Resulta molt gratificant i tranquil·litzador saber que la història de la literatura ofereix de vegades una segona oportunitat a alguns escriptors que no mai havien escrit allò que tocava, sinó allò que creien que havien d’escriure; que no havien seguit el corrent, sinó els instints de la seva ànima. Com succeeix, des de fa un temps, amb Alfred Hayes, del qual Edicions 62, després de recuperar l’any passat Enamorats (1953), ha publicat Una cara coneguda (My face for the worls to see), traduït per Albert Torrescasana.
Una novel·la breu on el narrador explica, en primera persona, el seu encontre amb una noia arribada a Hollywood amb les habituals aspiracions artístiques, carregada de somnis i d’il·lusions, que ha anat prenent consciència de com pot arribar a ésser de llarg i costerut el camí de la fama; un camí que, per a ella, ni ha començat ni fa cap impressió que hagi de començar. Una noia que s’acostà a la Meca del cinema nord-americà enlluernada per les fulgors de les bambolines, però que no ha pogut més que entreveure, i patir, els seus clarobscurs.
Escrita en capítols breus, molt breus, i dinàmics, amb un llenguatge clar i senzill, directe, que defuig l’embelliment per quedar-se amb la precisió, l’autor nascut a Londres palesa de nou la seva gran habilitat en capir o aprehendre al vol tot un seguit de tranches de vie, de situacions en aparença intranscendents, però plens de vida i sentit. Moments que, per acumulació i vistos en perspectiva, determinen, si no l’esdevenir d’una existència, si més no, d’instants vitals cabdals.
Davant de la realitat d’un món que ben poc té a veure amb el caràcter idíl·lic que presenten les pel·lícules, la noia haurà d’aprendre a afrontar el dolor, la desesperança, la buidor i, per damunt de tot, la solitud. En una primera reacció, provarà de combatre una realitat que no vol acceptar cercant recer en el somni, en la fantasia, en la creença que encara tot és possible, que el camí és llarg però accessible, que cal molt de temps i paciència per fer-lo, per arribar allí on vol arribar.
Una fantasia i somni que anirà esvaint-se a poc a poc i que convertirà el seu món en encara més buit i més fosc, més sòrdid i llastimós; menys apte per viure’l. Un món on l’aparença de felicitat, que tot és al teu abast i que tot depèn únicament de l’esforç de cadascú, converteix la realitat en molt més insofrible; en un infern sense compassió darrera de la il·lusió de l’escenari.
Al mateix temps, aquesta obra constitueix una anàlisi o plasmació sobre les relacions de parella i, per damunt de tot, del matrimoni i els seus efectes —i defectes. D’una institució que té la seva arrel i el seu fonament darrer en l’amor entre dues persones però que massa sovint acaba desembocant més en un lligam rutinari, indissoluble, que té molt més de jurídic que no pas amorós.
En definitiva, una novel·la que ens permet (re)descobrir un autor que, potser precisament perquè ni era un geni ni pretenia ésser-ho, en el seu temps va passar molt més desapercebut que no es mereixia.
Publicat al Suplement de Cultura d’El Punt Avui, el 12 de juliol del mmxv
© Xavier Serrahima 2015
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons