Cartas escogidas (1888-1922), Marcel Proust
La vida escrita
En qualsevol ocasió, l’aparició d’una selecció de les (nombrosíssimes) cartes de Marcel Proust seria una magnífica notícia; que arribin a les taules de les llibreries un mes i mig abans del primer aniversari de la seva mort, el 18 de novembre del 1922, i coincidint amb el final de la publicació d’A la recerca del temps perdut en català per Viena Edicions, en traducció de Josep Maria Pinto, ho és encara amb major raó.
Les Cartas escogidas (1888-1922), Acantilado, octubre del 2022, traduïdes per José Ramon Monreal, amb edició d’Estela Ocampo, ens permeten acostar-nos, d’una manera directa, a la vida i a l’obra de magnífic escriptor francès.
A una vida i una obra que no poden estar més entremesclades. Entremesclades no pas perquè de l’obra se’n pugui deduir la vida de l’autor —idea a la què ell mateix s’oposava en Contre Sainte-Beuve— sinó, al contrari, perquè de la vida de l’autor se’n pugui deduir la seva vida. O, per expressar amb major exactitud, deduir què va dur-lo a ser qui era i, per tant, a escriure el que va escriure —i, el que és (molt) més important, literàriament, com ho va escriure.
L’obra de la seva vida
Amb major raó, encara, si tenim en compte que, com li comenta a Gaston Gallimard, Proust era “alguien que ya sólo vive para su obra[1]”, (p. 461). Fins a un extrem tal que: “[a esta obra] he sacrificado mis placeres, mi salud, mi vida[2]”, (p. 45o).
Una realitat, aquesta, que no pot quedar més de manifest després de llegir el volum. Perquè si, com assenyala molt bé l’editora al pròleg “Las cartas permiten reconstruir una autobiografía espiritual que en otros escritores está plasmada en unas memorias”, (p. 7), aquesta autobiografia intel·lectual gira, sempre, al voltant de la seva obra.
Una obra que, des del primer moment, en sigui més o menys conscient a l’inici, s’està sembrant dins d’ell. Sembrant perquè, quan estigui prou madura, la pugui escriure. Una maduració que, en el seu cas fou lenta però esplèndida. Lenta, ja que no publicà la primera part, Du côte de Chez Swann fins l’any 1913, als 42 anys. Esplèndida, perquè quedarà per sempre més.
Vida i obra
Sent, doncs, obra i vida una mateixa cosa, a tots els que hem llegit el començament de La Recerca, no ens sorprèn gens la importància que tingué la seva mare.
Així, a Reynaldo Hahn: li dirà, als 15 anys, que “[usted es] la persona a la que verdaderamente junto a mi madre más quiero en el mundo[3]”, (p. 52) , la qual cosa, a aquella edat pot ser (o, almenys, semblar-nos) ben natural. Pèrò que ja no ens ho sembla tant als 31, quan li fa aquesta recriminació a la seva mare: “lo que verdaderamente me aflige […] es no encontrar en estas horas verdaderamente desesperadas el consuelo moral con el que habría podido contar de tu parte[4]”, (p. 28).
És en aquest sentit d’immediatesa que l’editora torna a tenir tota la raó en indicar que “su correspondencia nos deja oír la voz de Proust como si nos estuviera hablando a nosotros”, (p. 7). Que en ella “aparece un escritor en diálogo consigo mismo, buscando su propia estética a través de la obra de otro escritor o comunicándola a quien supone que puede ser un buen consejero y lector”, (p. 16).
Obra
Una obra les arrels i les raons de les quals ens serà més fàcil d’entendre i d’apreciar gràcies al munt d’apunts que fa l’escriptor sobre ella.
Sabrem, per exemple, que un dels elements que valora més en qualsevol obra literària és que hi hagi “materia, espontaneidad, auténtica vida espiritual, es decir, libertad[5]”, (p. 262).
Una espontaneïtat que, tanmateix, tan sols s’assolirà, artísticament, mitjançant l’esforç, el treball, la dedicació. Una espontaneïtat, doncs, que no és natural, sinó que ho ha semblar, que cal treballar i treballar (molt) per assolir-la. Espontaneïtat que, com la facilitat, esdevenen una de les majors dificultats (i del majors reptes) dels escriptors.
En el seu cas, un esforç per assolir l’objectivitat —“Por desgracia, el esfuerzo de objetividad que he hecho en esa parte como en otras hará el libro particularmente detestable[6]”, (p. 87)— i l’expressió, superior, del que no és expressable: “un esfuerzo meritorio para expresar cosas en absoluto evidentes[7]”, (p. 362).
Creació artística
Gràcies a la correspondència, podrem, també, fer-nos una idea del que diferencia la literatura creativa o artística, la literatura d’autor, de la que no ho és, de la literatura especulativa o de simple entreteniment.
Sabrem que, al contrari del que acostuma a succeir avui en dia, on tantes i tantes obres s’assemblen tant i tant, com si fossin sorgides d’una sola veu (més aviat, recepta): “Cada escritor debe crear su propia lengua, como cada violinista su propio «sonido»[8]”, (p. 278).
O el que és el mateix que “una obra es algo que nace de nosotros[9]”, i que, precisament per aquesta raó, perquè s’ha fet i ha madurat dins nostre, perquè és (i només pot ser) el nostre fruit, “vale más que nosotros[10]”, (p. 382).
Com sabrem (o, potser, aprendrem?) que, des de començament del segle passat, una vegada deixat enrere l’omnipresència i l’omnipotència autoral, una novel·la no pot explicar, no ha d’explicar, sinó d’expressar: “no me propongo analizar en abstracto la evolución de un pensamiento, sino recrearla, darle vida[11]”, (p. 415).
Fer veure
Un fer viure que és, que ha de ser, que no pot sinó ser, un fer veure. Un fer viure (els personatges, els seus pensaments, els seus sentiments) fent-los veure, fent que els lectors els vegi i, per tant, els visqui. Els visqui en i per ell.
Que, en veure’ls, els visqui com —i en el lloc— dels personatges. Raó per la qual: “una de las leyes que a mí más me interesan y que siempre trato de sacar a la luz cuando escribo […] [son] las diferencias de presión, las variaciones en la atmósfera moral de un mismo individuo[12]”, (p. 292)
Un fer veure que, com tot art o creació artística que mereixi ser definida com a tal, no s’adreça a la nostra part racional, sinó irracional, emotiva, sensitiva: “la novela llamada de análisis, en mi opinión no debe ser en absoluto una novela fruto de la pura inteligencia. Es necesario salir del dominio del inconsciente para hacerla entrar en el de la inteligencia, pero tratando de mantenerla viva[13]”, (p. 313).
Impressions
Perquè, com indica amb molt d’encert el nostre escriptor: “los sentimientos que permanecen más vivos en nosotros no son por fuerza aquellos a los que las circunstancias brindan un modo material de expresarse[14] », (p. 225).
La qual cosa suposa que és feina (i responsabilitat) de l’escriptor trobar la manera d’expressar el que no és (directament) expressable. El que, sense dir-nos-ho, ens dirà molt més del que diu. El que només podrà dir-nos molt més del que diu sense dir-nos-ho directament o expressament.
En el seu cas, a través de les impressions, de les sensacions que desvetlla la memòria involuntària. Una memòria involuntària que exigirà una manera d’escriure, un estil, en gran part d’inspiració pictòrica: “Si yo fuera rico […] trataría de comprar […] esos cuadros que conservan el olor de una ciudad o la humedad de una iglesia y que, como bibelots, contienen tanto de sueño por asociación de ideas como por sí mismos[15]”, (p. 321).
Un estil, no cal dir-ho, molt exigent. Exigent, innovador i, per tant, arriscat: “el miedo que tengo siempre de comportarme hipócritamente al limitarme a substituir por otro un sentimiento cuya expresión puede permanecer en la mente ajena como enunciado de una verdad permanente[16]”, (p. 116).
Un esforç i un risc que, com els que accepten tots els artistes de debò, acabarà sent recompensat amb escreix. Que ens permetrà gaudir d’una de les obres literàries essencials de tots els temps: A la recerca del temps perdut.
dilluns, 23 d’octubre del mmxxii
© Xavier Serrahima 2022
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499
***
[1] « quelqu’un qui ne vit plus que pour son œuvre ».
[2] « À cette œuvre je fais le sacrifice de mes plaisirs, de ma santé, de ma vie ».
[3] « vous [est] vraiment la personne qu’avec ma Maman j’aime le mieux du monde ».
[4] « je suis affligé […] de ne pas trouver dans ces heures vraiment désespérées le réconfort moral sur lequel j’aurais cru pouvoir compter de ta part ».
[5] « jaillissement spontané, source, vie spirituelle véritable, c’est-à-dire liberté ».
[6] « Malheureusement l’effort d’objectivité que je [fais] là comme partout rendra ce livre particulièrement haïssable ».
[7] « un effort méritoire pour exprimer des choses qui ne s’expriment pas d’elles-mêmes ».
[8] « Chaque écrivain est obligé de se faire sa langue, comme chaque violoniste est obligé de se faire son “son” ».
[9] « une œuvre est quelque chose […] sorti[e] de nous-même ».
[10] « [elle] vaut […] mieux que nous-même ».
[11] « cette évolution d’une pensée, je n’ai pas voulu l’analyser abstraitement mais la recréer, la faire vivre ».
[12] « une des lois qui m’interessent les plus et que pour ma part je tâche toujours de mettre en lumière quand j’écris […] [sont] les différences de pression, les variations de l’atmosphère morale pour un même individu ».
[13] « un roman dit d’analyse, ce ne doit être nullement un roman de la intelligence pure, selon moi. Il s’agit de tirer hors de l’inconscient pour la faire entrer dans le domaine de l’intelligence, mais en tachant de lui garder la vie ».
[14] “les sentiments qui restent les plus vifs en nous ne sont pas forcément ceux auxquels les circonstances offrent une manière matérielle de s’exprimer ».
[15] « Si j’étais riche je […] chercherais […] à acheter […] ces tableaux qui gardent l’odeur d’une ville ou l’humidité d’une église et qui comme des bibelots contiennent autant de rêve par association d’idées qu’en eux mêmes ».
[16] « [j’ai] peur toujours d’être faux en ayant seulement remplacé par un sentiment différent dont l’expression peut persister dans l’esprit de l’autre comme l’énoncé d’une vérité constante ».
Vols donar suport a les llibreries independents (a la Llibreria de guàrdia que tinguis més a prop de casa)? |
Veure la llista completa d’autors i autores i títols analitzats
Veure la llista completa de traductors i traductores de les obres analitzades
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional (CC BY-NC-ND 4.0)