Amb tinta blanca. La poesia de Josep M. Sala-Valldaura, Marie-Claire Zimmermann i Jad Hatem
A casa nostra tenim, per desgràcia, ben poca tendència a publicar llibres de poètica o d’anàlisi poètica. Ho fem tan sols en comptagotes. I, les escasses vegades que es fa acostumen a centrar-se en autors o autores que ja ens han deixat. En autors o autores amb una obra ja definitiva. Amb una obra acabada. I aquestes llibres de poètica els acostumen a publicar les editorials de les universitats. Editorials que, també per desgràcia —en general, perquè són ben poc conegudes fora del seu ambient—, tenen una difusió reduïda.
És per aquesta raó que cal agrair a Pagès Editors que hagi dut a les taules de les llibreries Amb tinta blanca. La poesia de Josep M. Sala-Valldaura, de Marie-Claire Zimmermann i Jad Hatem. Una d’aquests volums que en d’altres països, on es prenen la cultura d’una manera molt més seriosa —o el que és el mateix, on se la prenen de manera seriosa, no pas com en el nostre, on segueix abandonada per quasi tothom, començant per les institucions públiques (que asseguren que hi creuen molt però no hi aposten gens)—, es publiquen amb assiduïtat.
Lectura interpretativa
Tal i com ens explica Nathlie Bittoun-Debruyne en el seu “Preàmbul”, hem tingut “la sort, avui, que dos grans lectors i crítics de la literatura i la cultura catalanes […] hagin decidit de realitzar una pregona lectura interpretativa de l’obra de Josep Maria Sala-Valldaura”, (p. 9, el subratllat és meu).
Doble sort, des del meu punt de vista. Doble perquè, en primer lloc, s’han decidit a dur a terme aquest estudi. I perquè, en segon, i encara (molt) més important, molt més essencial, ho han volgut fer-ho d’una manera pregona, submergint-se de ple a ple en la poesia de l’autor lleidatà, deixant-hi, també ells, la pell i la sang, no esmerçant cap esforç, ans al contrari, donant tot el que poden donar. Un tot que, en el seu cas és molt, moltíssim.
I no tan sols fent-ho amb pregonesa, amb solvència, amb exhaustivitat, amb la professionalitat i honstedat que era (del tot) necessària, sinó, com a resultat, lliurant-nos una “lectura interpretativa”. O el que és el mateix, la seva lectura.
Lectura pròpia
Una lectura pròpia, personal i intransferible. La lectura —les lectures, de fet, cadascuna la seva— que ells i només ells podien fer.
Només ells perquè tenen els coneixements més que suficients per dur-les a terme, però, sobretot, perquè una vegada feta la immersió pregona en els textos de Sala-Valldaura, immersió pregona que unes anàlisis com les seves no ja requereixen sinó que exigeixen, ens han dit el que hi han vist, el que hi han trobat; ens han ofert la seva interpretació.
La qual cosa, de nou per desgràcia, és també ben poc comuna, a casa nostra, on tants d’entesos o d’experts fan ben poc més que analitzar per damunt, de manera superficial, els textos que tracten. I, on, sobretot, en comptes d’oferir-nos les seves interpretacions, el que acostumen a fer és repetir el que d’altres ja han dit —si no, repetit— tantes altres vegades.
Lectura, pas a pas
És per això, perquè no tan sols és una de les lectores i analistes més solvent i més lúcida de la literatura catalana, sinó perquè segueix i ens dóna a conèixer el seu criteri, perquè comparteix amb nosaltres allò que veu i troba en les obres que sotmet al seu exigent i detallat estudi, que suposa un privilegi extraordinari que Maria-Claire Zimmermann hagi escrit Lectura, pas a pas, de cinc llibres de Josep M. Sala-Valldaura.
Privilegi extraordinari perquè ens permet adonar-nos de quina profunditat pot abastar la lectura d’un o d’uns poemaris —i, quan dic “d’uns poemaris”, vull dir “de qualsevol poemari”; de qualsevol poemari, per descomptat, que mereixi ser designat com a tal; no pas d’un simple recull de poemes que tingui la (deshonesta; i, amb el temps, infructuosa) pretensió de passar com a tal.
Perquè ens permet adonar-nos de quina profunditat, de quina solvència, de quina lucidesa i, per damunt de tot, de quin aprenentatge o enriquiment ens brinda.
Un enriquiment o aprenentatge, en primera instància, per tot allò que ens aporta sobre els llibres que estudia —una aportació de primera línia, modèlica— però, en segona instància, i amb un major mèrit o vàlua, encara, pel convit que suposa: el convit a fer, en la mesura de les nostres possibilitats, com ella; el convit a llegir, com ella, pas a pas, amb pregonesa, amb criteri propi, les poemaris que llegim.
Incitar a llegir
Ens ho diu, d’entrada, ja en el segon paràgraf: “creiem que la poesia ha de suscitar diverses interpretacions semàntiques que incitaran els lectors a llegir els poemes amb tota llibertat, sense cap timidesa o recel de cara a la mitificació tan corrent, a vegades, en els escrits dels especialistes de poesia”, (p. 17).
La seva, doncs, lluny d’equiparar-se a les interpretacions categòriques, definitives, infal·libles, pròpies d’una bona part dels acadèmics —d’aquestes interpretacions de caràcter quasi sagrat, irrebatibles que tan de mal han fet a la lectura de la poesia; que tant han contribuït a convertir-la en una matèria críptica, enigmàtica, tan sols a l’abast dels entesos que posseeixen, en exclusiva, les seves claus desxifradores—, és una interpretació lliure però, per damunt de tot, oberta.
Una interpretació que, per més que sigui de nivell, d’alt nivell, de molt alt nivell, que per més que sigui molt i molt exigent, que per més que provingui o sigui el resultat (fructificat) de la llavor de molts i molts anys de lectures i d’estudi, s’ofereix, essencialment, com una invitació a llegir: a llegir; a llegir més, a llegir pas a pas, a llegir millor, a llegir amb els ulls ben esbatanats.
O el que és el mateix, és una interpretació —una, de molt vàlida però, al capdavall, només una; una entre moltes d’altres possibles— que posa al nostre abast unes claus de lectura o d’anàlisis, unes claus d’anàlisi perfectament fonamentades, però no pas amb la finalitat de demostrar res o d’establir res, sinó d’obrir la via d’altres anàlisis possible.
Obrir camins
Per dir-ho d’una altra manera, Zimmermann, més que ensenyar-nos el camí, i, sobretot, més que no cometre la (fàtua) insensatesa o temeritat de pretendre que la poesia —que qualsevol poesia, així com qualsevol altra manifestació de l’art, de la creació artística— segueix o marca un sol camí, el que fa és dir-nos que la poesia obre camins; que, com més camins obre, més poesia és, més obra d’art és, més creació espiritual és.
El que fa, doncs, és mostrar-nos el seu camí, però no pas perquè el seguim, perquè hi hàgim de creure com si la seva fos paraula divina, sinó a fi que, seguint les seves passes analítiques, aplicant el seu mètode seriós, solvent i exigent (auto-exigent) siguem capaços, com a lectors, de trobar els nostres propis camins, les nostres pròpies lectures.
El que fa, el que aconsegueix, és mostrar-nos —i demostrar-nos: les seves anàlisis sempre són raonades, justificades, fonamentades— que un poemari (i, dins del poemari, cada poesia; cada poesia que forma o conforma, ha de con-formar, el poemari) diu —ha de dir, si és un poemari / poesia de debò— molt més del diu en aparença, en una primera lectura.
Mostrar-nos —i demostrar-nos— que qualsevol poemari i poesia no tan sols diu molt més del que sembla, que ens du molt més enllà o molt més al fons del que sembla, sinó que, sobretot, ens diu —ens ha de dir— a cadascun de nosaltres el que ens ha de dir; el que tan sols ens pot dir a nosaltres.
I ens mostra —i demostra— per damunt de tot, que si llegim la poesia no ja com es pot llegir, sinó com s’ha (o s’hauria) de llegir, amb calma, seriositat, atenció i exigència, com si, mentre la llegim, no existís res més al món; que si la llegim tal com ho fa ella, com ens ensenya o, almenys, ajuda a fer aquest seu estudi, comprovarem que la poesia, que qualsevol poesia no tan sols és (si més no, acaba sent) accessible, sinó que és una deu inexhaurible, quasi infinita o il·limitada, d’enriquiment i de coneixement —d’enriquiment i de coneixement que, de fet, és (ha de ser) auto-enriquiment o auto-coneixement.
Arts germanes
En un altre àmbit, i des d’una altra perspectiva, no ja (estrictament) literària sinó (sobretot) filosòfica, l’estudi de Jad Hatem La poesia de Josep M. Sala-Valldaura. El silenci i el seu verb, traduït per Nathalie Bittoun-Debruyne, ens ofereix una nova mostra —i demostració, també raonada, justificada i fonamentada— de l’enriquiment que ofereix la poesia.
De la poesia entesa com un tot. Com una unitat entre pensament i bellesa. Com una creació —una creació necessària: l’art només és art, art de debò, quan sorgeix d’un impuls o necessitat interior, no pas de cap voluntat— que interroga el món a través de la bellesa. Si més no, d’un cert tipus de bellesa. D’una bellesa autònoma, que es crea a ella mateixa.
Una interrogació —reinterrogació (re-interrogació, en realitat)— del món que és, que ha de ser, reflexió; que és, ha de ser, producte o fruit de la reflexió. D’una reflexió, d’un pensament, d’una interrogació i auto-interogació (auto-interrogació), que ens ha de permetre arribar més enllà d’on podem arribar. Més enllà d’on la racionalitat, el conscient, ens pot permetre arribar.
Pensament
Un pensament, doncs, que tan sols esdevé nou pensament, neopensament o més enllà del pensament, mercès —i a través— de la creació artística.
D’aquesta creació artística sorgida —sorgida, necessàriament; com un crit interior que cerca respostes allí on no n’hi ha— del més endins; també, doncs, del més enllà. D’aquest més enllà de nosaltres mateixos que rau, en siguem o no (prou) conscients, al més endins de l’endins nostre.
En aquest endins tan endins on tan sols la creació artística, alliberada de la consciència, de qualsevol consciència, de la racionalitat, de qualsevol racionalitat, ens permet d’arribar.
Ens permet arribar més enllà, ens permet alçar-nos més amunt; ens permet veure i trobar el que no podríem assolir, veure o trobar de cap altra manera.
El que, en poesia, ens permet dir l’indicible. I, tot dient-ho, crear-ho; donar-li vida; possibilitar-ne l’existència.
El silenci que parla
Un estudi o anàlisi sorgit, també, com tota poesia, com tot art, de la necessitat. En aquest cas, de la necessitat —una necessitat, o, si ho preferim expressar d’una altra manera, del convit, de la crida que ha sentit en llegir: “el tercer poema […] que m’ha interpel·lat”, ens diu a la pàgina 145— que ha sentit Jad Hatem de comentar “tres excepcionals poemes del silenci [que ha sabut compondre Josep Maria Sala-Valldaura]”, (p. 109).
Necessitat, perquè, com molt bé diu el poeta i filòsof libanès, tracti del silenci o de qualsevol altra qüestió, “un poema s’adreça a nosaltres, tot i que hi ensopeguem per la més gran de les casualitats. I que ens arribi de molt lluny no té cap relació amb el fet d’estar poc o gens familiaritzats amb el seu autor. Tot poema ve de molt lluny i s’adreça en persona a la persona. Tan és que l’agafi per sorpresa o que li faci la sensació que l’esperava des de fa molt de temps, des de sempre, la persona sap que brolla dins seu una inesgotable font d’acollida”, (p. 122).
dimarts, 8 de febrer del mmxxii
© Xavier Serrahima 2021
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499
Vols donar suport a les llibreries independents (a la Llibreria de guàrdia que tinguis més a prop de casa)? |
Veure la llista completa d’autors i autores i títols analitzats
Veure la llista completa de traductors i traductores de les obres analitzades
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional (CC BY-NC-ND 4.0)