La culpa segueix sent de Madrid
Al llarg del dilluns, 14 d’octubre, el dia que s’havia conegut la condemna desproporcionada dels presos i les preses polítics, tant el Govern com el Parlament van continuar fent el que millor saben fer: fer veure que fan i no fer. En aquest cas, fer veure que s’oposaven amb absoluta contundència a la inhumana i injusta sentència del Tribunal Supremo, però sense oferir cap resposta seriosa ni definitiva. Començava a quedar clar que, entre independència o partit —i, per tant, còmode i (molt) ben pagada seient al Parlament o al Congreso—, optaven per partit; entre els interessos del país i els del país, prioritzaven els del partit.
Tant com els costa posar-se d’acord, a JuntsPerCatalunya i a ERC per avançar en el projecte independentista, no els va costar gens ni mica seguir aplicant el seu discurs ponçpilàtic de sempre: “La culpa, tota la culpa és de Madrid!”. La seva proposta genuflèxica era convidar-nos a manifestar-nos al carrer, com si ni hagués passat res de greu ni calgués prendre alguna decisió coratjosa a l’alçada del repte que l’estat espanyol i la seva inJustícia ens havia plantejat.
El que deien, sense dir-ho, era, si fa no fa: “Manifesteu-vos contra els altres, que nosaltres no pensem fer res més” —res més que preocupar-se per les seves cadires i prebendes, és clar.
Va haver d’ésser Tsumani Democràtic qui, davant la seva abúlia, insídia i incompetència, prengués les regnes i es fes càrrec d’exigir la resposta que ells no estaven disposats a donar i, encara menys, a liderar. Per començar, es tractava de manifestar-se a l’aeroport a fi d’impedir que pogués tenir una activitat normal.
El que va passar a l’aeroport del Prat tampoc fa falta explicar-ho gaire. N’hi ha prou amb donar un cop d’ull als vídeos per comprovar qui va iniciar la violència i com la va iniciar: els (teòrics) cossos de seguretat de l’estat i de la Generalitat van actuar amb una contundència del tot desproporcionada, causant una bona quantitat de ferits. La Policia Nacional no va dubtar, de nou, a transgredir la legislació vigent i usar bales de goma.
Alguns, esperàvem —o, més aviat, volíem esperar; l’experiència d’aquest dos anys ens ha alliçonat, i hem après que ben poc podem esperar d’ells—, que els nostres representats públics, que els nostres partits polítics alçarien el crit al cel i, almenys, condemnarien amb rotunditat la violència policial.
Va succeir, ai las!, exactament al contrari: en comptes de demanar responsabilitats al Conseller d’Interior, Miquel Buch, en primer lloc, i de Grande-Marlasca, Ministro del Interior, en segon, van defensar-los tots dos, afirmant que l’actuació dels dos cossos policials havia estat no tan sols “correcta”, sinó “molt bona”.
De nou, tot i que un xic canviat, el missatge es repetia: si la sentència era culpa, únicament i exclusivament, de Madrid, els brots de violència eren culpa, també únicament i exclusiva, dels manifestants. Un missatge que es va dir i repetir, aquell mateix dilluns i que va tornar a esdevenir omnipresent l’endemà, dimarts. Omnipresent i únic: no, ja, a les ràdios i televisions d’obediència espanyola, a TV3 no se’n va sentir d’altre.
Els mateixos que havíem esperat —més aviat, desitjat— una reacció diferent, desconcertats, vam provar de confiar en la darrera esperança que ens restava: si cap representant polític independentista era capaç d’entonar el més mínim mea culpa, ni per la seva poruga i acomodatícia reacció davant la sentència ni davant les violentes agressions de Policia i Mossos, encara ens quedava el Més_324, d’en Xavier Graset.
El programa que millor i amb major claredat havia representar l’obertura i la pluralitat del país, allí on teníem la fortuna de poder sentir totes les veus, allí on alguns deien el que ningú no deia, no ens fallaria. Alguna de les veus convidades aquell dia dirien el que alguns pensàvem: que, en primer lloc, el Govern i el Parlament començaven a ésser part del problema i no pas de la solució; i, en segon, que el comportament dels cossos policials a l’aeroport havia estat del tot inadmissible. I que, també en aquest cas, el Govern era, almenys, corresposable del que havia passat.
Malauradament, cap dels quatre convidats del dimarts —Ernest Benach, Mar Calpena, Magda Gregori i Josep Lluís Martí— no es van apartar ni un sol mil·límetre del missatge o la veu oficial: la culpa era, tota, de Madrid, i la Policia i els Mossos havien actuat correctament.
O el que és el mateix: allò que tan criticàvem dels mitjans de comunicació espanyols (un sol missatge, una sola veu, una sola perspectiva; cap visió diferent, divergent o alternativa) s’estenia, també, com una ominosa taca d’oli silenciadora, pels mitjans d’informació públics catalans.
Prohibit dissentir.
dilluns, 21 d’octubre del mmxix
© Xavier Serrahima 2019
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499
Altres articles de la sèrie:
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons