A dalt tot està tranquil, Gerbrand Bakker
Allò que en qualsevol àmbit artístic distingeix un creador de veritat del que només l’imita, allò que separa realment l’ésser del semblar, és el seu caràcter únic i irreemplaçable, el fet que sàpiga mantenir-se fidel a la seva manera de crear, que serà sempre un reflex exacte de la seva manera d’ésser. Nietzsche —una de les més paradigmàtiques mostres d’absoluta imbricació entre persona i obra— proclamava ja en la seva opera prima, El naixement de la tragèdia, la necessitat de seguir la divisa pindàrica del gnoï oïos essi (“Esdevé allò que ets”).
Descobrir un d’aquests escriptors, que són conscients que la seva obra no és una mercaderia sinó la més exquisida manifestació de la seva ànima, comporta sempre una enorme satisfacció, que s’incrementa quan, al mateix temps, ens permet conèixer una nova editorial que —en època de crisi— decideix apostar amb coratge pels criteris de qualitat. A dalt tot està tranquil (Boven is het stil), de Gerbrand Bakker, publicada el març d’enguany per la primerenca Raig Verd Editorial, i traduïda per Maria Rosich, mereix, doncs, una doble i càlida benvinguda.
Sens dubte la primera obra de l’autor holandès —avalada, entre d’altres, pel Premi IMPAC 2010—, tot i alguna tan natural com ocasional davallada, suposa una de les més inesperades i agradables sorpreses de la temporada. Una novel·la singular, atractiva i pregona que, tant per la mínima promoció que ha rebut, per la modèstia del seu títol, com per la —del tot intencionada— discreció del seu inici, corre l’imperdonable risc de passar inapercebuda al bell mig de l’oceà cabalós de novetats editorials que mes rere més inunda les llibreries.
Car el seu començament —bo i estant encapçalat per una frase magistral, d’aquelles que queden en la memòria del lector: “He pujat el pare a dalt”— és tan aparentment insignificant que pot comportar el perill de fer pensar que es tracta d’una novel·la tan exquisida com asèptica, sense vida, bastida damunt el pur no-res d’un preciós enfilall de belles paraules, on no tan sols no hi passa res, sinó —el que és molt més greu, preocupant i desmotivador— on no hi pot passar res.
Per fortuna, el pronòstic inicial no pot ésser més fal·laç: si de quelcom no es pot acusar és de la seva inanitat. Ans al contrari, d’aquesta sensació inicial de calma i passivitat —que l’autor no només ha permès, sinó induït voluntàriament—, d’aquest no-res cercat, Bakker no tan sols n’extraurà la història de tota una vida, d’una vida que esdevindrà més i més familiar al lector a mesura que avança, sinó la visió completa de tot un món, una acomplerta Weltanschauung.
Tot i considerar que l’aposta o decisió de començar a ritme lent, per anar augmentant-lo de manera incremental, no tan sols és convenient, sinó imprescindible —el fons, l’argument exigeix aquesta forma— és possible que alguns lectors impacients (avesats al «Ho vols?, Ho tens!», a l’empobridora satisfacció immediata dels desitjos i anhels) se’n desencantin abans d’hora.
Si ho fan, se’n penediran. El ritme calm, pausat, morós, és un tan hàbil com encertat estratagema, que fa avançar en paral·lel el text i la trama, el fons i la forma. Conceptes que, en A dalt tot està tranquil són del tot indissociables. Com si es tractés del Gènesi, en un principi la foscor i el desconeixement ho dominen tot. Tot és fosc, tant pel protagonista —“He tingut por tota la meva vida. Por del silenci i de la foscor.” (pàg. 27)— com per a nosaltres. Però per raons oposades: per a ell, perquè sap; per a nosaltres, perquè encara no sabem.
Sols se’ns ha informat del que és essencial: un fill ha traslladat el seu pare, que no es pot valdre per ell mateix, al pis de dalt de la casa on viuen, en una habitació on “se sentia olor de resclosit” (pàg. 8). I ho ha fet sense cap mena de mirament, com si volgués desfer-se d’un moble vell, sense acceptar cridar el metge per a que l’examini. Una imatge inicial tan aspra com antipàtica, que —en aquest joc constant d’equívocs i d’aparences, de mirades i remirades, de silencis i de paraules no dites, d’ombres xinesques que es reflecteixen damunt les parets del passat— ens incita a recriminar el fill i posar-nos al costat del pare; a protegir l’indefens del poderós; al culpable de l’innocent.
Que és, exactament, el que l’autor pretenia: anihilar la indiferència, implicar-nos en l’argument, fer-nos-en esdevenir partícips, convertir-nos en jutges. En indignats jutges que condemnen sense saber —o, per a dir-ho amb major escaiença, abans de saber. Per a opinar en condicions i, encara més, per a jutjar, cal saber; per a saber, cal conèixer, cal conèixer molt bé… i des de dins. Goya afirmava que «El somni de la raó engendra monstres», però és bo tenir sempre present que els monstres també tenen les seves raons, i convé escoltar-les.
Des d’aquesta induïda foscor inicial —foscor tan física o real (tot el que envolta l’illa de solitud i buidor que és la granja és obscur, aspre, esquerp) com, sobretot, metafòrica (l’obscuritat del present la provoca l’ominosa ombra d’un encara més tètric passat)— s’anirà avançant, gradualment, envers un boirós clarobscur.
Vers el coneixement del món fora del món —“Fora és febrer.”, (pàg. 138)— on l’ombra d’home que és el protagonista —“Ja fa tant temps que tinc mig cos.”, pàg. 196)— viu la seva vida sense vida, solitària —“Intento ser tots quatre per no haver de menjar sol” (pàg. 19); “Després que morís em vaig quedar sense ningú a qui mirar, ningú amb qui mirar-nos, això era el pitjor.”, (pàg. 78)—, buida i rutinària —“M’he passat tota la vida sense pensar en res. He amagat el cap sota les vaques un dia rere l’altre.”, (pàg. 72)—, oblidat de tothom —“Quan va passar tot allò, em vaig sentir oblidat, i ara una altra vegada”, (pàg. 221), ancorat en un temps sense temps —“En aquesta granja sembla que no passi el temps aquí, al costat de la carretera, tant podria ser 1967 com 1930.”, (pàg. 10)— on l’alegria i la innocència foren bandejades ja en la més tendra infància.
La trama comença in media res, per la qual cosa d’entrada haurem d’avançar a les palpentes, a cops d’intuïció, procurant aferrar-nos a les tan nímies com fonamentals pistes que, com en un joc de nit literari, se’ns van fornint. Per a anar sorgint de la foscor, per anar col·locant fites de llum al camí, ens cal estar permanentment atents i no despistar-nos: seguint les recomanacions de Txèkhov, per a l’autor res no és superflu. Ni, encara menys, casual.
Tot té la seva raó. Res no és objecte de l’atzar: El demiürg literari no juga a daus amb el seu univers. Bakker, com a demiürg absolut de la novel·la, ho té —i ho manté— tot sota control. Fins el més petit, insignificant, detall ha estat milimètricament planificat. Cada frase, en ocasions una sola paraula, és essencial. Com ho són els incisos, que empra amb un art magistral.
A poc a poc es va desvetllant la trama, que avança progressivament, a força de clapes de llum. La seva prosa és una pluja fina, que va amarant-ho tot, sense deixar ni espais ni buits. Combinant permanentment els plans temporals, la vida passada —que fins a meitat del llibre és no només la causant, sinó l’única raó del temps actual— va exigint els seus drets, com petits esclats de claror, sembrats aquí i allà, fins a compartir, tot i explicant-lo, el protagonisme amb el present.
Aquest present ingrat, asfixiant, que no és més que repetició, perpètua monotonia, un simple i sense sentit deixar passar: “Després aniré a munyir. Demà al matí hi tornaré. I la resta de la setmana, és clar, i la setmana que ve.”, (pàg. 196).
Insípida i insofrible monotonia que, paradoxalment, no s’acabarà —de fet, que no començarà a acabar-se, si se’ns permet el mot— fins que entra en escena Riet, una figura tan inesperada com important del passat, que amb la seva irrupció aportarà aire nou no tan sols en aquella granja on les portes i finestres sempre són closes, sinó per damunt de tot, a les vides anquilosades i petrificades del pare i del fill. La vida, que s’aturà per sempre més tan aviat quan ella marxà, enduent-se amb ella l’únic contacte amb l’exterior, es reprendrà amb la seva tornada.
El rellotge del temps aturat tornarà a posar-se en marxa. I, junt amb ell, el ritme de la novel·la, que s’acreix i pren impuls, la descripció i la reflexió cedeixen el seu lloc al diàleg, la introspecció a l’acció, la immobilitat al dinamisme, el passat, al present que s’encamina vers el futur.
S’esquinça el gel d’hivern —meteorològic però també mental— que mantenia els seus protagonistes en suspensió, separats de la resta del món. Car, A dalt de tot no és tan sols l’estatge on viu reclòs el pare, sinó, també i sobretot, la granja i tot el món, petit i enxubat, irrespirable que l’envolta. Aquest territori autàrquic, inhòspit, solitari i isolat.
En realitat, una illa, geogràfica i temporal, ancorada a l’any 1967, on el torturat Helmer —la segona opció que no ha estat capaç de superar la sobtada desaparició de la primera: “als seus ulls mai no he deixat de ser la segona opció”, (pàg. 61)—, en comptes de tractar de viure-la, durant tants anys ha balafiat la seva vida, limitant-se a deixar-la passar: “Jo deixava que passessin les coses, i prou.”, (pàg. 97)
Per enllestir, la de Bakker és una novel·la diferent, nova, refrescant però, el que és més important —car la novetat (com la diferència, l’esforç o l’originalitat) no són ni poden ésser per se valors literaris positius—, que es proposa dur-nos un xic més enllà de nosaltres mateixos. Breu però intensa i compromesa, accessible però pregona i reflexiva, que dóna tant al lector o lectora com li exigeix. En síntesi, tot i alguna mancança puntual, ni més ni menys que una obra literària, una creació cultural que —fidel al remot origen etimològic del terme— cultiva el coneixement i ens cultiva.
Transcriurem un paràgraf prou significatiu:
«La mare i jo ens miràvem quan el pare se n’anava a dormir després d’amollar-li que era una “ànima romàntica”, quan remugava mentre escurava tendrums d’un plat d’estofat, quan es passejava per la finca vociferant per canviar els anolls o les ovelles de camp, quan se n’anava a dormir a les deu la nit de Cap d’Any, quan em manava a crits les tasques del dia a primera hora del matí (com si fos un noiet de quinze anys i no un home adult de quaranta), quan deia “a mi que no m’hi busquin” en discussions sobre qualsevol cosa i després se n’anava a seure com una estàtua a la seva cadira de la sala.»
A dalt tot està tranquil, Gerbrand Bakker, traducció de Maria Rosich, pàg. 78
© Xavier Serrahima 2o12
Publicat al Suplement de Cultura El Punt Avui, el 7 de juny del 2012
Vols donar suport a les llibreries independents (a la Llibreria de guàrdia que tinguis més a prop de casa)?> |
Veure la llista completa d’autors i autores i títols analitzats
Veure la llista completa de traductors i traductores de les obres analitzades
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons