Als pobles costers de l’Empordà, asseguts als casino —la seva darrera illa de calma terra endins— fent navegar amb els dits les fitxes del dòmino damunt les taules macades de tanta història, la ratafia al davant, una pipa mig apagada als llavis, conversant amb el silenci de les hores i amb els seus antics companys, els vells pescadors —tot i que ningú ja no vol escoltar-los— afirmen que la mar ja no és el que era, que com el seu país no n’hi ha cap altre i que les pedres no parlen.
A ningú que fos un xic sensat se li acudiria dur la contrària a uns tals exemples de saviesa, però si el dijous 10 de juliol, a les 10 del vespre, s’haguessin acostat a la Muralla de Banyoles potser haurien vist com una llibretera i quatre joves i prometedors escriptors feien trontollar alguna d’aquestes seves definitives certeses: si el Pla de l’Estany no és l’Empordà, és el seu cosí germà; i si les pedres no parlen és, simplement, perquè, posades a escollir, prefereixen recitar o declamar.
Si més no, les de la Muralla banyolina —apadrinades per setzena vegada consecutiva per la Llibreria l’Altell a fi de cloure ben encimballades les seves activitats literàries— ho van fer, amb tant de convenciment, entusiasme, humor i germanor com delicadesa. Les pedres de la muralla, desvetllades del seu son dels segles mercès a la calidesa d’un tan nombrós com ben predisposat públic, alçaren la veu i es feren sentir.
Parlaren, i es van fer sentir, amb la veu màgica, consoladora i captivadora de la literatura. Parlaren… i reflexionaren, i recitaren, i declamaren, i rigueren, i feren riure, i s’emocionaren, i feren emocionar… I, sobretot, deixaren un entranyable, inoblidable record: el de les nits extraordinàries en les què la cultura i la bona companyonia es fonen en una cordial abraçada.
Sí, ben cert que sí: les pedres de la muralla parlaren. Primer, amb la veu de la Irene Tortós, la llibresca llibretera que fa tant de temps eliminà el terme “impossible” del seu diccionari particular, presentant els protagonistes de la nit banyolenca de les paraules. Després, amb les veus joves i curulles de passió, humor i d’energia de l’Adrià Pujol, la Llucia Ramis, en Yannick Garcia i l’Oriol Ponsatí-Murlà.
Des de la primera síl·laba de la primera frase del primer d’ells —“Jo no sóc la Llucia…, com podeu imaginar”, començà el begurenc— fins la darrera intervenció —“Jo tampoc no sóc la Llucia, ni l’Adrià, ni el Yannick; em podreu diferenciar pel barret, que per això me l’he posat, per evitar confusions,”, ho feu el de Figueres—, passant per les dos autors provinents de més enllà de les terres gironines, —“Jo si som la Llucia i venc de Palma. Bé, no venc de Palma, sinó de Barcelona, però som mallorquina, i estic ben contenta que m’hagen convidat a la Nit dels Narradors”; “Gent simpàtica que veniu als actes culturals, heu de saber que només per això ja us heu guanyat el cel; un cel que, per als meus companys de l’institut d’Amposta que practicaven rem estava situat just aquí, al canal de Banyoles”— es guanyen l’estimació i l’expectació dels assistents, amb la seva simpàtica naturalitat.
L’encís i la força de les seves narracions (dos contes d’Alteracions, un d’inèdit i el capítol “Houston” de Tot allò que una tarda morí amb les bicicletes, un extracte d’un dels relats de La nostra vida vertical i un de Barbamecs, sengles paràgrafs de Totes les estacions de França i la narració “L’himne”, respectivament), pregonament enriquides pels millors rapsodes que hom pot imaginar —ells mateixos, els seus conreadors— van fer la resta.
Les muralles recitaven, els escriptors els acompanyaven amb el seu ritme compassat, el públic els escoltava amb una atenció còmplice i alhora respectuosa, entre admirada i embadalida, les narracions s’anaven acomplint —només interrompudes, ara i adés, per les intervencions inesperades d’un parell d’espontanis d’ascendència andywharoliana, reclamant els seus cinc minuts de glòria i protagonisme efímer (un Sancho Panza Quixotesc en estat etílic avançat que no podria ésser més oportú; una defensora dels drets de les dones que no compartia el do de l’oportunitat del seu no-company no-conisseur)— i el temps semblava aturar-se. Fins i tot la nit, ennuvolada i fosca, semblava menys freda.
En acabar, una mar d’aplaudiments i ones de satisfacció entre els assistents posaven de manifest que a Banyoles no li cal disposar de costa per immergir-se en un oceà de literatura, fraternitat i bona companyia.
Un cop el públic hagué marxat, amb els relats ressonant-los encara al pensament, closos els llums, plegades les cadires com papallones damunt les flors, l’escenari buit, a l’improvisat cronista li fa la impressió d’albirar, mig de besllum, les ombres fugitives d’uns vells mariners sobre les pedres de la muralla. I sentir, en un sospir quasi imperceptible, el mormol d’una veu planyívola i nostàlgica —l’últim bleix de la veu de les pedres:
“Si ho sabessin, tots plegats, com els enyoraré… Si ho sabessin, com n’és, de dur, haver d’esperar, una altra vegada, tot un any sencer… Si ho sabessin, com l’arribo a gruar, el confort i la dolça companyia de les paraules… Si ho sabessin…, segur que vindrien més sovint! Si ho sabessin…”
divendres, 11 de juliol del mmxiv
© Xavier Serrahima 2014
www.racodelaparaula.cat