Un estiu, Francesc Parcerisas

Viure en els altres

En un apunt de l’any 1953 dels seus Diaris —que tant de bo alguna editorial de casa nostra afrontés la genial temeritat d‘oferir-nos en català— Witold Gombrowicz escriu (tradueixo del francès): “La característica d’aquesta religió, com d’altra banda de qualsevol religió, és no admetre mai el dubte, rebutjar el saber”. Per més que ho pugui semblar, no es refereix a cap religió entesa com a tal, sinó a la dels poetes, més exactament, a la religió de certs poetes, la d’aquells que admiren per prescripció i no pas per gust o inclinació pròpia.

Llegir Un estiu, de Francesc Parcerisas, Quaderns Crema, maig del 2018, m’ha recordat aquest passatge. Imagino que l’associació ve donada, en primer lloc, per alguns dels seus comentaris sobre l’església catòlica, així com per la seva condició de poeta, però sobretot per l’exercici d’alliberament —gairebé gosaria dir, de despullament; de posar son cœur au nu, per dir-ho a la manera de Baudelaire— al quals s’ha lliurat, amb un descomplexament i un coratge tan desacostumat com d’agrair. Ens diu / escriu allò que li ve de gust i com li ve de gust dir-ho, sense preocupar-se gens pel «què pensaran?» o pel «què diran?».

És precisament aquesta naturalitat —que no cal confondre per res amb espontaneïtat, amb deixar volar la ploma tal com raja, car escriu amb una cura extrema, posant atenció fins als més (en teoria) ínfims detalls— el que, juntament amb la seva bellíssima i tan sensual i sensitiva, rememorativa, recreativa prosa poètica, el que crec que confereix major valor al seu diari. El que ens permet a nosaltres, lectors, abocar-nos al rierol d’aquesta obra seva per contemplar-hi el reflex d’un Narcís que —força més humà i generós que el grec— té molt més d’interès en les imatges dels altres que no pas en la seva.

Perquè si bé és cert que en aquest seu retrat d’un artista ja no gens adolescent que ens brinda parla d’ell, de les seves inquietuds i pensaments, ho és, encara més, que parla dels altres. De tots aquells altres (amics íntims, familiars, coneixences acostades) que, per la seva proximitat, ell no sent ni ha sentit mai com a tals; d’aquells (en teoria) altres que fa la impressió que sent com a més propis, com a més part de la seva vida —m’arriscaria a dir, de la seva pell, de la seva carn, del seu jo-en-el-món, del seu ésser-en-el-mon— que a ell mateix.

Això és (em sembla) tan cert que las majoria de les reflexions que destil·la el volum —reflexions tan i tan ben estructurades, amb un final que les culmina, conclou i arrodoneix amb tant d’encert, que sovint fan la impressió més d’articles de premsa que no pas d’apunts de diari— provenen, o, almenys, s’inicien del seu contacte amb els altres.

Amb els altres o amb aquest altre tan fet seu, tan íntimament sentit com a propi, com a part consubstancial, indissociable del seu jo, com és el món natural: les platges, el mar, el camp…

El paisatge entès —sentit, gairebé respirat— com a part integrant de la seva ànima; com el lloc on se sent més lliure i més alliberat, més ell mateix: “Un d’aquests dies, després d’una bona estona de lectura, em vaig ficar al mar per refrescar-me. Unes braçades, unes capbussades, uns minuts fent el mort i uns quants més deixant-me bressar per les onades o arrossegar-me per la mica de corrent”; “M’agradaria arrelar en aquest moment, ser aquesta aigua poc fonda, aquests còdols llepats pel temps, aquesta nit de llum i de festa que s’entrellaça amb la ranera suau de l’aigua que s’arrissa i se’m cargola als turmells amb una escuma diminuta, sense tenir necessitat de cap mena de consciència feixuga de res” (la transcripció és llarga però crec que imprescindible).

Serà, doncs, a través —més aviat, a partir— dels altres, de la relació que hi estableix (una relació no ja pregona sinó absoluta: no pot entendre les amistat ni els amors mai com a mitges tintes; en elles ho dóna tot i ho exigeix tot; s’hi aboca com si no hi hagués res més al món; com si tot en depengués; i per a ell, sens dubte, en depèn) que veurà, viurà i maldarà per entendre el món.

Per entendre’l o, com a mínim, per acceptar-lo, per mirar d’adaptar-s’hi, d’anar-hi encaixant encara que sigui una mica, d’anar reduint el dolor que les nafres d’un món que, a mesura que passen els anys i perd els amics —raó i sentit de la seva existència, del seu jo compost— va escolant-se-li entre les mans.

Un diari, esplèndid, que, en conclusió, ens parla, amb una veu inflamada i alhora amorosida, dúctil i flexible, preciosa i precisa, de tot i de no-res; d’aquest no-res que ho és tot; de les petites grans coses que, malgrats tots els malgrats, converteixen la vida de tots i cadascun del nosaltres en el més inesperat i meravellós dels viatges.

dimecres, 11 de juliol del mmxviii

© Xavier Serrahima 2018
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499

Altres anàlisis literàries de Quaderns Crema

Novel·les II Francesc Trabal	Clàssics per a la vida Nuccio Ordine	La decadència de la mentida Oscar Wilde	La pell de la frontera Francesc Serés	La llebre amb ulls d’ambre Edmund de Waal

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons