La resposta
Durant un temps, els partidaris de la independència de Catalunya i els nostres representants polítics hem avançat de la mà. Gairebé del tot fins al Primer d’Octubre. Després, quan el President Carles Puigdemont va decidir declarar tan sols testimonialment la República catalana i deixar-la en suspens al cap de set segons, ja no estava tan clar: molts dels que esperaven fora del Parlament, no van entendre per què ho havia fet. I van començar a desconfiar en els que havien de representar-nos.
Provar de resumir el que ha passat des de llavors és pràcticament impossible, però, per culpa dels uns i dels altres, els que han anat perdent la confiança en els partits polítics (teòricament) independentistes han augmentat. Ni la vergonyosa realitat dels presos polítics no servia perquè JuntsPerCatalunya i ERC avancessin plegats. A la inversa, cada dia que passava s’allunyaven més i més. Pensaven en els seus interessos de partit i poc més. Els uns pels altres, deixaven morir el major baluard que tenien: la unitat de l’independentisme.
Durant mesos i mesos ens ha calgut armar-nos de paciència perquè els dos partits ens comminaven a esperar la sentència del Procés. Fins que no es produís la (més que probable) condemna dels encausats, havíem d’esperar. D’esperar i d’esperar. Qualsevol altra cosa hauria pogut resultar perjudicial per als empresonats.
Alguns no vam combregar mai amb aquesta idea, ja que era fer el joc al govern espanyol, però vam mostrar-nos prudents i fidels. Tot i que ens costava (força) creure’ns-ho, volíem seguir confiant que, malgrat que semblava més aviat al contrari, no tan sols sabien el què feien sinó que, quan arribés el moment definitiu, deixarien de banda els seus interessos partidistes i, sobretot, sabrien reaccionar, unitàriament, com l’ocasió requeria.
Ens dèiem que haurien d’haver aprés la lliçó del 3 d’octubre i dels tots els dies que van seguir. Que els nostres representants polítics tindrien (ben) present les conseqüències que va suposar acceptar mesellament les imposicions de l’estat espanyol, quan va aplicar l’article 155, va enderrocar el Govern, va dissoldre el Parlament i va convocar les eleccions del 29 de desembre. Com a premi a l’obediència, mig Govern fou empresonat i l’altra meitat s’hagué d’exliar.
Pensàvem —més aviat, preferíem (o ens obligàvem a) pensar— que, amb uns tan funestos i tan recents precedents, el Govern i els partits independentistes del Parlament no es deixarien enganyar de nou. Que, aquesta vegada sí, estarien preparats. Preparats de veritat. Que, en els dos anys que havien tingut per preparar-la amb seriositat i solidesa, la resposta que oferirien a la més que previsible condemna dels presos polítics seria tan contundent com definitiva.
Sobretot, que seria una resposta pròpia d’un estat independent, que vol que se’l consideri com a tal i que se’l respecti com a tal. Una resposta que deixés clar, meridianament clar, que l’estat espanyol havia perdut la darrera oportunitat de seguir tenint alguna veu i algun paper a Catalunya.
La resposta, tot i contundent i definitiva, irreversible, podia ésser (preferentment) legal o (almenys) testimonial. Legal: Quim Torra i (la majoria independentista d)el Parlament proclamaven, solemnement, l’establiment de la República catalana com a estat independent de ple dret. Testimonial: el Govern ordenava arriar totes les banderes espanyoles de tots els organismes i institucions públiques catalanes.
Per desgràcia, la resposta va ésser la que alguns —titllats, durant aquests dos anys llargs, de derrotistes quan no de traïdors a la causa o, per què no?, a Catalunya— prevèiem, autonomista: el President del Parlament, Roger Torrent, fent una simple declaració de condemna, i, el que encara és més greu, el President català, Quim Torra, demanant, com un fidel súbdit, ésser rebut pel President i per rei espanyol!
D’això se’n diu, simplement, ni creure’s el que prediquen ni estar a l’alçada de les circumstàncies.
diumenge, 20 d’octubre del mmxix
© Xavier Serrahima 2019
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499
Altres articles de la sèrie:
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons