Ésser en el món
Els poetes —em refereixo als poetes de veritat, aquells que saben que la poesia no sorgeix de la voluntat, sinó de la necessitat (interior); aquells que, més que no pas voler crear-la, la transcriuen, quan (i només quan) els arriba— ens ofereixen amb els seus versos la seva visió del món. I ho fan amb amb les eines més febles i més evanescents de totes, amb les paraules, que són el mitjà a través del qual procuren desxifrar el món; eines que, en les seves destres mans, esdevenen les més poderoses; escriure poesia és, segurament això: temptar la impossibilitatde dir molt amb ben poc.
Ànima gramatical, Antologia poètica 1960-1984, de Nichita Stănescu, publicada per Lleonard Muntaner i traduïda a quatre mans per Lilica Voicu-Brey i Xavier Montoliu ens acosta l’obra d’un poeta romanès gairebé desconegut a casa nostra. Un escriptor de gran talla, que, segons afirma D. Sam Abrams al pròleg, “malgrat les oscil·lacions naturals […], continua sent un dels poetes fonamentals del segle XX de Romania i del món”.
Tanmateix, abans de res, em cal advertir al lector de l’enorme, gairebé inabordable dificultat que suposa (assajar de) dur a terme una anàlisi literària (mínimament vàlida) d’una obra d’una envergadura com aquesta. Si ja resulta força complicat fer una anàlisi literària comme il faut d’un sol poemari —raó per la qual jo prefereixo anomenar aquests escrits analítics meus visions—, fer-la d’un antologia suposa una temeritat, un intent de definir la diversitat cromàtica de l’òceà amb una paleta de quatre colors. És per això que, més que mai, aquest escrit cal entendre’l, sobretot, com un convit a la lectura del poeta romanès, com una crida al seu descobriment; com uns apunts (o guia) de camp per la descoberta de l’ecosistema poètic d’Stănescu.
I, com en qualsevol guia de camp, em deturaré en aquells detalls que, segons el meu criteri, permeten caracteritzar, a primer cop d’ull les creacions o criatures literàries del poeta i a distingir-les de les dels altres; que permeten fer-se una idea de la seva manera de veure i de descriure el món. Detalls o peculiaritats que permetran al lector entrar en l’obra (i en el mon; que són —i han d’ésser— una sola cosa) de l’escriptor amb un xic de llum; un xic, només, perquè, massa llum, en comptes d’il·luminar o aclarir, massa sovint enlluerna —quan no encega. Entre d’altres raons, perquè el que és essencial no és el que (ens sembla que) diu l’escriptor, en general, sinó què li diu a cada lector, en concret. Com qualsevol art, la poesia, si és unívoca o uni-interpretable, malament rai!
Llegint els versos dels seus primers llibres de poemes, que va escriure quan ja no era pas jove (el primer, als vint-i-set anys; el segon, als trenta-u), fa la sensació que va ésser l’amor el que el va acostar a la poesia. Més exactament, la necessitat que va sentir d’expressar el que no es podia expressar; de dir, en paraules —o, més aviat, en símbols disfressats de paraules— , el que no podia dir. En símbols, que ja no l’abandonaran mai més: els arbres, les coses i les pedres.
El romanès és, sens dubte, el poeta de les coses i dels cossos, dels cossos en les coses. I ho és des de l’inici —“El camp ajagut, a prop de l’horitzó, / i els arbres aturats, de la fugida del cerç…”—, fins al final: “L’home, oh, quants cossos ha tingut / i en quants cossos encara / intentarà ser!”. Com ho demostra el poema «Ars amandi», ell, i per tant l’home, la persona humana, ho és tot (és arbre, gos, ocell, pedra, peix, núvol, prat, cavall, herba) però , també, tot és l’home; en la natura s’hi reflecteix l’home, però també en l’home s’hi reflecteix la natura: “M’assemblo a un arbre. / Ell té molts braços, / i jo, molts braços: / dos de visibles, mil d’invisibles”.
I, al bell mig de tot plegat, d’aquesta natura que és home i d’aquest home que és natura (“jo creant/ els arbres, les pedres, el riu”) hi aflora “un aire més pur —que és el pensament”, la reflexió. Un pensament, el més profund, el més intransferible o indicible, que tan sols pot ésser aprehès o transmès pels símbols o pels seus substituts, les paraules: “el meu pensament escrit clava dins la terra / les arrels”; “cada ombra que llanço a la sorra / […] em desplega / el pensament”; “L’escriptura és una manera d’alentir el pensament, / una manera primitiva d’entendre”.
Per a Stănescu, les paraules —i, per tant, la seva poesia— són un mitjà per acostar-se a les coses, al que l’envolta, per poder-ne parlar, per poder entendre´l i entendre’s, per interrogar el món tot interrogant-se ell mateix: “Finalment, les paraules / van haver d’assemblar-se a mi / i al món”. A través de les paraules, dels símbols que substitueixen les coses, veu i entén el món: “He encès la meva mirada i he trobat un arbre, / i l’arbre ha estat!”; “de no res, en faig danses / i cançons”; “ensenyava les meves paraules a estimar”; “Acarono la matèria, a penes tocant-la / amb el torrent cristal·lí de les meves paraules”.
O per expressar-ho amb major precisió, l’assaja d’entendre, el món, n’entreveu un besllum: “intento desxifrar allò que em mereixo / per la meva ignorància… / i no puc, no puc desxifrar / res, / i aquest estat d’esperit […] / […] em condemna, indesxifrable, / a una perpètua espera”.
Serà a través d’aquest acarament amb el món —que és, per descomptat, alhora un acarament amb ell mateix, amb el seu (personal i intransferible) ésser-en-el-món— i a través de l’art inaprehensible de l’escriptura, que va alçant, com una “columna / coríntia, jònica o dòrica”, “molt més alta i molt més presta”, la seva poesia. Poesia que, poemari a poemari, va envolant-se més i més, fins a tal punt que, a partir de Les no paraules (1969) i, sobretot, d’Una terra anomenada Romania (1969), assoleix una gran maduresa. Una maduresa en la què, com en bona part de la més alta poesia, la simplicitat i la pregonesa s’agermanen.
Si hem llegit (i rellegit) amb l’atenció, la cura i la paciència que mereixen els llibres de poemes que els precedeixen —i per aquesta raó m’hi he centrat especialment, destacant-ne algunes paraules i termes característics, constitutius i definidors del seu llenguatge i del seu pensament—, crec que estarem en plena disposició per assaborir com cal tan els dos poemaris esmentats com els posteriors. Poemaris que tant de bo la bona recepció pública d’aquesta antologia permeti que, un dia o altre, Lleonard Muntaner publiqui en la seva integritat. Seria, sens dubte, una gran, gran notícia —millor, encara, si és possible, que la publicació d’aquesta antologia
dilluns, 10 de juliol del mmxvii
divendres, 14 de juliol del mmxvii
Publicat a Nació Digital, el 14 de juliol del 2017
© Xavier Serrahima 2017
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima
Altres anàlisis literàries de Lleonard Muntaner
♠ Infància a Berlín cap al 1900, Walter Benjamin.
♣ París-Bis, Joaquim Soler.
♥ L’ignorant (Poemes 1952-1956), Philippe Jaccottet.
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons