Nua cendra, Joan Duran i Ferrer
Deixa dir al cos
Provar de definir o de descriure un llibre de poemes és una tasca no ja (molt) complicada sinó (pràcticament) insassolible. Qualsevol poemari, si mereix ésser designat com a tal —o sigui, si és un ésser (gairebé gosaria dir viu) compost i complex— es defineix i es descriu (per expressar-ho amb major precisió: hauria de definir-se i de descriure’s) en i per ell mateix. Si, al damunt, el comentari o anàlisi literària ha d’ésser breu, ens situem, per força, al límit de la impossibilitat. Al màxim a què podem aspirar és a oferir unes claus interpretatives o, més exactament, il·luminatives.
El que em proposo amb aquest escrit és, doncs, oferir unes —o sigui, les meves (modestes, hipotètiques, limitades); les úniques que puc donar— claus de Nua cendra, de Joan Duran i Ferrer, publicat per Edicions 3 i 4, que obtingué el Premi Octubre Vicent Estellés de Poesia 2019. Un poemari, vull dir-ho i reconèixer-ho d’entrada, que m’ha sorprès més que gratament, que he llegit, rellegit i rerellegit —la poesia cal llegir-la i rellegir-la unes quantes vegades, fins que ens “ressoni” o “il·lumini” per dins)— amb goig i passió; que m’ha parlat i m’ha dit, que m’ha fet veure.
La primera clau —des del meu punt de vista, potser (un xic) massa explícita— la trobem en la citació inicial de Roland Barthes: “C’est comme si j’avais des mots en guise de doigts, ou des doigts au bout de mes mots. Mon langage tremble de désir”. No sé si el poemari sorgeix d’aquesta reflexió o si la reflexió vingué a avenir-se, a posteriori, amb el poemari, però bona part del sentir i del dir del poemari ja és ací: per al poeta sitgetà, els mots parlen pel cos (pels cossos); els cossos, pels mots.
El llenguatge del cos (dels cossos) i el dels mots parlen l’un per l’altre, s’interpel·len l’un a l’altre, se substitueixen, esdevenen metàfores (o diccionaris) l’un de l’altre. Al cos, li cal la paraula; a la paraula, el cos. La paraula fa parlar al cos; el cos, a la paraula. Si Duran Ferrer accedeix o recorre —ha d’accedir, ha de recórrer— a la paraula, a la paraula poètica, que diu sense dir, és perquè li cal convertir el cos (més en concret, el llenguatge del cos, dels cossos; dels sentits, que donen o recreen l’existència del cos, dels cossos) en paraula. Perquè, el que els dits i els llavis esculpeixen, cal que ho esculpeixin, també, les paraules.
Perquè, si som —o, almenys, acabarem sent— nua cendra, que sigui, almenys, l’amor, l’amor dels cossos, el del tacte i del contacte, el de les pells que es fan i es refan en fregar-se, en tocar-se, en comunicar-se, el que ens cremi, el que ens incendiï festivament; el que converteixi el buit en foc; l’oblit, en memòria dels sentits; el viure en l’aire que ens envola; l’existència, en la mar que ens fa beneir les besades de les ones que ens tornen, una i altra vegada, a la platja.
Per dir-ho en paraules de Francisco de Quevedo, canviant “serán” per “seré”: “Serán ceniza, mas tendrá sentido;/ Polvo serán, mas polvo enamorado”. Vinc del no-res, cap al no-res em dirigeixo, però, mentre sigui aquí, vull cremar de passió, vull que la passió em cremi; que el cos i la paraula, que la paraula i el cos —que el cos en la paraula; i, la paraula, en el cos— es facin foc; que em facin foc. I que el foc, i la nua cendra que quedarà al darrera —poc o molt, en la (justa) mesura en que això sigui possible; si és que ho és— em justifiqui.
Viure en, dels i pels sentits —que són els dits, les mans, els llavis i (tots) els membres del cos, dels cossos— perquè els sentits són els que ens donen vida, els que ens fan reviure. Perquè són els sentits —i disculpeu-me el que, sense ésser-ho, sembla un (simple) joc de paraules— els que donen sentit a la vida; els que fan que la vida sigui més (o tan) viscuda; els que fan que la vida visqui i revisqui; els que, com la llenya i el vent al foc, la vida revifiquen.
Llegiu, doncs, Nua cendra tenint ben present com en són d’importants els sentits, el tacte i el contacte (“les boques que s’ofrenen”, “llavi estès”, “boques obertes”, “nua cendra a la geniva”, “llavis tan breus”, “la carícia primera”), així com la manca de tacte i de contacte (“sense els cossos”); la proximitat i la presència (“primordi de llavi”, “esqueixa’n la faç/ amb el càvec del bes”, “Fes-me de blat el cos/ de ruda l’eixuta besada”, “l’asprós/ tempteig dels dits”), així com la llunyania i l’absència (“la casa buida”, “l’ample sequer d’esperar-te”); la veu i la paraula, (“en cada cosa per dir-te”, “els mots que fa la llum/ […] han dit l’aigua”, “una llengua/ que t’escriu amb solcs/ damunt la pell”), així com el silenci i la manca de la paraula (“Veu que t’afones”, “l’ocellada afònica”, “No m’has dit els ocells”).
Crec que ja he dit prou —potser un xic massa i tot—, que ja us he ofert (algunes de) les meves —hipotètiques, especulatives, incitadores— claus. Ara, el que toca (i el que compta) és que us hi submergiu i hi trobeu el que, vosaltres i només vosaltres —cadascun de vosaltres, personalment, individualment, amb els vostre viure i veure— podeu trobar-hi.
dissabte, 30 de maig del mmxx
© Xavier Serrahima 2020
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499
Altres anàlisis literàries de poesia
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons
Comment on “Nua cendra, Joan Duran i Ferrer”