Viva la roja (i la rojigualda)!

Un dels més grans intel·lectuals dels darrers cinquanta anys, el peruà-espanyol Mario Vargas Llosa declarà, des del cimal de la seva doble nacionalitat, que el gran càncer de les societats avançades era el nacionalisme. Ell, ferm defensor del cosmopolitisme i de la universalitat, afirmà que la Catalunya que ell havia conegut en temps de la dictadura, oberta i integradora, havia esdevingut provinciana en convertir-se en nacionalista. Per contra, l’estat espanyol, alliberat de la xacra nacionalista, havia alçat el vol.

Com sempre, el Nobel de literatura tenia raó: el regne d’Espanya no és ni ha estat mai nacionalista! En primer lloc, perquè a la seva immaculada Constitució, el terme “nació” no hi apareix; ni, molt menys encara, per a oposar-lo a la resta de “nacions” que composen l’estat. En segon lloc, perquè les institucions espanyoles mai no empren el terme nació per a res: denominacions com el debat sobre el estado de la nación o Radio Nacional española són inimaginables.

En tercer, i molt més important, quan no definitiu, perquè no hi ha ni una sola disposició legal que imposi la presència dels símbols nacionals espanyols —bandera, himne i idioma, principalment— per damunt dels dels territoris que el composen.

L’article segon —“La Constitució es fonamenta en la indissoluble unitat de la Nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols”— o el tercer, punt 1, —“El castellà és la llengua espanyola oficial de l’Estat. Tots els espanyols tenen el deure de conèixer-la i el dret d’usar-la.”— de la Constitució no existeixen.

Els de la LLEI 39/1981, de 28 d’octubre, per la qual es regula l’ús de la bandera d’Espanya i el d’altres banderes i ensenyes —”Article sisè. U. Quan s’utilitzi la bandera d’Espanya, aquesta ha d’ocupar sempre un lloc destacat, visible i d’honor. Dos. Si juntament s’utilitzen altres banderes, la bandera d’Espanya ha d’ocupar un lloc preeminent i de màxim honor i les restants no poden ser més grans.”— són impensables.

Per si n’hi havia algun dubte, la celebració de la recent Eurocopa de futbol ho ha posat novament de manifest. Per més que hi participava la selecció espanyola —o, més aviat, la selecció de futbolistes mercenaris del Regne d’Espanya i de les seves solidàries colònies— no hem vist ni un sol símbol nacional identificant-los.

Conscients tant de la superioritat moral del cosmopolitisme com del lamentable estigma provincià del nacionalisme —i, amb major raó, de la seva exhibició— que predicava Vargas Llosa, els símbols nacionals espanyols no s’han fet servir per a res ni han tingut cap mena de visibilitat. I, menys encara, els més nacionalista —i, per tant, execrable— de tots els símbols nacionals: la bandera. Qui ha vist, des de fa quinze dies, que algun espanyol fes onejar la rojigualda com a símbol d’exaltació nacional?

Universalistes com són, mai no se’ls hauria acudit fer com els catalans i catalanes, que som tan primitius i acomplexats que amaguem les nostres misèries i privacions sota la nostra senyera, en comptes de pensar en el bé comú universal o interplanetari! Si n’hem d’aprendre, nosaltres, dels espanyols…, si n’hem d’aprendre!

Per començar, ja seria hora que aprenguéssim que si volem deixar d’ésser nacionalistes —si volem una selecció catalana de futbol, per exemple— el primer (i únic) que ens cal és convertir la nostra nació en Estat. O el que és el mateix: l’estatut (i el pacte fiscal) que ens cal és el de Portugal!

Ens hi posem, amic Mas?

 dilluns, 2 de juliol del mmxii

© Xavier Serrahima 2o12