Tres anys, Anton Txékhov
És possible la felicitat conjugal?
Que la literatura russa del segle XIX és un oceà tan magnífic com enriquidor, que és gairebé un miracle, no ho descobriré pas jo ara i aquí. Com tampoc descobriré que Anton Txékhov és un dels més magistrals narradors de tots els temps. Per prendre’n consciència n’hi ha prou amb recórrer, en general, a qualsevol de les seves antologies i, en particular, als 24 contes que va traduir l’any passat Arnau Barios per a Club Editor.
Tenim la sort que el mateix traductor hagi reincidit, aquesta vegada oferint-nos Tres anys (три года), a Cal Carré. Una obra on literatura i humanitat, on art i condició humana no tan sols entren en contacte, sinó que es mesclen, que es dissolen, inextricablement, l’una en l’altra.
Condició humana
Com Dostoieveki —i com tants d’altres autors russos del seu temps que resulta impossible d’enumerar—, Txékhov és, en primer lloc, un escriptor de primera categoria, un creador (més aviat, re-creador) de vides humanes incomparable i inoblidable però, al mateix temps, i per això mateix, un coneixedor pregon d la condició o de l’ànima humana.
Per dir-ho amb major precisió, de les aigües interiors de l’ànima humana. De la del seu poble, de les ànimes humanes de la Terra Russa, de la Mare Rússia, atès que és, innegablement, rus, però, alhora, i per extensió o analogia, de totes les terres, llocs i Mares.
Perquè, com succeeix amb la majoria dels grans autors —i, a casa nostra, penso, per començar en l’Antoni Vidal Ferrando—, és la seva particularitat, el retrat del seu món, el que els converteix en universals, en retratistes de tot el món.
Precisió quirúrgica
Un món, uns mons, que retrata amb una precisió quirúrgica, amb el pols ferm però amb un tracte exquisit, elegant, que li permet que les seves peregrinacions pels inferns dantescos de la condició humana siguin transitables per a tothom. O el que és el mateix, que nosaltres, lectors i lectores, puguem, seguir-lo o acompanyar-lo sense patir més de l’imprescindible.
Acompanyar-lo i, sobretot, acompanyar els seus personatges. Personatges que, siguin de l’estrat social que siguin, acaben posant de manifest que pertanyen als ofesos i als humiliats. Que, tant els uns com els altres, formen part d’aquesta vida on les ombres, quan no la foscor, predominen per damunt de la claror.
Somni i realitat
Els personatges txekhovians, com els de Kafka, els de Ionesco o els de Beckett, no només es troben lluny, molt lluny, de qualsevol paradís possible, no tan sols paguen, amb escreix pel pecat original d’Adam i Eva, sinó que estan condemnats a (sobre)viure a l’infern.
Són personatges als què la realitat els ha obligat a renunciar a tots els somnis. Personatges que saben, d’allò més bé, que el romanticisme és una cosa de les novel·les i els contes infantils: “[A en Làptev, la Iúlia] li recordava aquella època en què també creia en Déu i anava a missa de vespres, quan havia somniat tant en un amor pur, poètic”, (p. 11, el subratllat és meu); “per aquí no n’hi ha gota, de lírica, hi ha tan sols barbàrie, vilesa, fàstic i res més”, (p. 21): “les novel·les també donen moltíssima importància a l’amor, però, ¿i si fos una exageració? ”, (p. 43).
Felicitat impossible
És per això, perquè saben que la felicitat és impossible, si més no, aquella felicitat romàntica, que aparella per sempre més els cors i les persones en un estat de perfecta compenetració —“S’havia aclarit tot, calia abandonar qualsevol vel·leïtat de felicitat personal, viure sense desitjos i no confiar en res, no somniar, no esperar”, (p. 35)—, que els personatges de l’autor rus no demanen l’impossible, com feien els joves del maig francès, sinó que opten —més aviat, es conformen— amb un cert benestar a la seva mida.
Un benestar que, massa sovint, es confon amb un cert equilibri. Amb un estat que els permeti deixar enrere el patiment constant en què viuen. Que els permeti, si no sortir del tot de les ombres entre les què viuen, trobar, de tant en tant un xic de llum.
Un bri de claror
O, si ni tan sols la llum no és possible, un xic, una unça o un bri de claror. Un bri perquè, sens dubte, la paraula que més es repeteix, quasi obsessivament, a Tres anys és infelicitat: “Quan algú està insatisfet i se sent infeliç”, (p. 15); “per fer desaparèixer aquella infelicitat que ja estava fart de carregar al coll”, (p. 35); “La vida se m’ha fet miques i no puc ser més infeliç”, (p. 50); …
Aquell bri de claror que els permeti deixar enrere la desesperació. Que els permeti maldar per trobar un lloc al món on no tot sigui foscor. Un lloc on la vida tingués, si més no, una mica de sentit.
Aquella mica de sentit que sembla que no pugui tenir. I, menys encara, quan una dona jove està condemnada a viure en “una ciutat de províncies”, (p. 9) on el futur que li espera sembla encara més fosc que el present: “A la vida havia conegut unes quantes velletes solteres, pobres i insignificants, que es penedien de tot cor i sentien una gran recança d’haver rebutjat els seus pretendents. ¿Li passaria el mateix, a ella? ”, (p. 44).
Tres anys
Si voleu saber, doncs, què pot passar, en tres anys, en la vida de dos personatges com en Làptev i la Iúlia; si voleu saber si els serà possible, almenys, comptar amb el benefici d’aquest bri de llum o de claror que tant desitgen, somnien o els cal; si voleu saber si és cert o no que, com afirma un altre dels personatges del llibre, “no hi ha dona que no sigui infidel”, (p. 23), encara que sigui potencialment, submergiu-vos en aquesta obra i descobriu-ho vosaltres mateixos i de primera mà.
dimarts, 2 de gener del mmxxiii
© Xavier Serrahima 2022
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499
Publicat a Catorze, cultura viva
Vols donar suport a les llibreries independents (a la Llibreria de guàrdia que tinguis més a prop de casa)? |
Veure la llista completa d’autors i autores i títols analitzats
Veure la llista completa de traductors i traductores de les obres analitzades
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional (CC BY-NC-ND 4.0)