La filla estrangera, Najat El Hachmi
De vegades fa la impressió que no tinguem gaire clar el que significa tenir prejudicis. I oblidem, sobretot, que els prejudicis (“Judicis o opinions preconcebuts [no raonats]”, segons el Diccionari català-valencià-balear) poden ésser negatius (sentir rebuig per alguns cosa) però també positius (sentir predilecció per alguna cosa). És, si fa no fa, el mateix que succeeix amb el terme “crítica”, que té com a objectiu fer una anàlisi o judici “sobre les qualitats i els defectes” sobre una obra, i no pas únicament de les, sempre discutibles, fallades de la mateixa, com sembla creure la majoria.
En el cas de l’obra de Najat El Hachmi el prejudici prové d’una ben estranya mescla de les dues vessants: no són pocs el que diuen, o més aviat mormolen, a cau d’orella, no fos cas que els acusin de políticament incorrectes, que el seu èxit prové més de raons o criteris extraliteraris que no pas dels literari. El comentari, més o menys, vindria a dir: «És clar, li donen el premi per haver nascut al Marroc, com a símbol de multiculturalitat i d’integració! Si hagués nascut aquí…!».
Si resta algú que —sense haver llegit els seus llibres anteriors, és clar— segueixi mantenint aquest prejudici infonamentat no ho pot tenir més fàcil: només ha de fer-se amb un exemplar de la seva darrera novel·la, La filla estrangera, Edicions 62, setembre del 2015, i començar a llegir-la. A la tercera pàgina, si no a la primera, ja els haurà superats tots, els possibles prejudicis.
Constatarà, embadalit, que l’autora no tan sols sap, i molt bé, què vol dir o explicar-nos, sinó també, i això, per desgràcia no és tan habitual com convindria, en la nostres lletres, com ho vol explicar. I aquesta comunió del què i el com és, sens cap mena de dubte, el que defineix la literatura; la bona literatura; la literatura, en definitiva. Per a ella, la literatura no n’és gens, d’estrangera, ans al contrari, la duu a les venes, com la sang.
És per això que si hi ha algú que vulgui saber com viu, al nostre país, una persona que la majoria tracta de manera diferent —en alguns casos, pitjor que no correspondria, en d’altres, millor ( i no gosaria dir que és més greu, més incòmode…)— tan sols per la seva procedència o per la seva aparença física, ja sap que pot fer. Submergint-se en aquest llibre ho viurà de primera mà. Aquesta narració en primera persona li permetrà no ja saber, sinó sentir en pròpia pell el que suposa sentir-se estranya o estrangera —“tu ets la intrusa” (pàg. 19)— a casa teva, al teu nou país, allí on tu pertanys (entre d’altres raons, per una de principal: perquè hi vols pertànyer).
La protagonista, que es contraposa tothora a la seva mare, que és la imatge dels que viuen físicament en un país però mentalment en un altre, se sent estrangera a tot arreu. Per als d’aquí, és d’allí —ja sigui, per bé (en teoria), “si jo hagués estat ben normal, d’aquí de tota la vida, no s’hi hauria fixat ningú [en mi]” (pàg. 60) o per mal, “Si des d’un primer moment em detecten com a estrangera, de seguida s’afanyen a dir-me que hi ha una altra persona interessada” (pàg. 84)—; per als d’allí, d’aquí. O el que és el mateix, d’enlloc: “Avui tornaré a ser a casa […] A casa?” (pàg. 54); “em sentia sobtadament forastera, incapaç de pertànyer al mateix grup de la mare encara que ho intentés i mirés d’aprendre’n. […], desarrelada” (pàg. 107).
És per això que ens diu que si Maria Mercè Marçal se sentia tres voltes rebel — A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona, / de classe baixa i nació oprimida. / I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel—, ella “cal suposar que en sigui quatre” (pàg. 95), perquè hi ha d’afegir el d’estrangera.
I l’única manera que té de no sentir-se’n, de provar de ser qui és, de “viure una vida més meva” (pàg. 101), de trobar-se i saber qui és de veritat —“em sóc estranya a mi mateixa” (pàg. 179), és distanciar-se de la seva mare i de tot el que l’envolta: “cada pel que m’arrencava d’arrel era una passa que feia per allunyar-me de la meva mare” (pàg. 55); “m’agafaven ganes de marxar ben lluny. Ben lluny on ningú em conegui i així no ser mai més per cap de vosaltres, ser només per mi” (pàg. 131).
Llàstima, des del meu punt de vista, que El Hachmi no aconsegueixi, si més no, del tot, mantenir el magnífic ritme literari del començament, que a poc a poc vagi davallant, sobretot al darrer terç de la novel·la, des que la protagonista es casa. A partir d’aquest moment (em) fa la sensació de déjà vu, d’assistir a una història que ja ha estat narrada moltes, vegades; de trepitjar un terreny —el de la desaparició de la dona quan es converteix en una possessió del seu espòs— massa fresat, que, en conseqüència, aporta ben poc.
Sobretot perquè a la figura del seu “cosí marit” (pàg. 136) li manca entitat i pregonesa, és un personatge que té molt de tòpic, més prim psicològicament que no seria desitjable; un simple contrapunt, que —com una mena de deus ex machina— serveix d’allò més bé a les necessitats narratives de l’autora, però no resisteix en absolut la comparació amb les tan ben esculpides figures de la noia i de la seva mare.
Mancança que no impedeix que sigui una obra de lectura molt recomanable, tan literàriament com sociològica, per entendre l’alteritat dels immigrants a casa nostra. Perquè, l’autora escriu, també, per explicar-se: “voldria explicar-me tota per tal que aquesta dona entengués el que faig i deixo de fer […], voldria que em veiés a mi tota, tot el meu recorregut, la meva història, que em veiés per dins i per fora i així pogués entendre la meva decisió” (pàg. 81), però com que això “és impossible, no puc explicar tot el que sóc en una paraula o en una frase” (Íd.), li cal tota una novel·la.
dimecres, 30 de setembre del mmxv
© Xavier Serrahima 2015
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons