La filial, Serguei Dovlàtov
Oh folla amor
Hi ha escriptors que , per la raó que sigui, són considerats de culte i, en base a aquesta consideració, són tractats d’una manera diferent, en general, com si el seu destí fos el de restar reduïts exclusivament a les minories, als iniciats, als que tenen un paladar més selecte o delicat. Potser en un primer moment una tal etiqueta resulta beneficiosa per a l’autor, però crec que, al llarg termini, acaba per perjudicar-lo, convertint-se en dissuasiva, allunyant una bona part dels lectors que podrien assaborir la seva obra.
És per això que cal destacar la fortuna que suposa que LaBreu Edicions no hagi caigut en aquesta temptació a l’hora de fer arribar a casa nostra, en l’esplèndida i acurada traducció de Miquel Cabal Guarro, la literatura de Serguei Dovlàtov. I, a més, que ho hagi fet amb tant de convenciment: quatre dels setze volums de la seva col·lecció “la intrusa” publicats fins el dia d’avui van ésser escrits per aquest tan atraient autor rus.
El darrer, que arribà a inicis de febrer a les llibreries, La filial (Filial), és diàfana una mostra de com un autor pot mantenir-se fidel a ell mateix i alhora anar evolucionant, oferint facetes de la seva personalitat literària que desconeixíem o coneixíem poc. Perquè hi reconeixem algunes de les característiques definitòries de l’escriptor —entre elles, per fer-ho ras i curt, l’ús de frases curtes, quasi telegràfiques; la preocupació per la Mare Rússia; l’exiliat que no pot deixar de parlar de la seva pàtria; la semimàscara dels seus heterònims per (mig) dissimular que és ell mateix el protagonista dels seus llibres; els diàlegs delirants que ho posen tot de capgirell …— però alhora ens trobem amb un tema nou: el de l’amor.
Per més que Rússia, tant la que visqué mentre hi era com la que ha emigrat amb ell —“El nostre tema és Rússia i el seu futur. Del passat ja està tot ben clar. Del present, encara més: vivim a l’era dels dinosaures. Pel que fa al futur […] n’hi ha molts que fins i tot consideren que […] com el dels crancs, és anar enrere” (pàg. 10)— segueix essent l’eix central de les seves preocupacions, en aquest llibre és la sobtada aparició de Tàssia, un antic amor de joventut, el que esdevindrà la força motriu de les seves vivències i records.
Perquè, igual com Dostoievski no podia creure en Déu però hi voldria creure, Dovlàtov (en aquesta ocasió, —mal— camuflat sota el cognom de Dalmàtov), voldria no sentir res per ella —“No desitjo voler-te. O, més aviat, no vull desitjar-te. Recorda que em vas destrossar la vida” (pàg. 66); “de cop i volta, havia aparegut aquella dona desequilibrada, […].. Havia introduït una desmesurada dosi d’absurd a la meva vida. Havia remogut un passat que feia temps que estava oblidat. I tot plegat em feia patir… (pàg. 129)—, però no pot evitar-ho: “La Tàssia semblava que s’hagués enfilat a la meva vida i n’hagués il·luminat els racons” (pàg. 92).
En primer lloc, per l’innegable atractiu i carisma de la vella companya. En segon, perquè (re)trobar-la li permet rememorar els temps que ja han passat; aquells temps que han quedat enrere per sempre més —“Saps què és el més important, a la vida? El més important és que de vida només n’hi ha una. Quan passa l’instant, ja s’ha acabat. Ja no tornarà” (pàg. 118)— i que tan sols la literatura (la creació artística, en general) pot maldar per recuperar (i fer reviure).
Però, per damunt de tot, perquè llavors es trobava tan i tan lluny de la seva terra, gairebé gosaria dir que convertit no ja en un estrany sinó en un emigrat d’ell mateix —“Ja fa vint anys que em desperto amb una ganyota de fàstic en una cara descuidada” (pàg. 9)— i se sentia tan desorientat i dessituat —“Què vol dir, tot plegat? Qui sóc, d’on vinc? Què m’ha dut fins aquí?” (pàg. 30); “De vegades em preguntava: «I després, què?». I no tenia resposta. Intentava no pensar en el futur” (pàg. 111)— que tenia la sensació d’haver-ho perdut tot. O quasi tot: “La llengua russa és l’única riquesa que tenim” (pàg. 54).
I a qui ho ha perdut tot li cal, ineludiblement, algun lloc, per més fràgil, inestable o perillós que sigui, on aferrar-se: “Estimar aquella dona era tot el que em quedava” (pàg. 127).
Perquè, com molt i molt bé sabia Ausiàs March —«Oh folla amor, malament se arrisca/ qui per virtuts vol amar nulla dona:/ sa qualitat i el lloc la fan ser bona,/ car, en raó, ¿qual sera la que hi visca?»— quan el món ha esdevingut una casa de bojos sense prou cel·les per tancar-los a tots, exigir raó és follia: “En la lluita contra l’absurd cal actuar així. La reacció ha de ser igual d’absurda” ( pàg. 82).
I segurament és per això, també, que la millor solució és recórrer a l’humor: “la ironia constant és l’arma preferida dels indefensos i, sobretot, l’única que tenen” (pàg. 92). I en quant a això, els diàlegs i les descripcions dovlatovianes, amarades d’una certa aroma del més exquisit marxisme (el de Groucho), no poden ésser més exquisides i hilarants: “La cosa que més odio després dels comunistes són els anticomunistes…” (pàg. 122); “L’any 1946 va escriure la novel·la Victòria. No s’hi mencionava el nom de Stalin. El Generalíssim va quedar tan sorprès que va condecorar-lo. (pàg. 25).
En definitiva, un llibre que farà ben contents als fidels seguidors de l’autor de La maleta però que, alhora, permetrà que alguns dels lectors que no el coneixien s’hi aficionin i s’afanyin a demanar més obres d’aquest sempre inclassificable i benvingut escriptor rus.
dimecres, 10 de febrer del mmxvi
© Xavier Serrahima 2016
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons