Escriure és (re)viure
Hi ha llibres —pocs, molt pocs…— davant dels quals només pots dir: «Bravo!». I aquest, sens dubte —sens dubte per a mi, és clar: tants caps, tants barets!— n’és un.
Les incerteses, Edicions Proa, febrer del 2015, el petit assaig literari que ha escrit Jaume Cabré per concedir-se un període “d’allunyament de l’ombra allargada […] de Jo Confesso” (pàg. 12), per posar en guaret el seu talent creatiu i poder emprendre en les condicions més òptimes la seva propera novel·la, mereix que ens traiem el barret —si més no, jo ho faig, metafòricament—, tot agraint-li de tot cor que hagi volgut compartir les seves cavil·lacions narratives i artístiques amb nosaltres.
Feta aquesta afirmació, ja podria plegar. En tot cas, afegir-hi un simple: llegiu-lo i ja m’ho sabreu dir. Però, segurament —segurament?— aquesta anàlisi del llibre quedaria inconsistent. Així que —bo i garantint-vos que ben poc caldria—explicaré un xic les raons per les quals considero que faran bé de llegir-lo totes aquelles persones que tinguin interès pel fet literari i, en general, per la creació artística.
Per més que en aquesta ocasió no hi hagi cap Franz Xaver Kappus reclamant consells sobre poesia a l’escriptor consagrat, les reflexions de l’autor de Les veus del Pamano poden ésser tan útils —o, millor, deixem-ho en esclaridores, atès que parlar d’utilitat artística, si no és un oxímoron, s’hi atansa molt: “la literatura que perdura és la que ha sortit de la gratuïtat de l’escriptor” (pàg. 54)— per a un jove (i no tan jove) novel·lista com ho van ésser les de Rainer Maria Rilke per al jove poeta del segle passat.
Tal i com féu Virginia Woolf en Una cambra pròpia, mitjançant l’anàlisi de la seva experiència creativa, Cabré exposa no tan sols el seu punt de vista sobre l’escriptura sinó, al mateix temps, quines són les condicions més escaients per dur-la a terme —l’aïllament, el silenci, la introspecció, la lectura…— i, el que és molt més important, quins són els elements que permeten diferenciar allò que és literatura d’allò que no ho és; d’allò que és un pur i simple entreteniment: “És clar que la literatura transforma!” (pàg. 37).
Un poder, doncs, transformador —i, també, trasbalsador: “l’art furga i descobreix; i commociona” (pàg. 97); “el fet d’escriure suposa una profunda responsabilitat perquè trasbalsa qui escriu” (pàg. 183)— indestriablement lligat amb la forma, amb el llenguatge, amb l’estil, perquè una novel·la (i qualsevol altre gènere literari) és, per damunt de tot, forma, llenguatge: un com que diu (o assaja de dir) un què, no pas un què dit —i, encara menys, forçat a dir— per un com: “l’estil […] marca els textos de manera indeleble perquè és l’ànima del text” (pàg. 60); “l’important no és escriure «això», sinó escriure «així»” (pàg. 88).
Perquè la raó de la literatura —que, no ho perdem mai de vista, és, essencialment, l’art de la paraula— no és (o no és tant) explicar una història, sinó (maldar per) explicar la vida i el món que ens envolta. Si Diògenes «buscava un home» en ple dia amb un llum a la mà pels carrers d’Atenes, els escriptors el busquen —busquen l’home, en general— amb la ploma a la mà: “no sé renunciar a la possibilitat remota però tan humana de descobrir algun secret de la vida armat només amb la llanterna del llenguatge” (pàg. 37).
Si voleu descobrir (alguns d)els misteris de la (seva) creació literària —no dic secrets, perquè (segurament) l’únic secret de la literatura és treballar i, sobretot, voler escriure— no us deixeu perdre aquest llibre.
Una vegada descoberts, o coneguts, podreu, és clar, decidir quins us convé o no seguir, quins s’adapten o convenen més al vostre tarannà artístic i creatiu , perquè imitar —i encara més a ulls clucs— és, sens dubte, la pitjor manera de trair-se (i, per tant, de fracassar) literàriament.
dijous, 26 de febrer del mmxv
© Xavier Serrahima 2015
www.racodelaparaula.cat
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons