En homenatge a Albert Manent
D’on venim
No hi ha dubte que la literatura catalana no hauria estat en absolut la mateixa sense la presència d’alguns personatges que, ultra protagonitzar-la, s’han encarregat a analitzar-la i donar-ne testimoni. Entre aquests, una figura clau va ésser, durant molt i molts anys, Albert Manent, del qual dimarts vinent, 14 d’abril, farà un any del seu traspàs.. Els seus estudis biogràfics i històrics ens han permès comptar amb una esplèndida visió de les nostres lletres des del Noucentisme fins el final de la Guerra Civil —aquell devastador vendaval feixista que s’ho endugué tot per endavant.
A fi de seguir l’anàlisi dels anys posteriors de la desfeta, en comptes d’un estudi pròpiament —o, més aviat, estrictament— literari, va preferir recórrer a unes memòries: La represa. Memòria personal, crònica d’una generació (1946-1956), Edicions 62, 2008. I ho va fer malgrat que —com comenta al pròleg— durant molts anys havia desestimat redactar-les perquè “com al meu pare, em desplau situar-me en primera línia”, (pàg. 9). Com és natural, no podem més que alegrar-nos que canviés de parer: d’altra manera, ens seguiria mancant la “la història, la petita història” d’aquest “període que no ha estat gaire estudiat”, (pàg. 12).
D’aquells anys foscos i asfixiants, convertits en una salvatge i implacable expiació del pecat que mai no havíem comés (estimar la nostra terra, la nostra llengua i la nostra llibertat); anys tenebrosos que pretenien destruir per sempre més allò que érem i havíem estat —“«En la reespañolización de Cataluña espero poner lo principal de mi empeño, desde la primera enseñanza a la alta cultura»”, (pàg. 22), afirmava un governador civil que, ai las!, no ens sembla gens anacrònic.
Anys de viacrucis social, democràtic i nacional que, pel que es refereix a la cultura, havien quedat massa en la penombra, sobretot pel que fa a la literatura creada per “[l’]exili interior” (pàg. 10), el coneixement i l’estudi de la qual era força precari. Resultava del tot recomanable, doncs, treure a la llum aquell conjunt d’homes i dones (definits per Manent com a “generació del 1951”) que se sobreposaren al temor i lluitaren amb dents i ungles per salvar-nos els mots.
Avui en dia, quan un Ministro de Cultura que ja no hauria ni d’existir recupera a cara descoberta la necessitat d’espanyolitzar-nos, suposa un goig poder recórrer, acompanyats per la magnífica prosa de l’autor, el transcurs d’uns anys en què el cultiu de la cultura i la resistència antifranquista eren dos conceptes inextricables. Resistència a casa nostra, també era resistència anti-espanyolitzadora, tot i que no hi mancaven col·laboracionistes: “El setge en què vivíem era molt fort i molt vetllat pels sorges de les diverses administracions i per certs intel·lectuals oficials”, (pàg. 166). A Catalunya, combatre el totalitarisme de Franco suposava, necessàriament, combatre la voluntat uniformadora i unionista dels seus coreligionaris.
Recordar d’on venim ens pot ajudar d’allò més per saber on som i com hi hem arribat; però, sobretot, a saber on volem anar, si no volem que el franquisme obtingui el darrer dels seus triomfs pòstums.
Publicat al Suplement de Cultura d’El Punt Avui, 10 d’abril del mmxv
© Xavier Serrahima 2015
www.racodelaparaula.cat
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons