Els papers pòstums del Club Pickwick, Charles Dickens
Ja ens temíem que aquest país petit nostre, escanyat per la doble plaga de la crisi i el colonialisme —que han acabat convertint la cultura en el més prescindible dels luxes— balafiés l’oportunitat de celebrar com cal el segon centenari del naixement d’un dels més grans novel·listes de la història, quan, tot d’una s’ha produït un d’aquells rars miracles que tan sols tenen lloc molt de tard en tard: la publicació, en edició conjunta d’A Contravent i Traduccions inèdites, d’una nova traducció d’Els papers pòstums del Club Pickwick, (The Posthumous Papers of the Pickwick Club), de Charles Dickens.
Disposant com disposàvem de la versió de Josep Carner del 1934, que compta amb una aura de versió canònica, quasi intocable —“Dickens traduït per Carner és dues vegades Dickens”, s’havia arribat a dir— l’editor, al seu bloc, es pregunta: “un altre Pickwick és possible?” El traductor, al seu web, hi respon afirmativament, raonant-ne els motius. Nosaltres, modestament, concedim amb ell: no tan sols és possible sinó, almenys, convenient.
No pas per demèrit de la versió del colossal poeta barceloní —tot i que, en algun moment, faci més aviat la impressió que “Dickens traduït per Carner és dues vegades… Carner!”— sinó perquè, venturosament, ja hem superat la necessitat de salvar-nos els mots que convertí la majoria de les seves traduccions en honorables tasques de preservació lingüística, que dificultaren que la prosa àgil i llegidora de l’autor de Conte de Nadal fos conservada sempre amb la deguda fidelitat.
Deixant de costat aquests aspectes meta literaris, és probable que el primer que sorprengui al lector habitual del immens novel·lista anglès —si és que una tal beneïda espècie existeix a casa nostra—, en submergir-se en aquesta voluminosa obra és el seu caràcter humorístic, tan allunyat de la imatge que recordem dels seus llibres més coneguts (Oliver Twist, David Copperfield o Grans Esperances): la llàgrima, ha estat substituïda per la rialla; la tragèdia, per la comèdia.
En comptes de seguir les petges d’Èsquil o de Sòfocles, com podríem esperar, Dickens irrompé en el camp de la literatura seguint les d’Aristòfanes i Terenci: amb una orientació humorística que es burlava de tot i tot ho capgirava: per més que els protagonistes principals de la novel·la formen part de les classes adinerades, són les mitjanes i, principalment, les baixes les que esdevenen nuclears. El servei i classes menestrals —que ostenten el rol dels esclaus en el teatre grec— no només els fan ombra cada vegada que apareixen en escena, sinó que els resolen tots els seus conflictes.
Aquells conflictes, tot i bàsics, les classes altes no són capaços ni d’acarar. Samuel Pickwick, l’insigne president del Club que duu el seu nom, és un Oblómov abans d’Oblómov: una superba encarnació de l’aristòcrata empobrit físicament i espiritual, de l’home superflu, incapaç prendre decisions. Esdevé l’epígon dels tan gloriosos com admirables personatges de les novel·les de Jane Austen. D’aquells inabastables aristòcrates victorians, immersos en la seva ociositat atuïdora i anorreadora, que consumeixen miserablement les seves rendes tot consumint-se ells mateixos.
La societat del primer terç del segle XIX que ens presenten els doctes membres del Club Pickwickià no serà ja la que reflecteix el mirall shakespearià, ans una mostra avant l’heure del callejón del gato de Valle-Inclán: una imatge més real quant més estrafeta i deformada. La corrosiva i implacable sornegueria del geni de Portsmouth, més que no pas descriure-la, duu a terme una anatomia —una brutal i indeleble acta de defunció— de les classes altes de la societat del seu temps, condemnades a ésser substituïdes per la burgesia, que avança sense aturador.
Aquest canvi de centralitat social de la classe dominant, present al llarg de tota l’obra, esdevé encara més palès a les vidriòliques escenes que tenen lloc a les Sales d’Assemblees de Bath (p. 744 i ss), convertides en l’antítesi de les exquisides i honorables festes i celebracions austenianes; en una visió, severíssimament càustica, de l’aristocràcia esguardada des de darrera del mirall burgés: “Gandulejant a prop de les portes (…) hi havia diversos grups de joves ximplets, mostrant varietats diverses de presumpció i estupidesa, divertint tota la gent assenyada de prop seu amb la seva beneiteria i vanitat”.
Segurament és aquesta raó, junt amb la més que palesa inspiració quixotesca, la que induí a Dickens a escollir un home d’edat avançada com a protagonista de l’obra, que ho és tot menys un Bildungsroman convencional. Al contrari, en comptes de tractar-se d’una novel·la de formació —física, cultural i moral, però sobretot existencial— d’un protagonista des de la seva joventut fins a la seva maduresa, ens mostra els catastròfics efectes que provoquen en un home madur i els seus acompanyants gens il·lustrats “els seus viatges (…) per al progrés del coneixement i la difusió de l’aprenentatge” (p. 22).
Tal i com succeeix amb El Quixot, el nen gran que és en realitat l’(anti)heroi dickensià acabarà descobrint, a base d’una interminable successió de patiments provocats per l’explosiva combinació entre la seva arcàdica innocència i la seva invencible incapacitat de decidir, que el seu quest existencial estava fatalment condemnat al més irremeiable dels fracassos.
Què, talment com el seu model, hauria fet millor quedant-se a casa. El destí de tots dos, una vegada afrontat el món exterior, tan desconegut com incomprensible, no podia ésser altre que la mort: física en el cas de l’enfollit hidalgo manxec; espiritual o metafòrica —reclusió en la caseta i l’hortet— en el cas de l’ingenu cavaller londinenc.
A l’evident ascendència cervantina devem, igualment, la presència del personatge més destacat, emblemàtic i inoblidable de la novel·la: Sam Weller. Com Sancho Panza, el criat de Pickwick —antagonista i alhora imprescindible complement del seu amo— l’acompanyarà fidelment a partir de la seva segona sortida. Si l’escuder del Quixot no entra en escena més que a partir del capítol 7 de la primera part, el servent de pickwickià no serà contractat fins el capítol XIII.
La similitud o el paral·lelisme entre els dos crucials personatges es fa més patent perquè no únicament actuen d’una manera similar i compleixen una idèntica funció —permetre als seus respectius senyors entrar en contacte amb la realitat, esdevenint la seva consciència, posant seny allí on ells llauren desraó— sinó que, mentre Sancho se serveix constantment d’una incessant successió de refranys i proverbis, Sam, el seu sòsies anglès, recorre incessantment a un devessall indeturable de divertidíssimes reflexions: “i espero que la nostra coneixença sigui llarga, com va dir el cavaller al bitllet de cinc lliures” (p. 529); “Només he ajudat a la naturalesa, tal com va dir el metge a la mare del noi, després de causar-li la mort en una sagnia” (p. 979).
Amb tot, no és la quixotesca l’única influència que plana damunt d’Els papers pòstums del Club Pickwick. Alguns referents antics són igualment palpables. A fi d’assolir la seva impagable força irònica, Dickens no dubta en servir-se d’evidents elements paròdics d’obres clàssiques, escandallats, especialment, de la infinita arrel homèrica.
Però no tan sols d’ella: si, per una banda, Samuel Pickwick és una diàfana transposició —satírica, caricaturesca— d’un Odisseu o Ulisses modern, és alhora un Jason rediviu acompanyat pels seus estrafolaris i malastrucs Argonautes (Tupman, Snodgrass i Winkle): “envoltat pels homes que s’havien ofert a compartir els perills dels seus viatges, i que estaven destinats a participar de la glòria dels seus descobriments” (p. 25). Un heroi clàssic que té al seu davant colossals tasques de caire herculi. Portades a l’extrem i ridiculitzades, no cal dir-ho: només deixar enrere el portal de la llar, ja duen a terme la seva primera gesta heroica… barallant-se amb el cotxer!
Un bon exemple de la seva voluntat paròdica és l’inici del capítol II —“Aquell puntual servidor de tota feina, el sol, acabava de sortir i de començar a difondre llum en el matí…” (p. 29)— que calca el clàssic i preclar començament del Cant III de l’Odissea: “Ja el sol deixava la mar de bellíssimes aigües, pujava pel firmament de bronze, fent llum per als déus que no moren i per als homes mortals…”. L’autor de Temps difícils mantindrà la sarcàstica equiparació entre el seu personatge i els déus afegint a continuació: “(…) quan el senyor Samuel Pickwick s’alçà com un altre sol d’entre els seus sons, obrí d’una revolada la finestra de la seva cambra i mirà el món de sota”.
Amb tot, tant o més important que les seves fonts d’inspiració ha estat la pregona petja que Pickwick ha produït, a la seva vegada, en d’altres obres posteriors. En primer lloc, podem rastrejar la seva ombra allargada en Bouvard et Peuchet, una obra molt inferior que Flaubert, en una lletra escrita a Adèle Perrot, considerava que seria —com la seva predecessora— “una mena d’enciclopèdia de la bestiesa humana”.
En segon, i principalment, en el magistral L’idiota de Dostoievski. No hi ha cap gènere de dubte que l’home bo i íntegre que és el Príncep Mixkin li deu molt al personatge dickensià caracteritzat per “una expressió de filantropia universal”, per la “benevolència general” (p. 44), per ésser “la personificació mateixa de la bondat i la humanitat” (p. 113).
En síntesi, podríem dir que és convenient donar la benvinguda a aquesta traducció de Miquel Casacuberta, més fidel a la prosa directa i gens recargolada de l’autor anglès, que permet de nou assaborir el plaer de capbussar-nos en l’hilarant viatge de descoberta que duen a terme dos dels personatges més fantàstics i inoblidables de la literatura de tots els temps: Samuel Pickwick i Sam Weller. Si ens decidim a acompanyar-los, no tan sols aprendrem l’abismal que separa l’humor intel·ligent del que no ho és —l’humor d’allò que pretén ésser-ho— sinó que ens acabarà sabent greu que Charles Dickens dediqués només mil dues-centes pàgines a aquesta magistral obra seva.
© Xavier Serrahima 2o12
Publicat al Suplement de Cultura d’El Punt Avui, el 10 de maig del mmxii
