La llei del menor, Ian McEwan
Des de ja fa uns anys, Ian McEwan és, juntament amb Martin Amis, Kazuo Ishiguro i Julian Barnes, un dels més insignes representants de la narrativa anglesa, i cada seva nova novel·la ha estat rebuda amb gran expectativa, gairebé com si fos alguna cosa més que un escriptor. Per entendre’ns és un d’aquells autors que quan publica el seu llibre, no només en parlen als informatius televisius —que acostumen a passar de puntetes damunt de la major part de les obres que s’editen, com si caminessin sobre brases ardents—, sinó que mereix una consideració d’estrella.
La seva darrera obra, La llei del menor (The Children Act), Llibres Anagrama, octubre del 2015, traduïda per Albert Torrescasana, posa una altra vegada damunt de la taula una qüestió conflictiva: el dret que tenen els pares de decidir il·limitadament sobre la salut dels seus fills menors d’edat. O el que és el mateix, fins a quin punt, i en quina mesura, l’estat, mitjançant l’administració de justícia, té dret a intervenir per protegir els menors, quan la decisió dels seus progenitors pugui comportar efectes perjudicials per a ell.
Un conflicte, jurídic, però sobretot moral, que afectarà profundament la protagonista de la novel·la, Fiona Maye, la jutgessa del Tribunal Suprem que té la darrera paraula sobre l’assumpte. Assumpte que, com és natural, deixarà petja en la seva carrera judicial (amb major raó en un sistema legal com l’anglès, que no es basa en un codi, sinó en les sentències que han anat dictant els seus jutges), però també en la seva vida personal.
És precisament aquest vessant el que entenc que assoleix una major validesa literària i interès. Tot i que la novel·la es redactada en tercera persona, l’autor s’immergeix en els sentiments i els pensament de la jutgessa, oferint-nos una molt clara i intensa visió del seu interior —d’allò que, si temés que em titllessin de retrògrad, anomenaria ànima. Tant mitjançant diàlegs, preguntes que es fa ella mateixa, com fent ús de l’omnisciència narrativa, sabem, i el que és més important, entenem, en cada moment les raons que duen a Fiona a actuar d’una o d’altra manera.
Tant el seu personatge, el del seu marit, com el de l’Adam, el menor afectat, estan molt i molt ben dibuixats i treballats, amb una profunditat exemplar, transformats per la destresa d’Ewan en absolutament creïbles; més en persones que no pas en personatges, que tracten, sovint en debades, com li acostuma a succeir a la major part de la humanitat, de viure i conviure amb la seva complementarietat i conflictivitat interior, d’adaptar-se a l’eterna lluita de contraris que defineix cada personalitat.
Per contra, l’altre vessant, l’estrictament jurídic, o jurídico-moral, crec que no assoleix, ni de bon tros, la mateixa solidesa narrativa. I no l’assoleix, paradoxalment, per la voluntat de l’autor de brindar-nos la resposta a la resolució del conflicte. I en aquest punt comet, entenc, tres errades de pes. En primer lloc, no tenir present un criteri bàsic: que la seva, per més raonable, lògica i impecable que sigui, només pot ésser una resposta més —la seva—, no pas la resposta, i encara menys definitiva.
En segon, oblidar un criteri literari (i artístic, en general) del tot essencial: tot i que potser no sigui el més recomanable, una novel·la pot ésser de tesi, però si ho és cal, sempre, que sigui més novel·la que no pas tesi. I, en aquest cas, em fa la impressió que la tesi preval damunt de la narració. Que, en alguns paràgrafs, sobretot, esdevé una lliçó moral. I les lliçons, en literatura, fan el mateix mal que les mentides en política: amenacen amb anihilar-la.
El tercer, molt lligat amb la anterior, des del punt de vista narratiu s’hauria agraït que les dues visions enfrontades —la que considera que l’estat té dret a decidir en lloc dels pares del menor, si hi ha perill per aquest i la contrària (i per descomptat no avançaré quina és la que comparteix la jutgessa)— s’haguessin defensat amb el mateix vigor, la mateixa contundència i idèntic convenciment.
Així, seria el lector, i no pas l’autor, qui acabaria tenint la darrera paraula. És clar que exigir a McEwan —o a qualsevol altre escriptor— que emuli a Dostoievski, possiblement el més gran psicòleg de la literatura de tots els temps, potser seria massa, oi?
dissabte, 31 d’octubre del mmxv
© Xavier Serrahima 2015
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons