ns fan. L’únic que demanem és el mateix que ens exigim a nosaltres mateixos: que les crítiques siguin raonades i justificades.
Enllestiré indicant que, ens estimem o no a nosaltres mateixos, acostumem a estimar (i admirar) molt més la creació artística. Justament per això la critiquem, tant si ens agrada més com menys, perquè, parlant-ne, sempre ens podem equivocar; si no en parlem, ens equivocarem sempre.
Publicat al Núvol, el primer dia de la primavera del mmxiii
© Xavier Serrahima 2o13
www.racodelaparaula.cat
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons