L’alè de les cendres, Maite Salord
L’estiu que glaçà tantes vides
En aquest món nostre on sembla que no hi hagi un pam de net i tot s’enfonsi resulta d’allò més encoratjador que una nova petita editorial, situada en un lloc tan magnífic com habitualment negligit culturalment com és Menorca, es decideixi a publicar una novel·la que no tan sols deixa una pregona petja, sinó que —sempre i quan siguis un lector capaç d’intercanviar un bon esforç per una millor recompensa— et retorna el gust de la bona literatura.
Després de set anys de silenci, Maite Salord ens ofereix amb L’alè de les cendres, Editorial Arrela, 2014, una obra ambiciosa i complexa, arriscada i altament exigent, que es proposa donar veu a les veus massa temps silenciades, a la dels vençuts de la Guerra Civil espanyola. D’aquesta guerra bàrbara i inhumana, devastadora que transformà, per sempre més, la fesomia humana i ideològica de Ses Illes —i, encara més, de Mallorca.
La guerra que produí el gran trencament, la gran divisió, entre els uns (els que havien guanyat i que, per tant, no només podien seguir fent sentir la seva veu, sinó que la imposaven) i els altres (els derrotats, els que havien de servar silenci, si no volien passar a engrossir les ja prou inflades llistes dels desapareguts i ajusticiats).
Aquest món deshumanitzat i sense ànima que, pel que es refereix a la Península, tan bé relata una altra obra recent, Un home que se’n va, de Vicenç Villatoro, i que el primer que retratà, amb una contundència esgarrifosa, fou Georges Bernanos, a Les grands cimetières sous la lune, definint-lo com el règim dels Suspectes: “on el poder jutja lícit i normal no només agreujar el caràcter de certs delictes, a fi de fer recaure sobre els delinqüents la llei marcial […], sinó, més encara, d’exterminar preventivament els individus [sospitosos d’esdevenir] perillosos”*.
Com ja he advertit, una obra exigent, fins i tot en podria dir difícil —tot i que, en cap cas, inabordable, i, encara menys, volgudament o forçada— que converteix qui la llegeix en col·laborador necessari del seu correcte desenvolupament, del seu assaboriment i comprensió, d’extreure’n tota la riquesa que atresora.
Perquè, cal advertir-ho, aquells capítols que, segons el meu modest parer, li confereixen la seva major distinció, valor i volum (etiquetats com a “Vibració”) no són, d’entrada, gaire accessibles —àdhuc, i que se’m permeti el joc de paraules, en un primer contacte resulten gairebé críptics. Hi avances a les palpentes i no saps ben bé on aferrar-te, fins que t’adones que aquell doll de paraules per fi alliberades són “peces” d’una “història esmicolada” (pàg. 155), d’un ombrívol i feixuc trencaclosques que has d’anar reconstruint, en un inici del tot a les fosques; a mesura que avança la novel·la, amb majors clarícies.
Sense aquestes inesperades “Vibracions”, tan directes, dures, angoixants, difícils de pair per la seva imposant, aclaparadora veridicitat, la imatge d’aquells “anys terribles”, poblats de “llargs silencis” i habitats per simples espectres, per “ésser[s] tancat[s] i hermètic[s]” (pàg. 73)— no posseiria la força que posseeix, no ens arribaria tan endins, ni ens causaria un impacte tan (inoblidablement) colpidor.
Amb una enorme destresa narrativa, Salord va fent i desfent, cosint i descosint —“Teixim l’existència amb una infinitat de fils que combinam amb convenciment” (pàg. 339)— la història densa i completa d’una “família derrotada” (pàg. 129), convertida per la salvatge inhumanitat de la guerra i per la insadollable set de la venjança dels vencedors en “ombres”, en “només el reflex del que havíem estat algun dia” (pàg. 216), sense deixar-los cap altra opció que la de “plorar junts”, amb “les paraules […] travades al coll. Com una corda gruixuda que, a voltes, et tallava l’alè” (pàg. 129).
Una història de dolor, de patiment i d’aïllament, de destrucció i de devastació que —com ha entès molt bé l’autora menorquina— tan sols es podia explicar amb gran sensibilitat, recorrent a la “memòria dels que [ja] no hi eren” (pàg. 256) i dosificant amb saviesa la cruesa de la situació amb un del tot indispensable toc de lirisme, atès que “la raó no serveix per explicar la barbàrie” (pàg. 270).
Publicat al Suplement de Cultura d’El Punt Avui, 21 de novembre del mmxiv
© Xavier Serrahima 2014
www.racodelaparaula.cat
* “Le régime des Suspects: Un régime où le pouvoir juge licite et normal non seulement d’aggraver démesurément le caractère de certains délits, dans le but de faire tomber les délinquants sous le coup de la loi martiale […], mais encore d’exterminer préventivement les individus [suspects de devenir] dangereux.” (Le Livre de Poche, Paris, 1962)
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons