Divertimento en Do Major
Les editorials, i més quan s’acosta Sant Jordi —el Gran Drac que manté segrestada la literatura— tenen una certa tendència a abusar, innecessàriament, de termes com “obra mestra” o “llibre de l’any”, fins a tal punt que, si haguéssim de fer cas de les contracobertes o de les faixetes dels llibres, no només seríem la generació més afortunada de la història de les lletres (s’escriuen tantes obres mestres cada temporada…) sinó que tindríem gairebé tants llibres de l’any com dies té l’any.
És per aquest espiral hiperbòlic —d’obres mestres tan sols se n’escriuen quatre o cinc, cada segle— que no hi ha cap necessitat de definir com a tal el darrer llibre de Jaume Cabré, Quan arriba la penombra, publicat per Proa, principalment perquè fa la impressió que el mateix autor no hagi tingut la intenció d’oferir-nos una obra mestra, sinó una obra magnífica; quan el que ha volgut, expressament —ens ho fa avinent en l’epíleg: “Normalment, estic embarcat en una novel·la, […] però de tant en tant, quan com qui per fer un descans atraca en una illa desconeguda, escric algun conte” (pàg. 275)—, no és tant oferir-nos una simfonia sinó un divertimento; un llibre “suau, ben conduït” (pàg. 177), molt ben escrit.
I ha volgut fer-ho perquè ell, com a bon amant i entès en música, sap que el que diferencia, per damunt de tot, un divertimento d’una simfonia no és tant la qualitat, sinó la quantitat d’instruments, el seu format més reduït. I que, per tant, que hi ha divertimentos que, a petita escala —només cal escoltar, per dir-ne un de sol, el Divertimento en Mi bemoll major K. 563, de Mozart per adonar-se’n—, no tenen res a envejar a les grans simfonies. I, sobretot, perquè encara sap millor que els contes i les novel·les requereixen —o, millor dir, agraeixen— maneres de fer, d’escriure, diferents; que, per expressar-ho en termes esportius, una cursa ràpida no es pot encarar igual que una marató (i totes dues són igualment apassionants).
És per això que els nous relats de Cabré, esplèndids, s’allunyen —per parlar únicament de narradors de casa nostra— dels de Mercè Rodoreda per acostar-se més als de Pere Calders, Manuel de Pedrolo o Quim Monzó, escriptors que no quan redacten contes no tenen tant la intenció d’obsequiar-nos amb plats d’haute cuisine —en ocasions, com li succeeix a Borges, d’excessiva, vanitosa haute cuisine — sinó amb plats que, sense renunciar en absolut ni al sabor ni al plaer, siguin, per damunt de tot, deliciosos; plats per llepar-se’n els dits.
I si ho fa, Cabré, no és pas perquè no pugui oferir-nos unes menges tan exquisides i delicades, tan mil·limètricament perfectes, com les de Rodoreda o Borges, sinó, en primer lloc, perquè no n’ha tingut la intenció. I, en segon, perquè la seva situació literària actual, au-dessus de la mêlée, per damunt del bé i del mal literari —la seva estada a Polònia, ningú no és (prou) profeta a sa terra, ho va deixar en evidència—, li permet el luxe d’escriure el què vol i com ho vol escriure, amb absoluta llibertat. Tenint com té la seva obra feta, ja no li cal demostrar res a ningú i, per tant, pot fer, exactament, el que li plau.
Entre d’altres raons, perquè, fer el que li plau suposa (o pot suposar, almenys), per a qualsevol artista —que li ho demanin a Picasso o a Bartók— “culminar el somni de la seva vida” (pàg. 175). I llegint Quan arriba la penombra fa la sensació que el que el somni que tenia, ara mateix, l’autor de L’ombra de l’eunuc era, fonamentalment, gaudir mentre escrivia i fer gaudir al lector, quan la llegís.
Un gaudi compartit que, alhora, li brindés, metafòricament, l’oportunitat, “d’amagar-[s]e dins d’una simfonia de Mahler” (pàg. 177). O el que és el mateix, atansar-se a la narrativa fantàstica caldersiana i pedroliana —i, en aquest segon cas, penso en el recull Violació de límits— i jugar, en el sentit més lúdic, literal (i literari) del terme, no només amb l’art màgica de l’escriptura sinó, ensems, amb els personatges, amb l’espai i el temps. I, ensems, posar de manifest, amb gran mestratge, “el poder que té l’autor damunt dels seus personatges com si fos un déu” (pàg. 226)
Un poder demiúrgic que li ha permès, en sigui més o menys conscient, en les narracions «Claudi», «Nunc dimittis» i «Punt de Fuga» —un relat sublim, antològic, que per ell sol ja justificaria amb escreix la lectura del volum— entrar ell mateix en els seus contes, formar part de la seva literatura. Perquè quan un dels seus personatges diu que vol “entrar dins del quadre” (pàg. 177), i després ho duu a la pràctica, és el propi Cabré qui entra dins la seva literatura, qui traspassa els límits per anar més enllà, per deixar la seva petja en el quadre (llibre) que pinta (escriu).
Perquè, encara que sigui inusual en la seva obra, el que fa és passar a l’altre costat, veure-ho tot des d’un altre punt de vista; veure-ho des de dins; no limitar-se a escriure-ho, sinó viure dins (i des de dins) de l’escriptura; fer el pas de ratlla —per dir-ho amb un títol molt adient de Pedrolo, on la mort (un dels temes d’aquesta obra cabreriana) i els assassinats són molts presents— que converteixi l’inversemblant en versemblant; l’impossible en possible —a «Claudi», ja reconeix que “el que estava vivint” el protagonista “era impossible” (pàg. 103).
És per això, segurament, que, de la mateixa manera que en aquest magnífic divertimento alguns dels personatges dels contes suara esmentats surten i entren en un mateix quadre —i això confereix, sens dubte, al recull, “[el] lligam, [l’]atmosfera comuna, [la] relació no necessàriament argumental, però relació al cap i a la fi” (pàg. 276) que, segons Vicenç Riera Llorca (veure l’èpíleg), és esencial per als reculls de narracions—, els personatges dels altres contes també es comuniquen i es relacionen, entren en contacte i van establint uns lligams íntims, imprescindibles, que donen cohesió al llibre, que el converteixen en una mena de petita (i molt coherent) comédie humaine; una comédie humaine de butxaca que es clou, magníficament —i no cometré l’error de desvetllar res abans d’hora— en l’últim paràgraf de «L’Ebre», el darrer conte.
I, en aquest punt, també l’autor va més enllà, atès que, més que no pas una atmosfera o un nexe de connexió subtil entre les narracions, el que crea és una relació (més aviat, interrelació) fortíssima, indestructible, entre (gairebé tots) els relats. Una interrelació que —com podem veure en el final de la segona— ja (pre)existia en les dues narracions, “Poldo” i “Pandora” publicades en les antologies de les Trobades d’Escriptors al Pirineu. I va més enllà perquè aquest recull, sense deixar d’ésser —i aquest és un gran mèrit— un aplec de narracions és, al mateix temps, una mena de novel·la o de pre-novel·la. O, si més no, un teixit novel·lístic (o pre-novel·lístic) on els personatges creen un món, un lloc on viure i (inter)relacionar-se.
Una relació o afinitat que es manté, encara que sigui només parcialment, en els aspectes formals —predomina la narració en primera persona, tot i que, afortunadament, des de prismes ben diversos (rics i complementaris)— però, sobretot, en els argumentals: més que de penombra, convindria parlar de foscor; més que la pintura lluminosa de J.F. Millet, el referent pictòric hauria d’ésser el clarobscur (o, més exactament, del tenebrisme) de Caravaggio.
De tenebrisme, en primer lloc, perquè la mort i els assassinats són la temàtica recurrent de l’obra, però, sobretot, pel component moral que suposa aquest viatge al fons de la nit de Cabré, aquesta profunda incursió (i immersió) no tant en els baixos fons socials o geogràfics, sinó en els morals. No és tant crucial la presència de la sang, de la violència, sinó la indiferència o fredor moral que mostren els personatges.
El primer conte assevera que «Els homes no ploren», però, en realitat, no plorar és una (nova) metàfora; una metàfora d’una civilització progressivament deshumanitzada, que ja no sent, que ja no compadeix, que ha convertir l’empatia en un terme anquilosat : “va tancar la porta de casa per sempre més i es va esforçar per deixar caure unes llàgrimes de tristesa i potser de dolor, però no se’n va sortit, perquè els homes no ploren” (pàg. 49); “si d’alguna cosa m’he penedit no ha estat de tot el que he fet sinó d’haver-me deixat caçar d’una manera tan estúpida. No sento cap mena de remordiment pel que vaig fer” (pàg. 116); “vaig fer un gran pas a l’hora de posar durícies a l’ànima” (pàg. 135).
En definitiva (per no allargar-me més del que ja ho he fet, i obligant-me a quedar-me al pap més que no voldria: al contrari que el Ferriol de «Nunc Dimitis», “Ara [no] ho puc dir tot”, pàg. 133), jo no la definiria com una obra mestra —només el temps, el suprem jutge artístic, les consagra—, però sí una obra magnífica; una obra que es llegeix amb goig (i amb passió) des de la primera a la darrera pàgina; una obra que ens “emociona[…] [pregonament] amb l[es] [no gens] simple[s] rememoracio[ns] d’un[es] històri[es] inventad[es]” (pàg. 257) —els afegits, en cursives, són meus
I, el que és (molt) més important, una obra que ens contagia el plaer, incomparable, de la lectura; que ens convida (gairebé gosaria dir, entrena o prepara el nostre paladar artístic i literari per)— a acostar-nos a les (grans) obres mestres; que ens fa venir desfici per llegir-les.
dimecres 12 i 18 d’abril del mmxvii
© Xavier Serrahima 2017
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons