Amors i laberints, Antoni Vidal Ferrando

Viure en les paraules

Que per a un artista vida i obra són el mateix —o, més exactament, que l’obra és el producte, madurat, macerat, de la seva existència— hauria d’ésser tan obvi com que el blau i el groc quan es mesclen es converteixen en verd. Malauradament, a les lletres catalanes actuals hi ha tants —massa— autors que han après a escriure, que no fan més que aplicar les regles i consells, o sigui, les receptes, dels professors de literatura, que aquesta simbiosi entre vida i art s’ha anat esvaint: aprenent han perdut la veu pròpia literària que el viatge de la seva vida els hauria anat modulant.

És per això que capbussar-nos en Amors i laberints, el dietari que va escriure Antoni Vidal Ferrando entre els anys 2008 i 2010 (Ensiola Editorial, 2010) és una sublim manera de rescabalar-nos de tanta orfebreria sense ànima, de (re)trobar-nos amb un escriptor que xopa la seva ploma al cor, que ens parla des del més pregon del seu esperit; des d’aquella veu, feta de fons i de forma, que els anys han anat definint i conformant; d’aquella veu, íntima i poderosa alhora, que ell sent al més endins de l’endins i que malda per transcriure en l’inaferrable argila de les paraules: “Les paraules són reptes, són ocells que dansen  dins la boira”.

Per assajar de superar aquesta impossibilitat —com dir, en mots que se’ns fan escàpols, allò que (mig) sentim, allò que ni nosaltres mateixos estem segur d’entendre?— probablement tan sols hi ha un camí; un camí tan difícil com inaccessible; el que resseguí, amb tanta fortuna, Joan Miró: recobrar l’esguard de la infància, d’aquell ésser originari per a qui tot és nou, per a qui tot és meravella i descoberta —meravellosa descoberta, en realitat: “Just era un nin sensible amb l’estrella d’un somni al bell mig del front. Si existeixen els meus llibres és perquè va existir aquell nin, amb el cor sensible”.

Gosaria esmenar-lo una mica, afirmant que si existeixen els seus llibres, i aquest en concret, no és tant perquè “va existir aquell nin”, sinó perquè segueix vivint —i duent el timó de la sensibilitat— dins seu; perquè el nen ha s’ha fet gran però no però no ha deixat enrere el gust per la descoberta. Perquè segueix jugant amb la “campaneta daurada del meu carret de fira” i amb el “cavallet de cartró de mig pam, tot pintat” de Joan Salvat Papaseit; perquè, al contrari de Gabriel Celaya, atènyer “el uso de razón” no li ha fet perdre “el uso del misterio”.

I és aquest home, amb ulls d’adult però amb cor d’infant, qui ens parla, qui, havent viscut molt, ens escriu i ens descriu la seva vida. La seva vida i el seu món que són, també, els nostres. En n dietari, meitat en prosa, meitat líric, que, com tots els grans dietaris, és molt més que un dietari: és, per damunt de tot, conjuntament amb la resta de la seva obra, amb els seus reculls poètics al capdavant, la plasmació artística de les petges indelebles que el seu caminar pel món ha deixant en el seu esperit.

Perquè els diaris o dietaris dels escriptors, dels artistes, en general, són diferents; diferents dels que escriuen les altres persones. No pas per voluntat, per egolatria, per fer-se veure, per situar-se au-dessus de la mêlée, sinó per necessitat, per necessitat interior: perquè a l’artista li cal explicar i, encara més, explicar-se: “no escrivim per contar les nostres vides ni les dels nostres avantpassats o les dels paisans, sinó per entendre-les millor”. Perquè, ell també, com ho feia Blai Bonet, escriu “per expressar de manera personal la realitat col·lectiva, per donar testimoni del seu temps, per abolir el misteri”.

I si en algun lloc rau el misteri —aquest no sabem què sabem, però sabem que volem saber— és en “els laberints de l’ànima”, en el fons del fons, en aquest inconscient que no coneixem, o no acabem de conèixer, però que ens conforma tant com ens intriga: “més que les respostes, m’interessen les preguntes i les possibilitats”.

En aquest inconscient on hi té tant de pes la infància i l’adolescència. Per dir-ho en mots de Charles Baudelaire —la citació és llarga, però, entenc, inexcusable: “Tots aquells que han reflexionat sobre la seva pròpia vida, que han girat sovint la seva mirada enrere per comparar el seu passat amb el seu present […] saben quina part immensa manté l’adolescència en el geni definitiu d’un home. És llavors que els objectes endinsen profundament les seves empremtes en l’esperit tendre i fàcil; és llavors que els colors són enlluernadors, i que els sons parlen una llengua misteriosa. El caràcter, el geni, l’estil d’un home està format per les circumstàncies aparentment vulgars de la seva primera joventut.*”

Per atansar-se a aquest inconscient res millor que deixar-se dur, que permetre que sigui el cor qui parli, i que ho faci amb absoluta, indispensable, llibertat: “l’art és pura insubordinació i comença on acaba l’hegemonia de les escoles”; “la literatura només té compromís amb ella mateixa”.

Una llibertat, completa, sense matisos ni dubtes, que també cal que adopti, inexcusablement, el lector: “el que jo deman a un artista és que estimuli la meva vida emocional i intel·lectual”. Cal —o, més exactament, convé, car art i obligació són dos conceptes incompatibles— que es deixi seduir, que el que llegeix interaccioni amb els seus sentiments i emocions: “El concepte que tenim de les coses […] depèn de l’estat d’ànim amb que les percebem i de les fantasies que aquestes coses són capaces de generar”.

Si ho feu així, us adonareu que, malgrat les aparences —les màscares i els laberints, que tracen camins perdedors per trobar-nos— els apunts escrits en prosa i els escrits poètics són indiferenciables. Que, en realitat, només els distingeix el ritme, el to, però que la melodia —aquesta melodia que, al final, conforma una simfonia de vida, de personalitat, del viatge de l’existència— és la mateixa. Que Vidal Ferrando escriu —s’escriu i es descriu—amb paraules que provenen, totes elles, sigui quina sigui la seva plasmació, la seva intensitat lírica, del més endins; del jo que tan sols pot (provar de) definir-se en paraules; que només pot dir sense dir del tot; mig dient, entredient o, senzillament, no dient.

I per no dir —per dir, sense dir-ho, el que no sabríem dir— cal recórrer a les paraules. A les paraules senzilles. A la més absoluta simplicitat, que és la més difícil de totes les arts. Perquè, per més que tants vanitosos confusos —i mestres de vanitosos confusos— s’ho pensin, el dir senzill és el més difícil de tots. Amb quatre consells, un xic de recepta i un molt de vanitat i de confusió, escriure difícil o elevat és molt fàcil, se’n pot aprendre en quatre dies mal comptats, però, per aprendre a escriure fàcil, de manera senzilla, planera —fent brillar els mots més simples i quotidians, en comptes de servir-se de la brillantor (enlluernadora) dels mots inusuals— et cal tota la vida. (I, massa sovint, ni així no és suficient).

Igual que els romàntics van acabar descobrint que els tresors que cercaven no els trobarien en els més llunyans i exòtics confins, sinó dins seu, el veritable artista descobreix que la simplicitat, en l’art, és fonamental. La simplicitat que sorgeix de la deu pura, neta, única, irreemplaçable del seu interior. Si en escultura, és més l’espai que l’envolta que no pas el seu volum, el que la determina i configura l’obra, en literatura, és el mateix espai, el joc amb (i en) la paraula senzilla —el joc i el lloc; el joc del lloc, en realitat— el que crea la màgia, el que converteix l’escriure —el dir del no dir— en miracle literari. Què és, la poesia —i la literatura, en general—, sinó el joc del lloc de la paraula (exacta)?

En definitiva, per no fer-ho més llarg (tot i que el volum bé s’ho mereixeria), tingueu el llibre ben a prop vostre, a la tauleta de nit, si és possible, i llegiu-lo a petits glops. Un capítol, o un apunt, digueu-ne com vulgueu —davant la llibertat d’escriure, la llibertat d’escollir les denominacions— cada vespre, abans d’anar a dormir. Assaboriu-lo, llegiu-lo i rellegiu-lo, amb calma. Potser, fins i tot, digueu-lo en veu alta, com aquell qui declama. Si ho feu, sentireu, alhora, la seva veu i la vostra (i les vostres) i en fareu de les dues una. Una que serà, ensems, diversa —necessàriament diversa, plural, oberta, polifònica, múltiple: “el món […], en essència, és pluralitat i exuberància”.

divendres 30 i dissabte 31 de març del mmxviii

* « Tous ceux qui ont réfléchi sur leur propre vie, qui ont souvent porté leurs regards en arrière pour comparer leur passé avec leur présent […] savent quelle part immense l’adolescence tient dans le génie définitif d’un homme. C’est alors que les objets enfoncent profondément leurs empreintes dans l’esprit tendre et facile ; c’est alors que les couleurs sont voyantes, et que les sons parlent une langue mystérieuse. Le caractère, le génie, le style d’un homme est formé par les circonstances en apparence vulgaires de sa première jeunesse. »

Altres anàlisis literàries de diaris o dietaris

♠ L’exiliada Dietari de l’exili 1939-1940, Artur Bladé i Desumvila.
♣ El gran dolor del mundo. Diarios 1944-1975, Francisco Candel.
♥ Fer-se totes les il·lusions possibles, Josep Pla.
♦ Diaris (1962-1968), Ricard Salvat.

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons