L’imitador de veus, Thomas Bernhard
L’ull de l’agulla
Des de fa un temps, en concret, des que, primer, Edicions del Salobre i, els darrers anys, El Gall Editor han anat publicant amb continuïtat i a bon ritme les seves obres, sostinc que Thomas Bernhard acabarà convertint-se en un dels autors de referència del segle XX. O el que és el mateix, que ocuparà el lloc que, a dreta llei, li correspon i que, fins fa no gaire no se li reconeixia. I, per descomptat, aquest no és el lloc per provar de determinar quines han estat les raons —que, des del meu punt de vista són una dissortada combinació de motius literaris i personals— que han impedit fins ara un tal reconeixement.
Crec que per a aquesta consolidació, la seva darrera obra traduïda —amb la seva elegància habitual per Clara Formosa Plans— al català, L’imitador de veus (Der Stimmenimitator), pot suposar un monumental pas endavant —per no dir un salt qualitatiu. Principalment, per una raó: un dels majors handicaps que presenten els seus llibres per allò que coneixem com el lector comú és la seva prosa fluvial, caracteritzada per llargues, quasi interminables subordinades, compostes normalment per paràgrafs i paràgrafs que, sense solució de continuïtat, s’allarguen pàgines i més pàgines.
Els seus blocs de paràgrafs llargs, quasi monolítics, sense pausa, amb molts pocs punt i a part i gairebé sense cap punt i a part acostumen a desanimar un bon nombre de lectors. Als que cerquen en la literatura sobretot un entreteniment, però també a d’altres. Alguns dels que, en principi, estan disposats a col·laborar amb els autors, a fer-se partícips de l’aventura o del viatge literari, davant dels seus textos, es declaren si no vençuts, almenys impotents; es veuen (o, més aviat, es creuen) superats per l’atenció i l’esforç de recreació que exigeixen.
I és per això que aquest recull de cent quatre textos curts, la majoria dels quals ocupen una pàgina i mai no superen les dues, pot servir per acostar la seva literatura a aquells que fins ara se n’han allunyat descoratjats. En primer lloc, perquè aquest textos no són tan costeruts com en ell és habitual, però, en segon, i per damunt de tot, perquè la seva brevetat els fa més accessibles. I ho fa, i aquest element és crucial, sense renunciar gens ni mica a la seva profunditat ni a la seva bellesa.
És possible que el lector a l’inici se sorprengui, que els textos inicials l’agafin amb la guàrdia baixa, que li faci la sensació que no els entén —fins i tot, que li diuen poc o ben poc (o no res)—, que encara que els rellegeixi un parell de vegades, no acabi de trobar-li el què.
Si li succeeix això, només se m’acut una recepta: seguir llegint. Si ho fa, tot d’una, sense saber ben bé per què ni com, els textos començaran a dir-licoses, començaran a il·luminar-se, començaran a dialogar amb ell. Sentirà que li parlen. I no pas perquè els hagi d‘entendre, sinó perquè, d’una manera que no es pot ni definir ni descriure, li han donat accés al seu món. A aquest món sublim de Bernhard, on potser costa molt d’accedir-hi però que, un cop hi ets, ja no en vols sortir mai més.
dimarts, 24 d’octubre del mmxvii
Publicat a Sonograma Magazine, el 29 d’octubre del 2017
Altres anàlisis literàries d’El Gall Editor:
♠ La lentitud de la mirada, Joan Manuel Homar.
♣ Sí, Thomas Bernhard.
♥ Els meus premis, Thomas Bernhard.
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons