La clau de volta, Joaquim Amat-Piniella
D. Sam Abrams comentava amb satisfacció no fa pas gaire al Suplement de Cultura d’El Punt Avui que en “l’actual panorama editorial […] encara es produeixen autèntics miracles”, com el de “la recuperació total del llegat literari de Joaquim Amat-Piniella”, mercès a la gosada consciència i responsabilitat literària de tres editorials: Edicions de l’Albí, Ensiola Editorial i Club Editor.
Aquesta darrera fou la que publicà, l’octubre de l’any passat, La Clau de volta, la novel·la inèdita de l’escriptor manresà. Novel·la que, tal i com ens informa Maria Bohigas en la seva “Nota editorial” arribà finalment a les llibreries “mig segle després d’escrita”, la qual cosa suposa una veritable “prova de foc per a ella”, (pàg. 10), atès que el pas del temps acostuma a esdevenir un jutge implacable, que, un cop superades les modes i els gustos contingents, acaba situant cada obra al lloc que li correspon.
Segurament per això, a algun que altre lector o lectora, escarmentat, amb raó, per l’edició pòstuma de creacions literàries presentades com a presumptament genials que els seus autors havien preferit desar al calaix, li farà basarda acostar-se a aquesta. Si sent un tal temor, pot posar-li remei fàcilment donant un cop d’ull a la llista dels quaranta-sis volums que l’han precedit en la col·lecció “El Club dels Novel·listes”; comprovarà que el criteri primordial —sinó l’únic— ha estat sempre el de la qualitat, el del convenciment complet amb el llibre que es publica.
En el d’Amat-Piniella ens submergim ja de bon començament en l’argument, en el trencament o tràngol definitiu —la mort del pare— que ho capgirarà tot, que situarà a tots i cadascun dels membres de la família (excepció feta de la mare: “valia més no comptar-hi. La dona era tota ella un dolar llarg i arrelat, un arbre que feia nosa al mig del pas”, pàg. 15) en una cruïlla decisiva de la seva vida que no poden ignorar, que els obliga a decidir i a actuar; a mostrar al món, però sobretot a ells mateixos, qui i com són; si són capaços d’estar a l’alçada de les circumstàncies o si són superats per elles —si són homes o ratolins, per expressar-ho en un títol de John Steinbeck.
En unes tals condicions, que no permeten la fugida ni la indeterminació o el laisser passer —el “qui dia passa, any empeny”, que diríem en català—, no tan sols cauran totes les màscares i tots lluiran els seus rostres vertaders —físics, però encara més psíquics: “L’autenticitat era una ventada que enfonsava portes i finestres”, (pàg. 165)—, sinó que cada nou pas endavant (o, més exactament, cada nova vegada que la manca de determinació, la indecisió: “Val més amagar el cap sota l’ala”, pàg. 85) anirà convertint la situació en més i més delicada, en més i més insostenible; l’anirà empenyent penya-segat avall, sense que res ni ningú pugui deturar-la.
Clara, la filla que sempre s’ha escudat sota l’ègida del deure —“darrere el dolor hi havia el deure”, (pàg. 16); “el deure tenia una gran amplada”, (pàg. 19)— prendrà aviat consciència que els camins diversos que emprenen els membres d’una mateixa família no només no acostumen a ésser comuns —“tenir la mateixa sang no vol dir ser de la mateixa condició moral”, (pàg. 18)—, sinó que normalment es bifurquen tant que no tornen a coincidir ni tan sols a l’infinit. I que en aquest món on cadascú sembla tenir el seu lloc, el seu rol, assignat, immutable, el seu és el del deure, el de l’abnegació: “Ella formava part de la representació. Hi tenia el paper de ser bona noia, d’ajudar”, (pàg. 41).
No hi ha dubte que per a ella, com afirmava Jean-Paul Sartre a Huit clos, l’infern són els altres. O, si més no, l’altre, el Julià, el germà esgarriat que es va perdre ja fa tant de temps; aquell pobre pusil·lànime de “somriure trist”, (pàg. 56), en el qual únicament la seva mare hi continua creient —o, per dir-ho amb major escaiença (i amb una expressió dostoievskiana) hi voldria creure: “Esperava veure’l entrar d’un moment a l’altre. S’agenollaria al costat del llit i es penediria de tot”, (pàg. 32).
Però en una època on déu ja fa temps que és mort, on l’ésser humà està obligat a “defensar-se contra el buit que l’envolta”, (pàg. 84), on “els esborradissos silencis […] feien guàrdia a cada cantonada”, (pàg. 81), la del fill pròdig no és més que una faula benintencionada del tot superada, sense cap versemblança ni realitat. I el fill perdut, per més que s’ho proposi, ja no podrà tornar mai, atès que s’ha convertit en “un estrany, un intrús”, (pàg. 36), incapaç de reconèixer com a seu res del que va deixar enrere: “una cambra desconeguda, malgrat haver-hi dormit cada nit durant vint anys”, (pàg. 31).
Un nàufrag que ha fet naufragar la seva família, un home que, per més que es vanti d’ésser superior als altres per haver-se alliberat dels feixucs llasts dels costums i dels convencionalismes —“Sóc lliure, sóc lliure perquè puc triar. I tot té més sentit que abans, molt més sentit”, (pàg. 62)—, incapaç de fer un ús madur i responsable de la seva llibertat—“La llibertat d’en Julià era anar a remolc dels amics”, (pàg. 60)—, i sobrepassat per complet per l’exigència que això suposa —“amb molta fatiga a l’ànima”, (pàg. 131)—, acabarà sucumbint a l’encara més feixuga, exigent, contundent i intransferible condemna a ésser lliure.
Vençut, apostarà per “una sortida fàcil”, (pàg. 87), que ni existeix ni pot existir, per alliberar-se de les càrregues de l’existència fugint —“Me’n vaig del país. Fujo.”, (pàg. 149)—, sense tenir present que hom pot fugir de tot menys d’ell mateix, del jo que t’has anat bastint amb el pas dels anys; que, per més lluny que et proposis d’allunyar-te, “la buidor que portes dintre et seguirà on vagis”, (pàg. 150).
Publicat al Suplement de Cultura d’El Punt Avui, el 2 de maig del 2014
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons
Vols comprar el llibre “on line” i rebre’l còmodament a casa teva?
Fes “clic” aquí.